norge |
dilluns, 22 de febrer de 2010 | 15:43h
El mòbil ens ha fet més lliures o més esclaus? Què hem perdut i què hem guanyat amb el mòbil a les nostres vides? Som capaços de sortir de casa cada dia sense? Up on the roof - The drifters
La tecnologia avança, i amb ella les prestacions i les comoditats de les quals podem gaudir les persones prèvi reemborsament d'una certa quantitat de diners. Augmenten també el número d'empreses que hi dediquen esforços i diners. En pocs anys hem passat de la tele a internet, del video al dvd i del telèfon fixe al mòbil.
La televisió ens fixava al sofà de casa i teníem la limitació de la programació. Hi havia just el què se'ns oferia. Una oferta limitada a l'horari i als pocs canals que teníem fa uns 15 anys. Quan van aparèixer més canals, es va ampliar la oferta i la varietat. Però tot i així, quan va arribar la TDT, aquesta oferta es va ampliar, es va quadriplicar. Internet però ja feia anys que havia arribat i ja estava robant espectadors a la estàtica televisió. Un dels avantatges d'internet sobre la tele era i és la possibilitat de triar exactament el què es vol fer, la interacció. La millora de la tecnologia, l'amplitud de banda i conceptes de webs com Youtube, van començar a arraconar massivament la televisió. Havia arribat el concepte de la Web 2.0.
Amb la telefonia vam estar molts anys lligats amb fils. A finals dels anys 80 tothom tenia un telèfon fixe a casa. Anteriorment els telèfons eren al carrer, en cabines o en alguns bars. A mitjans dels anys 90 van arribar els mòbils i les nostres vides van començar a canviar.
Amb el telèfon fixe podíem trucar desde casa i ser trobats per qualsevol persona si aquesta buscava a la guia telefònica el nostre nom complet i la nostra adreça. Si volíem però, no contestàvem, però no podíem saber qui ens trucava perquè encara no existíen les pantalles als telèfons. Si ho volíem podíem desconectar el telèfon i ningú ens molestava durant la estona que volguéssim. Si volíem trucar a algú teclejàvem el seu número de telèfon al marcador. Si no ens el sabíem de memòria, podíem consultar a l'agenda telefònica; una petita llibreta amb folis on estàven apuntats els noms i telèfons de les persones que coneixíem. Llavors va arribar el mòbil; la "llibertat". Se'ns va vendre que la paraula mòbil volia dir llibertat. Llibertat aquí, llibertat allà. Però aviat tothom estava lligat a un contracte o un altre. Ara ningú no sap sortir de casa sense mòbil. El sols fet d'imaginar-ho fa pànic a alguns i oblidar-se'l tot el dia a casa provoca el síndrome d'abstinència. M'haurà trucat algú? M'haurà trucat ella? O ell? Haurà passat alguna cosa? Quans missatges m'hauràn enviat? Havia arribat la "llibertat".
No questiono la seva utilitat. El mòbil és útil. Però com tot invent de l'home. El què cal saber és com, quan, qui, on i perquè utilitzar-lo. Tothom necessita un mòbil? Evidentment els addictes diràn que sí i les empreses de telefonia també. Però, com ha de ser tornar a l'era del "no mòbil"? Fa un mes que visc sense mòbil. Un dia el vaig apagar. I reconèc que he tingut alguns problemes pel fet de no utilitzar-lo però val a dir que em sento més lleuger, amb una dependència menys. La primera setmana, i ara encara algún cop, em semblava sentir el sò de la melodia del meu mòbil, però només eren imaginacions. El mateix em passava amb els missatges. Ara quan soc en algún bar o fent un cafè amb algún amic no miro de tant en tant el mòbil, ni m'interromp una trucada mentres parlo. En tot cas la trucada és la del mòbil de la persona amb qui estic. Pot ser molt emprenyador fer un cafè amb algú a qui truquen cada dos per tres o qui envia o rep un missatge cada 5 minuts. Hi ha gent que desconecta o sil·lencia el mòbil en ocasions com aquesta. En conèc algún. Un dia, quan em vaig trobar en la situació en què una trucada del meu interlocutor interrompia la nostra conversa en una cafeteria em vaig imaginar què passaria si tots els mòbils del local es poséssin a sonar alhora. Seria espectacular!
