jpinyol |
dijous, 25 de febrer de 2010 | 11:02h
Se sap que sa majestat el Rei del Palau de la Zarzuela té l’afició de sortir de tant en tant a caçar óssos i també diuen que tot i que va heretar sense pensar-s’ho el poder de la dictadura franquista, sempre ha volgut aparèixer com a neutral, com una mena de ni carn ni peix que, això sí, ens surt a preu de carn i peix caríssims. No sé si aquests que diuen tant una cosa com l’altra s’ho repensaran després de saber que tots els óssos polars són esquerrans i de reconèixer que lluiten, sempre amb l’esquerra, contra la seva extinció definitiva. I, sobretot en un món, pensat i fet a la mida de les dretes i no pas dels que es regeixen per l’hemisferi dretà del seu cervell. Deixant en pau els óssos (també lluny de les escopetes coronades), també se sap que al món hi ha milers d’éssers humans avui gairebé invisibles, els esquerrans, fins i tot menystinguts per la Bíblia, que...
contempla més d’un centenar de referències favorables a les dretes
(sempre parlant d’extremitats superiors del cos humà, és clar) per
exemple com la millor mà per beneir, i vora vint-i-cinc referències a
les esquerres com un producte del maligne, com una realitat endemoniada
a la qual cal combatre. I això no és pas tot. En matèria educativa les
esquerres han estat històricament perseguides com una desviació
intolerable de la persona. En ple franquisme a molts d’esquerres se’ls
lligava l’extremitat que es considerava incorrecta, o se’ls colpejava
la mà que no tocava amb una fusta, i tot amb l’afany de corregir el que
el poder educatiu d’aquells temps, considerava un defecte a combatre
amb duresa.Una actitud, de dretes, que ha passat a millor vida però
que, segons com, encara perviu. Per exemple en l’actitud de molts pares
que forcen els seus fills a usar material de dretes en lloc d’atendre
les necessitats reals de les mans esquerres dels seus fills. Per
exemple en l’encara insuficient nombre de cadires amb ala per escriure
que surten cap a l’esquerra que posen a disposició molts centres
educatius. I per exemple en la tan estesa com impresentable idea que
ser esquerrà, enlloc d’una riquesa dins la diversitat humana és una
anècdota, un reducte curiós i una circumstància que va bé als de dretes
per comentar la jugada mentre no se sap de què es pot parlar. ¿Voleu un
exemple d’aquesta deixadesa de dretes? L’encarregada de la botiga Mano
Zurda, de Madrid, es va posar en contacte amb més d’un miler de centres
escolars per divulgar la importància de potenciar les habilitats dels
nens i nenes d’esquerres amb l’ús del material educatiu. Li van
respondre cinc escoles, segurament amb uns quants nens esquerrans a les
aules, com a mostra del poc interès que té la nostra societat actual
per les persones d’esquerres. I en aquest mateix sentit, si hi ha algun
pare o mare o tutor legal d’un nen o nena escolaritzat que vulgui
apostar per les esquerres i s’interessi pel material que els és més
adequat, resulta que ha de pagar-lo també a preu d’or per culpa de la
gairebé nul•la distribució que hi ha d’aquests productes i això ha fet
que molts comerços adreçats a aquest col•lectiu de persones que la
nostra societat menysté han hagut de tancar (amb la mà esquerra) la
porta de manera definitiva. I tot plegat no només perquè uns siguin de
dretes i els altres d’esquerres i estiguin condemnats a no entendre’s
mai, com passa políticament. Sobretot perquè la nostra, encara que es
digui en diumenge en un dia de sol i de cues a les xurreries, és una
societat que li costa molt acceptar les diferències i que tendeix a
unificar-se encara que sigui de manera forçada. Així les coses, els
esquerrans continuen deixats de la mà de Déu… segurament la dreta.
Per aquest article només puc dir-te: "Bravooo".
