Una nova epidèmia s'abat sobre l'opinió pública: l'empreneduritis. Aquesta consisteix en un discurs reiterat fins a la sacietat, que tracta d'imposar la superioritat moral de l'empresariat, i com tota religió monoteica, tracta d'imposar els seus valors al conjunt de la societat. Com tota altra secta protestant, provè del món anglosaxó, i els missioners s'instal·len entre nosaltres als "Salón del Reyno de los testigos de Hayek". Tant és així que han "okupat" ESADE, IESE i la resta de facultats de ciències econòmiques (per cert, sempre he considerat una exageració qualificar de "ciència" a l'economia, fóra més partidari de denomiar-la com a "teologia").En la seva bona nova, ens vénen a anunciar la superioritat dels "emprenedors", una fórmula menys emprenyadora de qualificar els "empresaris" o "amos". Creuen en el lideratge, és a dir, que atès que es creuen molt superiors a la resta de mortals, es veuen en l'obligació de manar a la resta (això sí, de "bon rotllo").
De la mateixa manera que consideren el seu talent a anys llum de la gent que no ha nascut rica, justifiquen que les diferències de físic, talent, o posició justifiquen la seva multiplicació obscena. Són addictes a la desigualtat extrema. Ho maquillen amb la cantarella de la "responsabilitat social" o "corporativa", que més o menys ve a ser com la caritat de tota la vida, amb el mateix llenguatge políticament correcte que dissimula la seva condició de propietaris. Creuen en la flexibilitat i en la cultura de l'esforç (la dels altres, s'entèn) i hi dediquen la major part del seu temps a la seva empresa (sovint d'una manera menys penosa que una caixera de supermercat o un carter).
Fa temps que s'organitzen, i com l'Opus van ocupant els espais que les forces socials els han deixat lliures. Fa temps que estan conspirant per reforçar la seva hegemonia ideològica. De fet, ja ho han aconseguit. En pocs anys, les desigualtats s'han disparat, i han diluït qualsevol capacitat de resposta per les muntanyes de víctimes d'aquest sistema. Si pressionen una mica més aconseguiran que la gent s'esvaloti... i acabin tots assaltant les farmàcies a la recerca de prozac. És el que té la gran profeta dels emprenedors, Margaret Tatcher, que va buscar una societat dissolta en individus aïllats, culpabilitzats ells mateixos de les agressions que feien els seus amics rics i poderosos.
Fa temps que s'organitzen, i com l'Opus van ocupant els espais que les forces socials els han deixat lliures. Fa temps que estan conspirant per reforçar la seva hegemonia ideològica. De fet, ja ho han aconseguit. En pocs anys, les desigualtats s'han disparat, i han diluït qualsevol capacitat de resposta per les muntanyes de víctimes d'aquest sistema. Si pressionen una mica més aconseguiran que la gent s'esvaloti... i acabin tots assaltant les farmàcies a la recerca de prozac. És el que té la gran profeta dels emprenedors, Margaret Tatcher, que va buscar una societat dissolta en individus aïllats, culpabilitzats ells mateixos de les agressions que feien els seus amics rics i poderosos.
Totalment d'acord Xavier, i qui digui que contactes i empresariat no estan lligats és que viu en un altre món o té molt mala fe. Potser algú pensa que és possible endegar un projecte sense unes certes circunstàncies que ho faicilitin? va , reviseu la vostra experiència ipenseu en gent que conegueu.
Una altra cosa és que hi ha moltes excepcions, però està clar que va lligada una cosa amb l'altra.
Per altra banda, crec que el Xavier no inclou en aquest grup "d'emprenedors" als que treballen d'autònoms o els subcontractats que en realitat són una altra mena d'autoexplotats -cosa que n treu que n'hi hagi de déspotes també-.
Ànims amb el bloc.
Això no és negatiu, abans al contrari és extremadament positiu.
I si us plau, deixeu estar ja la vella dialèctica de l'empresari explotador. Això no és el món de Charles Dickens.
Un pais sense empresaris no és absolutament res. Per constatar aquest fet no cal més que fer un cop d'ull al voltant.
Per cert, conec joves sacrificant-se per tirar endavant una empresa, sense contactes, sense diners, només amb creativitat, sacrifici, treball i talent.
Quines qualitats tan estranyes, oi...? Per sort encara hi ha gent així; poca, pel discurs dominant a Catalunya que no valora en res un empresari i en molt un funcionari.
Aquest és el principal llast del nostre país, el principal obstacle que cal remoure per millorar. I el problema és que en els Instituts hi ha professors pèssims que segueixen venent aquesta mercaderia caducada als nostres joves: però que cal esperar de professors funcionaris sino això. No sóc del tot pessimista; espero que hi hagi alguan excepció.
