Quan he sapigut que la Roser d'Antaviana havia proposat un
homenatge en record de Salvador Espriu,
de seguida me'n he anat a la prestatgeria fent memòria de què era el
primer que jo n'havia llegit. Ràpidament m'han vingut a la memòria tota
una munió d'imatges i records dels anys a l'Institut, quan encara no
s'hi estudiava Literatura Catalana. Amb prou feines fèiem algunes
classes optatives de llengua catalana...
ricardgarcia |
diumenge, 28 de febrer de 2010 | 13:19h
Sí, Victòria, llegir aquest poema d'Espriu és per a mi com tornar als paradisos infantils on es fan les arrels. Hi ha el sol i les vinyes, hi ha el xiprer i encara que no hi hagi la mar en calma, hi ha les suaus ondulacions de les terres penedesenques.