Aquí tens una esquerrana que fins fa ben poc acabava amb butllofes al dit gros després de tallar un parell de peces de cartolina amb unes tisores "estàndard"...i que, encara a dia d'avui, es re-pela el lateral del dit índex pelant fruita amb la fulla d'un ganivet "estàndard". Això com es diria...accident de treball? accident de lateralitat...o de dominància? de desviació? d'heretgia? d'mperfecció? d'inferioritat?... Costa trobar-li un nom adient si ens cenyim a com ens han definit al llarg de la història!
Als anys 80- concretament l'any 1982-, jo vaig començar a anar a l'escola. Em vaig passar uns quants cursos en un racó i rebent càstigs per "escriure brut", doncs amb el taló de la meva hàbil mà esquerra empastifava la tinta i el llapis sobre la llibreta "estàndard" al seguir la direcció "estàndard" d'escriptura. Cal puntualitzar, també, que a l'escriure em clavava l'espiral col.locat al costat "estàndard" de la llibreta a la mà i em feia mal. A veure qui és l'artista que fa bona lletra amb tants obstacles?
Van intentar lligar-me la mà esquerra i obligar-me a escriure amb la dreta...però no ho van aconseguir gràcies a la negativa absoluta de la meva mare, que ja havia viscut l'expeciència abans.
Amb els anys em vaig acostumar a escriure a mà alçada per no clavar-me l'espiral i per no empastifar la tinta, a col.locar els folis apaïsats sobre el taulell de la facultat i escriure cap endavant en comptes de cap al costat per evitar els incòmodes xocs de colze amb el dretà de la vora, a menjar sopa amb un posat ben encongit per no col.lidir amb el veí, a asseure'm als extrems apropiats de les taules dels menjadors, etc. Adaptació a un món "estàndard".
Ja tinc la meva col.leccció d'estisores per esquerrans...vaig haver d'esperar a tenir diners estalviats per poder pagar-la, tot sigui dit, però la meva epidermis m'agraeix el gest.
Fins i tot m'he adaptat a realitzar la meva tasca professional, plena d'activitats manuals precises i pensades per la comoditat dels dretans, amb material "estàndard"- és a dir, per dretans- , de la manera més equil.librada possible i me'n surto prou bé. Ara ja ningú m'escridassa ni em fa fer doloroses contorsions per realitzar tècniques "estàndard".
Ara, això si, tot plegat m'ha costat déu i ajuda...suor i llàgrimes...i aquella maleïda sensació d'inferioritat!
Es impressionant comprovar com costa canviar les creences i tendències arrelades profundament, creences i normes que,un bon dia, un il.luminat es va creure amb dret a imposar-les sota el pretext que eren les "correctes", les "estàndard".
Saps, no m'agraden les coses "estàndard"...
Gràcies per aquest article.
Un petó esquerrà
Crec molt dificil i a mes no pertinent intentar anular la costum de fer servir la ma esquerra en lloc de la dreta. No sé, m'ho sembla, ja que no es pot dir que jo sigui una entesa en aquest tema, pero jugues molt bé amb el tema de les mans i la política.
Referint-me als teus micrcontes, els llegeixo tots i em quedo amb la conclusió de que apart de lo molt bons que son, ets un gran "pencaire", Joan.
Com creix el Bernat? Espero que ja sigui molt gran¡¡¡
Petons pels tres
Núria
(Petons al Bernat). El "meu" Bernat va creixen molt bé.
Bon article, Joan!
De totes maneres, tinc un fill esquerrà i la nostra opció com a pares ha estat que el que sigui fàcil ho faci amb l'esquerra però el que s'hagi d'adaptar, millor que s'adapti des de petit.
Per posar un exemple: els rellotges són els que són i no els canviaran pas. Trobàvem absurd comprar-ne un per esquerrans (que gira a l'inrevés). En canvi, el ratolí de l'ordinador, és fàcil posar-lo a l'esquerra i sí que li hem dit que ho havia de fer sense dubtes.
Ara és gran, però et faries creus del munt de coses i petits detalls que són diferents per als esquerrans!!!
La dreta la mou el Papa.
M'ha agradat molt l'article ;)