Sense mòbil m'han "plantat" vaires vegades. Sembla ser que m'havíen enviat un "mensajito" (alguns li diuen així) per dir-me que 1) al final no podíen venir o 2) que arribàven tard. Jo surto de casa per anar al lloc on he quedat via email, chat o telèfon fixe. He d'arribar el més puntual possible perquè no tinc manera d'avisar que s'ha espatllat el tren si passa rès o de saber si l'altra persona ha marxat cansada d'esperar. He de ser puntual. Com abans. Però el mòbil dóna la possibilitat d'avisar dient que ha passat quelcom o de que se t'ha girat feina i no pots venir fins una hora més tard. O inventar-te una excusa d'última hora perquè et fa mandra acudir a la cita. El mòbil permet improvitsar quan ja no queda pràcticament cap marge de maniobra. Si l'altre té mòbil, que és lo normal, i rep el missatge, ja no sortirà de casa o si és a un altre lloc no anirà al bar convingut. I si no té mòbil o no li funciona o se li ha acabat la bateria? Llavors pot ser que vagi al lloc en qüestió i esperi, i esperi, i esperi...
En fi. Que el mòbil és un bon aparell. Molt útil. Però com tot aparell, molt seductor i que ens pot esclavitzar amb molta facilitat. Quan us gasteu al mes en el mòbil? Val la pena? Podrieu viure sense ell? Podrieu relacionar-vos igualment amb algú que no en tingués? Com creieu que seria la vostra vida sense mòbil? Bé, com deia en Lluís Marco fent de professor al programa Dinamita... Reflexionem.
La televisió ens fixava al sofà de casa i teníem la limitació de la programació. Hi havia just el què se'ns oferia. Una oferta limitada a l'horari i als pocs canals que teníem fa uns 15 anys. Quan van aparèixer més canals, es va ampliar la oferta i la varietat. Però tot i així, quan va arribar la TDT, aquesta oferta es va ampliar, es va quadriplicar. Internet però ja feia anys que havia arribat i ja estava robant espectadors a la estàtica televisió. Un dels avantatges d'internet sobre la tele era i és la possibilitat de triar exactament el què es vol fer, la interacció. La millora de la tecnologia, l'amplitud de banda i conceptes de webs com Youtube, van començar a arraconar massivament la televisió. Havia arribat el concepte de la Web 2.0.
Amb la telefonia vam estar molts anys lligats amb fils. A finals dels anys 80 tothom tenia un telèfon fixe a casa. Anteriorment els telèfons eren al carrer, en cabines o en alguns bars. A mitjans dels anys 90 van arribar els mòbils i les nostres vides van començar a canviar.
Amb el telèfon fixe podíem trucar desde casa i ser trobats per qualsevol persona si aquesta buscava a la guia telefònica el nostre nom complet i la nostra adreça. Si volíem però, no contestàvem, però no podíem saber qui ens trucava perquè encara no existíen les pantalles als telèfons. Si ho volíem podíem desconectar el telèfon i ningú ens molestava durant la estona que volguéssim. Si volíem trucar a algú teclejàvem el seu número de telèfon al marcador. Si no ens el sabíem de memòria, podíem consultar a l'agenda telefònica; una petita llibreta amb folis on estàven apuntats els noms i telèfons de les persones que coneixíem. Llavors va arribar el mòbil; la "llibertat". Se'ns va vendre que la paraula mòbil volia dir llibertat. Llibertat aquí, llibertat allà. Però aviat tothom estava lligat a un contracte o un altre. Ara ningú no sap sortir de casa sense mòbil. El sols fet d'imaginar-ho fa pànic a alguns i oblidar-se'l tot el dia a casa provoca el síndrome d'abstinència. M'haurà trucat algú? M'haurà trucat ella? O ell? Haurà passat alguna cosa? Quans missatges m'hauràn enviat? Havia arribat la "llibertat".
