frechina |
dimecres, 24 de febrer de 2010 | 00:49h
Amanida Peiot #1, La Casa Calba, 2009
Hi ha discos on pots percebre l’esforç dels músics buscant la tornada perfecta, el vers definitiu, l’arranjament sorprenent, el ritme minuciós... i no tenen més efecte en tu que l’esclat de l’onada contra una escullera en la llunyania. Ni l’entusiasme de les veus en els cors, ni aquelles guitarres acaçant el riff decisiu... Passen els temes i dóna gràcies si t’arriba ni que siga una mínima olor de mar.
Altres, en canvi, encara no han insinuat ni la primera roda d’acords i ja t’electritzen amb un pessigolleig en l’espinada que t’avisa de l’impacte que te ve al damunt: d’immediat et trobes xop enmig d’onades de complicitat emocional, atordit per una efervescència de sintonia anímica.
El primer disc dels Amanida Peiot té aquesta vibració que incita la cosquerella: només cal deixar sonar els primers compassos d’“Els terrats de la primavera” perquè la música desaparega i tot s’ompliga de llum zenital i llençols eixamorant-se al llevant. El ritme despreocupat, l’acordió que s’hi avé amb entusiasme, el puntejat de guitarra que saltirona una mica mandrós i la veu de Francesc Burgos celebrant al terrat que ja s’acosta el bon temps: és una cançó amb gust de vi blanc que apunta directament al centre de la diana erigida per Pep Laguarda, Remigi Palmero i Juli Bustamante en els anys gloriosos en què patentaren el rock mediterrani.
(continua)
Hi ha discos on pots percebre l’esforç dels músics buscant la tornada perfecta, el vers definitiu, l’arranjament sorprenent, el ritme minuciós... i no tenen més efecte en tu que l’esclat de l’onada contra una escullera en la llunyania. Ni l’entusiasme de les veus en els cors, ni aquelles guitarres acaçant el riff decisiu... Passen els temes i dóna gràcies si t’arriba ni que siga una mínima olor de mar.
Altres, en canvi, encara no han insinuat ni la primera roda d’acords i ja t’electritzen amb un pessigolleig en l’espinada que t’avisa de l’impacte que te ve al damunt: d’immediat et trobes xop enmig d’onades de complicitat emocional, atordit per una efervescència de sintonia anímica.
El primer disc dels Amanida Peiot té aquesta vibració que incita la cosquerella: només cal deixar sonar els primers compassos d’“Els terrats de la primavera” perquè la música desaparega i tot s’ompliga de llum zenital i llençols eixamorant-se al llevant. El ritme despreocupat, l’acordió que s’hi avé amb entusiasme, el puntejat de guitarra que saltirona una mica mandrós i la veu de Francesc Burgos celebrant al terrat que ja s’acosta el bon temps: és una cançó amb gust de vi blanc que apunta directament al centre de la diana erigida per Pep Laguarda, Remigi Palmero i Juli Bustamante en els anys gloriosos en què patentaren el rock mediterrani.
(continua)
Amanida Peiot trastegen amb una descarada actitud pop, però no
menystenen qualsevol ingredient que els puga servir en la seua recepta
expressiva: el nom, en aquest cas, els ve com anell al dit. Hi ha vents
de xaranga a “Boja com jo” —inspirada en els poemes I i II d’Estimada
Marta de Miquel Martí i Pol—, funk trapella a “El papa s’ha mort”, tics
de bolero a “Línia verda”, guitarres fosforescents a “Històries
desencaixades” o ambients lisèrgics a “Viatge a l’eEstat iIluminat”
—amb “Màgic tour”, un dels moments més inspirats del disc.
Els textos obvien els llocs comuns i basculen de la descripció d’escenes quotidianes, tamisades per unes ulleres que semblen polaritzar la realitat, en els temes que signa Burgos, a un surrealisme oníric, àcid i amable ensems, en els acreditats a Josep Lluís Escrivà —“Línia verda”, “Cavall novell”, “Denominació d’origen”...—. Tot travessat per un humor net, amb un lleuger punt canalla que emergeix tímidament per sobre d’una grossa crosta de tendresa.
Com l’astronauta amb barret de palla amb què Daniel Olmo ha il·lustrat la caràtula, són galàctics, però ran de terra. Francament irresistibles.
Els textos obvien els llocs comuns i basculen de la descripció d’escenes quotidianes, tamisades per unes ulleres que semblen polaritzar la realitat, en els temes que signa Burgos, a un surrealisme oníric, àcid i amable ensems, en els acreditats a Josep Lluís Escrivà —“Línia verda”, “Cavall novell”, “Denominació d’origen”...—. Tot travessat per un humor net, amb un lleuger punt canalla que emergeix tímidament per sobre d’una grossa crosta de tendresa.
Com l’astronauta amb barret de palla amb què Daniel Olmo ha il·lustrat la caràtula, són galàctics, però ran de terra. Francament irresistibles.
Ja tirava a faltar les seves critiques musicals i presentacions (al menys per a mi) de nous discs. Després del que he llegit sembla interessant aquest grup, vaig a vorer que tal sonen. Gràcies per les seves noticies.
Gràcies per les dades i la guia.
Una abraçada.
Aleix