El món 2.0 és, per definició, un espai actiu i participatiu, i als seus ‘evangelitzadors’ els uneixen unes quantes característiques comunes. Per exemple, el convenciment que el món camina indefectiblement per aquest camí; però també la persistència i la tossuderia per estendre el missatge i fer-lo arribar cada vegada a més gent, talment com una taca d’oli. Ahir vaig assistir a una trobada amb un grup selecte d’aquests precursors, ‘blocaires’, ‘feisbucaires’, ‘tuitaires’..., la gran majoria d’ells referència de les noves tecnologies i les xarxes socials.Amb ells vaig compartir les hores prèvies a l’aparició del llibre #Política 2.0 (a les llibreries encara tardarà uns dies en arribar), i vam conversar de manera distesa i entusiasta sobre com la web 2.0 està transformant la societat i tot el que l’envolta, també la política. Val a dir que a la trobada hi van participar empresaris, docents, periodistes i també polítics de diferents colors. I tot i la diversitat de les respectives dedicacions i ideologies, tots vam coincidir en que s’han de canviar els fonaments i s’ha d’imposar una nova manera de fer política, que arribi a la gent d’una manera més pròxima, entenedora i transparent, i que cridi a la participació a un mateix nivell. I és en aquest context que les eines que ens aporta la web 2.0 poden ajudar a aconseguir que a l’inici del segle XXI deixem de fer la política que es feia al segle XIX i apostem per una política rigorosa, responsable, honesta, eficaç i amb esperit de servei, més pròpia dels temps actuals.
Arribats a aquest punt, la sensació generalitzada dels que vam compartir la vetllada era que el canvi ja no té marxa enrere, però que costarà d’arribar-hi, com s’han encarregat de demostrar, per exemple, els darrers esdeveniments al voltant de la Llei electoral. En aquest punt, una nova coincidència: el pas de la societat 1.0 cap a la 2.0 no és tan un canvi d’eina, sinó un canvi d’ús i, sobretot, un canvi de mentalitat. I, com passa sovint, les mentalitats són les que costen més de canviar.
