Anys 50. Dos agents de l’FBI són destinats a una allunyada illa de la badia de Boston. Es tracta d’investigar la desaparició d’una pacient reclosa per l’assassinat dels seus 3 fills. Allà, en aquella illa, hi ha un hospital psiquiàtric, un complex penitenciari de notable mala fama. Hospita-presó, illa deserta i pelada, curulla d'espadats, de solitud extrema i ambient de violència pertot (...)
Ho diré des del principi: es tracta d’un gran film que mostra el domini de la professió del director italonord-americà, i la plenitud, també, de la indústria cinematogràfica de Hollywood. Una obra clàssica de la que se’n parlarà bé i que serà recordada positivament, no en tinc cap dubte, anys a venir.
La tria i direcció d’actors. L’escenari. El guió. La música (obsessiva, insistent, retrunyidora de l’acció...). La mateix direcció. Els inevitables efectes especials.
És un film, hi torno, que confirma el liderat, la bona feina, l’hegemonia de la meca californiana del cinema, i a un dels seus millors directors: en Martin Scorsese.
Dit això, no em vull estar de subratllar que tractant-se com es tracta, de l’exploració de l’ànima humana, de personatges torturats, fracturats, dominats per passions o comportaments incontrolats... no hi ha ningú més apropiat –en termes narratius, de concisió, d’obtenir el màxim amb el mínim, d’un guió inquietant, d’unes accions rotundes i corprenedores, no hi ha ningú millor que l’Ingmar Bergman per mostrar-nos això i molt més.
A en Bergman no li cal pas faramalla. En té prou amb el seu mestratge per dirigir obres clàssiques.
Gran film, no obstant, aquest Shutter Island (i com diu el gran Carlos Losilla, un dels meus crítics de referència, des de l’AVUI, potser també és cinema experimentat el darrer de l’Scorsese). Però no n’hi ha pas per tant.
Hi ha altra cinema, tan bo o millor, però no el trobareu pas a Hollywood!
. Shutter Island. Dir. Martin Scorsese. Basada en la novel·la d’en Dennis Lehane. 138 minuts. 2010.
