“Oh, germà, tens coratge?.......No coratge davant d'altri, sinó el coratge de l'anacoreta i de l'àliga. Un coratge que ja fa temps que ni els Déus no contemplen......Té cor qui coneix la por, però la venç. Qui veu l'abisme, però l'esguarda amb urc. Qui contempla l'abís amb els ulls de l'àliga i amb els esperons l'aferra. Aquest té coratge”

F. Nietzche

“ Allò que és nou a la Història sempre arriba quan la gent menys hi creu. I esclata tan sols quan el vell és percebut amb absoluta evidència com a caduc, tràgic i moribund. I hom no hi veu cap sortida. Nosaltres vivim en un moment com aquest. Aquest moment és la nostra condició”

P. Tillich

Havia tardat molts anys a arribar-hi.

Era allà per a conèixer-la, abillada per les circumstàncies. Cabells deixats anar, embullats. Vestit negre. Peus descalços. Una dona expectant al caire del penya-segat.

Va mirar avall. I s'adonà de la gran clivella que les separava. Esperà amb la mirada fixa a l'altra banda. Degotaren les hores i arribà el capvespre, quan tots els sorolls s'extingeixen. Només se sentia l'alè anhelant de la seva espera. I mentre al cel de ponent, a l'altre banda del penya-segat, hi florien les violetes que anuncien la nit, un pont gronxadís es desplegà al seu davant.

Avançà resoluda sobre aquell abisme que l'aterria. La crida de l'altra banda era més poderosa que la seva por. I en trepitjar l'herba fina, l'esvoranc es tancà al seu darrera.

La va veure asseguda sota el roure, fent-se les ungles. Urpes roges que l'encisaren. Totes dues, conscients de la presència de l'altre, aixecaren el cap. I els seus ulls es trobaren. Curiositat i desafiament en els de la dona. Repte i burla en els de la bruixa.

Hi percebé retrets muts. Tants anys d'abandó! Ara l'enyorava? L'esgarrinxada de la negació s'havia convertit en estrip, s'anava badant i l'engolia, oi? La dona aguantà els retrets. I encara dreta, sota un cel cada vegada més fosc, el seu cos s'obrí en una abraçada que li naixia de les entranyes. Un desig sincer i rotund que les fongué en un únic bàtec.

I es descabdellà el joc de les transformacions. La dama sofisticada i llunyana que l'havia rebuda es posà un davantal de cuina llardós, apilà les ungles, plats fondos, a les lleixes que les branques li oferien i es posà a remenar peroles fumejants que dansaven al voltant seu. Les faccions se li amorosiren mentre les mixes es refregaven a les seves cames rodanxones.

La dona es trobà enmig del devessall de sentors i somriures que entreteixia la bruixa i sentí dins del pit una dolça punxada que li cosia la vella ferida amb uns puntets menuts i polits. Una flaire calenta de matafaluga consumia els farcells d'idees llogades que l'engavanyaven. I lleugera com un bunyol de vent s'enfilà fumerol amunt darrera la bruixa.

Penjades a la branca més alta veien caure els estels més enllà dels seus peus, mentre les peroles ballaven sota un cel de molsa i cuques de llum.

L'òliba trencà el cristall del silenci nocturn i elles tremolaren enmig de les fulles bellugadisses.

Fou una nit fecunda de perspectives noves, d'insospitades realitats, deleroses de ser descobertes.

La celístia dibuixà els perfils que la fosca havia fet fonedissos. El silenci s'omplí de refilades i xerroteigs. El sol llepà la brancà curulla d'experiències nocturnes i trasmudà la bruixa herbolària en una fada xicona i alada. Una alenada daurada i juganera que eixoriví la dona, navegant encara dels mars de la inconsciència. I l'arrossegà fins al peu del roure, on un jardí laberíntic la convidava. La dona dubtà tan sols un instant. Seguí l'impuls del seu cor i empaità la goteta daurada que voleiava de dret cap a la boca del dèdal.

L'embolcallà una simfonia de colors vermells i torrats. Flaire de terra humida i d'aire fi de tardor. Sol engorronit acompanyant el seu vagareig. La fada joguinejava amb els fruits vermells, regalims de robins boscans que reflectien la seva llum. Un vent insistent les xuclà gola avall, allunyant-les del sol i dels colors. Arrossegades. Impotents. Un rictus de crispació les enrigidí i les precipità sense aturador cap a l'ull del torniol.