No questiono la seva utilitat. El mòbil és útil. Però com tot invent de l'home. El què cal saber és com, quan, qui, on i perquè utilitzar-lo. Tothom necessita un mòbil? Evidentment els addictes diràn que sí i les empreses de telefonia també. Però, com ha de ser tornar a l'era del "no mòbil"? Fa un mes que visc sense mòbil. Un dia el vaig apagar. I reconèc que he tingut alguns problemes pel fet de no utilitzar-lo però val a dir que em sento més lleuger, amb una dependència menys. La primera setmana, i ara encara algún cop, em semblava sentir el sò de la melodia del meu mòbil, però només eren imaginacions. El mateix em passava amb els missatges. Ara quan soc en algún bar o fent un cafè amb algún amic no miro de tant en tant el mòbil, ni m'interromp una trucada mentres parlo. En tot cas la trucada és la del mòbil de la persona amb qui estic. Pot ser molt emprenyador fer un cafè amb algú a qui truquen cada dos per tres o qui envia o rep un missatge cada 5 minuts. Hi ha gent que desconecta o sil·lencia el mòbil en ocasions com aquesta. En conèc algún. Un dia, quan em vaig trobar en la situació en què una trucada del meu interlocutor interrompia la nostra conversa en una cafeteria em vaig imaginar què passaria si tots els mòbils del local es poséssin a sonar alhora. Seria espectacular!
Sense mòbil m'han "plantat" vaires vegades. Sembla ser que m'havíen enviat un "mensajito" (alguns li diuen així) per dir-me que 1) al final no podíen venir o 2) que arribàven tard. Jo surto de casa per anar al lloc on he quedat via email, chat o telèfon fixe. He d'arribar el més puntual possible perquè no tinc manera d'avisar que s'ha espatllat el tren si passa rès o de saber si l'altra persona ha marxat cansada d'esperar. He de ser puntual. Com abans. Però el mòbil dóna la possibilitat d'avisar dient que ha passat quelcom o de que se t'ha girat feina i no pots venir fins una hora més tard. O inventar-te una excusa d'última hora perquè et fa mandra acudir a la cita. El mòbil permet improvitsar quan ja no queda pràcticament cap marge de maniobra. Si l'altre té mòbil, que és lo normal, i rep el missatge, ja no sortirà de casa o si és a un altre lloc no anirà al bar convingut. I si no té mòbil o no li funciona o se li ha acabat la bateria? Llavors pot ser que vagi al lloc en qüestió i esperi, i esperi, i esperi...
En fi. Que el mòbil és un bon aparell. Molt útil. Però com tot aparell, molt seductor i que ens pot esclavitzar amb molta facilitat. Quan us gasteu al mes en el mòbil? Val la pena? Podrieu viure sense ell? Podrieu relacionar-vos igualment amb algú que no en tingués? Com creieu que seria la vostra vida sense mòbil? Bé, com deia en Lluís Marco fent de professor al programa Dinamita... Reflexionem.
Efectivament abans, ens podien localitzar a casa si ens buscaven a la guia... i si hi érem!!! (a casa i a la guia) La qual cosa ja era una manera de lligar-nos al sofà a esperar aquella trucada important.
Es a dir, que si pel que fos t'havien de localitzar sí o sí, llavors havies de romandre a casa esperant la trucada. O arriscar-te a que tot just en sortir a per el pa (o anar a pixar) et truquessin d'allò tant important i que tant de temps portaves esperant.
I si a més no hi havia contestador, o registrador de trucades rebudes, llavors ja ni tant sols t'assabentaves que t'havien trucat i que havies perdut l'ocasió (que ja diuen que la pinten calba)
O si coincidia que esperaves una trucada important i alhora hi havia alguna que no volies agafar, t'havies d'arriscar a contestar sense saber qui era, o que l'agafés un altre i que en cas de que fos la dolenta, que digués que no hi eres, obligant al que contestava a quedar de testimoni que t'havien trucat i obligat a donar-te el "recau"... massa obligacions, per a la suposada idea romàntica de l'antiga i perduda candidesa del fix de tota la vida (de tota la vida d'abans)
Sobrevivíem, és clar, de fet som a quí, però la manera de relacionar-se era diferent. Abans la gent es moria de coses que ara (als països desenvolupats) no, hem sobreviscut? sí, però només els que no s'han mort, és clar.
Vull dir que demonitzar el mòbil perquè sí, és tant incongruent com demonitzar qualsevol avanç médic o científic per "antinaturals" o artificials (la roda també ho és doncs)
Per a mi el mòbil va ser i és encara un element de llibertat, i ho dic sense cap complexe. Quan tenia 19 anys estava farta de que ma mare em controlés on anava i amb quí i fins a quina hora, amb l'excusa de: "es que no sé si estás bien o no, que me preocupo hija" Amb el mòbil es va acabar el control (o si més no l'excusa) "Mama, estoy en bien" "Y donde estás?" "En móvil, mama, estoy en el móvil y estoy bien" Problema resolt. No calien més explicacions, volia saber si estava bé fos l'hora que fos, doncs el mòbil ho permetia.
