rpala |
dijous, 18 de febrer de 2010 | 11:33h
Els més granadets segur que recordaran l'exhalació artística anomenada Paul Fustér. La relació dels melòmans catalans amb aquest personatge va ser breu, intensa i estranya, però tots els qui a finals dels noranta van coincidir i van connectar amb ell en algun dels seus recitals en guarden un record inesborrable. A mi m'ha quedat especialment un concert a l'Autònoma, no recordo en quin context (crec que era en un auditori, que ens vam saltar algunes classes i que les nostres facultats estaven bastant alterades). Feia gràcia aquell inaqui amb família a Cardona, que parlava un curiós català de Brooklyn i, en anglès, cantava cançons estripades i tempestuoses. Una anomalia en la història musical d'aquest país que va durar uns anys. Després, Fustér va tornar als EUA. Hi ha hagut silenci, alguns rumors, alguns projectes... I ara, de la mateixa manera que va marxar fa sis o set anys, ha tornat. I torna a tocar, en plan una mica clandestí, però pel que expliquen igual d'intens. Aquesta nit el tenim a l'Heliogàbal de Gràcia i no ens ho perdrem. [Més]
Fustér, català d'origen –és fill del cardiòleg Valentí Fuster– i
criat a Nova York, va visitar un dia de 1997 la ciutat d'on era originària la seva nissaga
–Cardona–, va quedar-ne enamorat i va decidir que hi passaria una temporadeta. "Una temporadeta"
en aquest cas van ser més o menys set o vuit anys, que van donar per
tres discos (36 Weeks, Batlleship i Happy Nothing, aquest darrer produït per Quimi Portet i publicat pel segell Quisso Records) i per un munt de concerts. Al 98 va actuar de teloner a la gira per l'Estat espanyol d'Ani DiFranco (les connexions artístiques entre ambdós personatges són més que òbvies: el folk-rock descarnat, la crua intensitat amb la que trasbalsa les distàncies curtes...) i va arribar a guanyar un premi Altaveu. També va connectar amb multitud de músics catalans: el mateix Portet, Natxo Tarrés de Gossos, Abús...
El periodista Pere Pons, director de la revista Jaç i cronista de tota una era de bona música catalana, en narrava la història en aquests termes en un reportatge l'abril de 2002, en motiu de l'aparició de Happy nothing: "Va arribar com una exhalació (...) venia disposat a retrobar-se amb les arrels familiars i li va faltar temps per projectar una vocació musical que havia encetat a l'altra costat de la bassa com a percussionista, sota la disciplina d'un dels seguidors del cubà Chano Pozo (...) Els seus directes eren celebrats per una cort de fidels que enaltien la descàrrega d'energia i la força comunicadora d'un músic que es deixava la pell en cada estrofa a través d'un rock cru després d'artifici (...) El rock amb tints nihilistes havia arribat a Catalunya (...) L'impacte dels dos primers discos (...) va afectar la vida del protagonista d'aquesta història, fins el unt que ha necessitat dos anys per resituar-se personalment i espiritualment".
Suposem que van ser aquests altibaixos emocionals i espirituals els que van dur a Fustér a desaparéixer físicament de Catalunya de forma enigmàtica. Va tornar a Nova York, on va seguir fent de les seves –el 2006 teníem notícia de les activitats del seu nou grup, de caire experimental: Proton Proton–. I ara, de forma discreta, ha reaparegut, amb pintes de talibà, una guitarra derruida i fent alguns concerts gairebé sense promoció –la fotògrafa Roser Ortiz en va deixar constància gràfica al seu bloc–. Què depararà aquesta nova aventura catalana de Paul Fustér? Quan de temps estarà entre nosaltres? Qui ho sap. En tot cas, ho seguirem d'aprop, per explicar el que doni de si. Fins que torni a fugir...
El periodista Pere Pons, director de la revista Jaç i cronista de tota una era de bona música catalana, en narrava la història en aquests termes en un reportatge l'abril de 2002, en motiu de l'aparició de Happy nothing: "Va arribar com una exhalació (...) venia disposat a retrobar-se amb les arrels familiars i li va faltar temps per projectar una vocació musical que havia encetat a l'altra costat de la bassa com a percussionista, sota la disciplina d'un dels seguidors del cubà Chano Pozo (...) Els seus directes eren celebrats per una cort de fidels que enaltien la descàrrega d'energia i la força comunicadora d'un músic que es deixava la pell en cada estrofa a través d'un rock cru després d'artifici (...) El rock amb tints nihilistes havia arribat a Catalunya (...) L'impacte dels dos primers discos (...) va afectar la vida del protagonista d'aquesta història, fins el unt que ha necessitat dos anys per resituar-se personalment i espiritualment".
Suposem que van ser aquests altibaixos emocionals i espirituals els que van dur a Fustér a desaparéixer físicament de Catalunya de forma enigmàtica. Va tornar a Nova York, on va seguir fent de les seves –el 2006 teníem notícia de les activitats del seu nou grup, de caire experimental: Proton Proton–. I ara, de forma discreta, ha reaparegut, amb pintes de talibà, una guitarra derruida i fent alguns concerts gairebé sense promoció –la fotògrafa Roser Ortiz en va deixar constància gràfica al seu bloc–. Què depararà aquesta nova aventura catalana de Paul Fustér? Quan de temps estarà entre nosaltres? Qui ho sap. En tot cas, ho seguirem d'aprop, per explicar el que doni de si. Fins que torni a fugir...
Bona informació !!