De patacada entraren en un món gèlid. Gris i blanc. Neu i vent. Desolació. La fadona cercava recer sobre el seu pit. Ara, ella, la dona, era la guia i la viatgera. I la protectora. Un impuls més poderós que la seva voluntat l'empenyia endavant. Tornar la fadona sana i estàlvia a la falda del roure. Un peu davant de l'altre, foradant el grop que les volia tombar. Un peu davant de l'altre, espolsant la neu que exigia colgar-les. I els dits balbs, maldestres, fent redós a l' aleteig tremolós de la xicona. Un peu davant de l' altre. Un peu davant de l' altre. Un peu.

Va doblegar els genolls i es deixà cauré arraulida sobre l'encisadora polpa del fruit hivernal. El torb i la nit l'englotiren. Bleixava amb una sola obsessió, aixoplugar la goteta daurada al bressol del seu pit. I quan ja es cloïa la teranyina de la destrucció, al cor del seu adoloriment hi nasqué la llum. Li escalfà el cor, revifà la fadona i encengué un estel al mig del seu front. Estel d'Orient, que la portà amb el cor ple de llum cap a una nova primavera..

Caminava entre el blau lluent i el verd esclatant esquitxat dels colors de les flors primerenques. S'havia esquinçat el vel del conformisme caduc i ara la vida la convidava a submergir-s'hi de ple. La llum engendrava vida i la vida volia plenitud. Cada gota de rosada, cada flor, cada membre del seu cos li ho recordava enmig del silenci sagrat. I llavors la va veure, poderosa i immòbil, a les pregones fondalades de la seva quietud, al cor de les seves entranyes. La serp. La força vital i eterna. Menystinguda, negada. Des de l'oblit l'havia reduïda a mossegar la vida a queixalades amargues, difícils. I ara exigia el seu reconeixement. La vella habitud, feta de trossets esqueixats i de batzegades contrafetes i adolorides s'hi resistia. La dona les mirà, les habituds espantadisses i la serp molsuda, incisiva, i més enllà del pensament, acaronà la serp amb una acceptació genuïna. I amb un sanglot que foradà el temps, deixà que s'enlairés i prengués tot el seu ésser. La serp solcà la claror. El ventre de la dona bategà amb una integritat desconeguda. Vòrtex de vida, sense escletxes. Drac de llum.

Li havia rebrotat el coratge i caminava confiada sota el sol xardorós de l'estiu laberíntic. El món s'hi emmirallà i una mar bressoladora s'obrí davant seu. Hi entrà xipollejant amb goig, i fou alga i sirena, sal i corall. I quan ja havia exhaurit totes les possibilitats de la matriu marina, li fou donada l'espasa, guardada per a ella a les entranyes oceàniques. El sol, les aus, les ones, l'oreig, tots, l'amararen de murmuri: “has nascut per ser, que res et retingui”.

I el camí la portà al llindar de l' avenc. L' àngel d'espasa flamejant en guardava l'entrada. Arrupit dins les seves cèl·lules, un desesper antic la immobilitzà. Sabia que llenques de vida rebutjades, l'esperaven al fons del catau. Del cor de la desesperació n'emergí la bruixa d'ungles roges: “Respira la teva por. Acull la teva temença. Viu-les”. Tot el seu cos s'hi donà, i la desesperança l'engolí. I del fons del vertigen sorgí un foc roent que li inflamà la mirada. Brandà l'espasa i confrontà l'àngel. Espasa contra espasa. Ràbia contra ràbia. I l'àngel es fongué.

Unes parets carnoses, vives, protegien un grumoll amorf, que s'anà definint sota la seva mirada. Una bèstia encadenada, immòbil, aixecà amb prou feines el cap. I el seu esguard la commogué. Hi veié tota la ràbia i tot el dolor enterrats als replecs més profunds de la pròpia inconsciència. Els ulls de la bèstia, la misèria de la bèstia li feren reviure la pròpia domesticació. La negació de les emocions i els anhels més genuïns. Revivint el trencament interior que la bèstia li retornava amb una cruesa absoluta, el cos de la dona es convulsionà. La bèstia i la dona. Trencades. La bèstia i la dona. Encadenades. La bèstia i la dona. Amagades en la foscor.

