"És quan no apreto que surt". I, és ben cert. Des de la
primera imatge que t'ha passat pel cap al llegir aquesta frase -escatològica,
si vols-, fins a qualsevol situació metafísica, la vida es regeix per aquesta
màxima vital.
Imaginem que tens pressa, que vols arribar el més aviat
possible a un lloc, però "el temps se't tira a sobre" i tens por de no arribar
"a temps", imaginem que vas en cotxe, i resulta que et trobes tots els semàfors
en vermell, que trobes cues on no n'hi acostuma a haver, sense voler-ho, agafes
el camí més llarg,... i, és clar, arribes tard. Per què? Perque estaves
apretant, estaves gastant més energia de la necessària per omplir el forat
negre de la "por" a no aconseguir l'objectiu. Pot semblar -i, "diuen" que és
empíricament provable- que "el temps" és el que és, i no és relativitzable (tot
i Einstein!). Jo no m'ho crec. Ara bé, tampoc ho puc provar. Ni tampoc tinc la
intenció de fer-ho. El temps és relatiu, però això no és l'important, el què és
interessant del tema és que el temps és relatiu i som nosaltres qui podem
moldejar-lo, sempre i quan no ho fem a consciència "a canvi de". És a dir, i
tornem a l'exemple d'abans, no es pot pretendre que "a voluntat pròpia" el
temps es demori per a poder aconseguir un objectiu que es convertiria en un
deliciós fruit egocèntric.
I, això no és només aplicable al temps, també ho és a la
resta de situacions quotidianes impregnades de voluntat impacient o de voluntat
a rebre "a canvi de". Si realment ho vols, si ho desitges pel simple gust i
a canvi de res, no cal apretar. Si apretes, ja l'has cagat!
Salut i llibertat!
Marcús
PS: Semblo un "puto" messies quan parlo d'aquests temes però, ves, m'agraden. Ei, i em surten sense apretar!!!! ;-)
Recordatori: Enquesta Bloc Marcús.