Sembla que el móbil ens lliga, però que no el podem apagar igual que el fixe si volem? (encara que el portem a sobre), Oi que si veus qui truca pots decidir si l'agafes o no? Cosa que ja han incorporat els fixes des de fa temps perquè abans estaves venut a arriscar-te a contestar i no poder desfer-te'n. Oi que també avui dia l'única diferencia entre un mòbil i un fix és que l'un està endollat a la paret i l'altre no? La qual cosa només és un factor a favor del mòbil.
Si deixes el mòbil, per coherència també hauries d'abandonar el fix, i els xats i internet, i la TV... en fi, que no entenc la mòbil-fòbia. Tret de que sembla que ara s'ha posat de moda com si donés un punt "d'intel·lectualidad" i "bohèmia" anar pel món "deslliurat" dels "lligams" del mòbil.
Últimament he canviat de residència i sempre estic amunt i avall, tenir un fixe no només no em fa profit, sinó que a més seria una bogeria anar canviant de número. Per això tinc un telèfon que ve amb mi a tot arreu i si un dia em quedo penjada, tinc un accident, o el que sigui, doncs em pot salvar la vida. Encara que el mateix dia l'hagi tingut apagat tot el dia o encés i no hagi volgut contestar trucades. (També es pot fer, qui no ho saps fer no té un problema amb el mòbil, sinó d'altre índole)
Els sms no són vinculants, no donen fe de que ens han avisat d'alguna cosa, sempre podem dir (i potser sigui veritat) que no ens han arribat, que no hem vist la trucada, que el teníem en silenci, o apagat. Que l'hem oblidat a casa. O simplement, que no volíem contestar (exactament igual que si fora un fix, excuses i raons n'hi per donar i vendre amb tots dos) Però si te'n vols assabentar i estar localitzat, llavors et donen l'oportunitat. Si no, doncs l'apagues o l'igonores i prou.
Potser només hem d'aprendre a fer-lo servir, el mòbil, com cal. Això, o ja dic, també n'hauriem de prescindir dels fixes. No hi veig diferència pel que fa als defectes de tots dos.
Et puc assegurar que efectivament que jo m'hauria perdut moltes coses i moltes conneixençes personals i algunes amistats, si no haguès estat pel mòbil i per les meravelles de l'era de les comunicacions (inclosa internet que ens allotja per exemple a nosaltres blocaires). I no em considero pas una addicta al mòbil, ell està allà, i si el necessito el faig servir. I si vull estar il·localitzable, doncs l'apago, li poso el silenci, o simplement l'ignoro (tot saben a qui ignoro -perquè hi veig el nom de qui truca- i per què)
I et puc assegurar que la gent és tant impuntual o puntual abans com ara, el mòbil no dona l'excusa. Simplement evita que si fas tard, l'altre esperi amb la incertesa de saber si vindràs. Però no fa que deixis o comencis a ser impuntual, això va amb cadascú (amb o sense mòbil) I ja no diguem quan es produeixen causes de força major. Moltes situacions desagradables que es podien donar en el passat, ara no hi són gràcies al mòbil (potser n'hi ha d'altres, però no pas aquestes)
Però, em sembla molt respectable la teva opció. Suposo que almenys tindràs contestador al fix de casa, o ni això? :-p
Salut (i perdona la llargària, però bé, com que fa molt que no te'n deixo de comentaris, dons vagi una cosa per l'altra, potser n'hauré de fer un post, hi dona molt de joc el tema)
Belén.
A mi de moment m'ha donat de sí per a fer-ne un post encara més llarg! Coi, quina barbaritat de post que m'ha sortit: "más largo que un día sin... mòbil !!!! he he he!!!
Salut!
El que si que és cert és que fa potser deu anys el mòbil era una cosa prescindible i ara que tothom en té no és que sigui necessari però sí que si no en tens et pots trobar perdut. Les relacions socials han canviat i alguns hàbits (com la puntualitat que esmentes) també.
Com bé dius, la cadena la posem nosaltres. Depén de nosaltres de com volem que estrenyi i si val la pena.