I la dona experimentà un desfici agut d'alliberament. Portar a la llum allò que romania amagat. Unir allò que havia estat trencat. Espolsar la mentida. Amb un crit eixordador i potent segà les cadenes. I tots els turments, les manies, les angoixes van bullir dintre seu. La dona i la bèstia dansant bojament. La dona i la bèstia paint el dolor. Cridant i picant. Plorant i paint. Paint.

I quan tots els sentiments tingueren rostre i nom i lloc, s'anà concretant dins el cor de la dona una carona riallera. Ulls esvivallats. Trenes impecables. Cos rodanxó engavanyat amb un jersei que picava, faldilles prisades i botes de cuir. La va reconèixer. Era ella, xiqueta. Amb tendresa trèmula l'anà desvestint, li desféu les trenes. Cap nosa. I la convidà a la dansa. La dona, la bèstia, la nina. Plorant, rugint, rient.

I glatiren amb delit d'amor.

Era una altra dona la que eixí de l'encontre. Els fils perduts de la seva vida, la bruixa, la serp, la bèstia, la nina, s'havien retrobat. I teixien la seva veritat. El brodat únic de la seva existència. Bella, profunda, plena. Seva era, ara, la força per esberlar cadenes, esquinçar la falsia i deixar-se engolir per la mort.

Caminà sobre la terra calenta, arborada en gresol ardent. I el foc fou amic. I només consumí les escòries atrapades als plecs més recòndits dels seus pensaments, dels seus sentiments, de la seva voluntat. I la conduí íntegra i nova a l' àmplia graonada que la menava fora del laberint

Tres homes. Tres mirades que des del cor de la realitat esqueixaven la història, l'esperaven al bell mig de la gruta que les arrels del roure ocultaven. S'hi endinsà sencera. I l'entrada es segellà al seu darrera. Diamantins cristalls de roca reflectien l'harmonia de l'ordre perfecte. Acollidor. Transmutador.

A l'interior del capoll alquímic, a les entranyes del misteri, el seu cos s'hi movia segur, sense esforç. S'ajagué serena al cor de l'estança. I unes mans sense temps la cobriren amb el vel de l'arcà.

La mort li vingué de cara. L'abraçà. I la dona s'hi deixà anar. La seva ment s'encongí dins una maregassa sens límits. Percepció pura. Gustejà el fracàs. Es gronxà en l'abandó. Tastà l'horror del no-res. Angoixa nua. N'assaborí els fruits ferida d'Amor. Lliurament absolut que sargí els estrips del seu món, i la menà a glops de vida i de mort cap al Silenci enllà dels contraris, enllà del bé i del mal. Silenci que esmicola ídols. Silenci que engruna quimeres. Silenci que xucla miratges. Més enllà de les paraules, Silenci. Silenci prenyat de Presència.

Embriagada, s'hi ancorà. I llençà el llast del tenir. Llençà el llast del fer. I reposà en la Presència.

Amb dolcesa extàtica, el seu cos gustà la pulsió indeleble que engendra la vida al cor de la mort, al seu ventre, a la terra, i als astres i fins als confins de l'espai. Explosió de plaer. Batec únic. Perfecte.

En llevar-li el vel, la cambra s'inundà de llum i sentors. La donà es dreçà dempeus i es revelà sobirana..Sang reial. Presència.

I la mudaren amb els seus nous atributs. La corona de sis puntes li fou cenyida a la testa. L'ornaren amb la capa daurada i l'encimbellaren dalt del cavall amb crinera de foc.

La gruta s'obrí per a ella. Sortí al món. I desvetllà l'aurora. Tot es vinclava al seu pas. Les flors i els arbres. Les salvatgines i els vents.

Sortia a trobar els qui saben lliurar-se a la joia i al plor, a la pau i a la guerra, a la vida, a la mort. A l'amor. Sortia a trobar els qui els vessa del cor, el coratge. Sortia a trobar els valents i els indòmits. Homes lliures. La saba imperible de la nova pàtria.