Aquests joves que conec potser d'aquí uns anys (així ho espero) dirigiran una empresa amb 50 , 100 o 500 treballadors. Imagino que això els convertirà en explotadors.
I, per tant, en objecte de crítica de tots els funcionaris que viuran gràcies a ells.
Professors i llicenciats que com a la mili d'antuvi ja es creuen en dret a tot i s'han covertit en els intocable, i ja no necessiten demostrar res a ningú, com al món de l'empresa on sempre es corre una carrera sense fons i només que un dia van fer una carrera i la van correr amb el temps estipulat pels manaires de llavors.
Empresaris espanyolistes què confundeixen els negocis particulars monopolistics amb el país.
I tota aquesta classe o secta, els actuals manaires de bancs i politics sense escrúpuls que han segut els primers en crear l'actual crisi inmobiliaria, turística i de la despesa pública per la despesa pública, que no han sabut veure per a previndre-la.
Els creadors nordamericans internacionals de la crisi financera, que com tot creador d'un mal, és el primer en assabentar-se per endosar-la als altres i restar més ben guarits.
I l'ingenuïtat dels espanyolistes i de l'Espanya va bien i els darrers en assabentar-s'en i restar plantats, els primers que han perdut la cadira, per a despertar de la seva inmensa felicitat.
Als més feliços i encantats de tots, han estat els primers en endosar-los la crisi.
Potser són ells els qui ens han obligat a convertir-nos en patètics aprenents d'especuladors, en inútils a l'hora d'inventar o emprendre o en eterns aspirants a funcionari.
De l'actitud de la gent dels EEUU hi ha molt a aprendre, i els podem donar molt poques lliçons.
Vaja, que és molt fàcil anar a buscar la culpa fora.
Sens dubte és força més fàcil fer unes oposicions i veure passar els dies criticant els qui han tingut la gosadia de comprometre la seva vida en un projecte; veient amb alegria si fracassen, i amb enveja i odi si tenen poc o molt èxit.
A Catalunya per desgràcia molts individus han interioritzat la marca de l'esclau. Odien, perquè ni tan sols l'entenen, la llibertat i la iniciativa; contra això s'hi pot fer poca cosa. Això sí, mentrestant xuclen de Pressupost públic aquells diners que uns altres estan generant.
Per tant aquest post m'agrada perque clarifica quina és la situació d'indigència intel·lectual extrema en que es troba bona part de Catalunya, que porta força gent a tirar pel dret i pel camí més fàcil: la crítica ornada amb els tòpics més inversemblants i mancada sempre de res que puguem confondre amb un argument. Gràcies doncs, amic Díez, per fer-ne un repàs tan exhaustiu. No hi manca ni l'Opus!
Bé, front aquest discurs de la impotència i el ressentiment (que per sort ja comença a ser percebut com caspós) jo crec que una petita part del jovent opten pel coneixement, l'esforç, la creació de valor, en definitiva la producció dels béns i serveis que gaudeixen els ciutadans.
Són els que on hi ha crisi hi veuen oportunitats. Els qui no volen conéixer l'atur. En definitiva són el millor que tenim el país, els qui el faran avançar, de la mateixa manera que el comentari que acabo de llegir representa allò pitjor que hi ha entre nosaltres.
Paradoxalment fins i tot l'autor del bloc espera cobrar la seva pensió (que molt òbviament serà de funcionari públic, qui si no podria pensar i escriure coses així) amb els recursos que els altres hauran generat. Encara es queixarà de que no sigui prou quantiosa. I mentre espera plàcidament l'arribada d'aquest moment en que la seva activitat diguem-ne laboral s'extingeix (si és que alguna vegada ha tingut lloc) seguira gaudint de la pàgina que els emprenedors de Vilaweb han posat a la seva disposició, del hardware que uns impresentables emprenedors americans han dissenyat, farà un gotet de birra Estrella (un altre producte capitalista) i pujarà un grau el termostat (marca Roca) de la calefacció (Saumier Duval).
Diuen que els qui fan alguna cosa tenen en contra els qui fan el mateix, els qui fan el contrari, i sobretot els qui no fan res.
És el cas.
<!--
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:"Cambria Math";
panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4;
mso-font-charset:1;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:0 0 0 0 0 0;}
@font-face
{font-family:Calibri;
panose-1:2 15 5 2 2 2 4 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1073750139 0 0 159 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:"";
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:"Calibri","sans-serif";
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:"Times New Roman";
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:"Times New Roman";
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoPapDefault
{mso-style-type:export-only;
margin-bottom:10.0pt;
line-height:115%;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
-->
Benvolgut,
Lamento que el meu post l’hagi pogut ofendre. Com pot imaginar, i més si seguiu el meu blog, mai no està entre les meves intencions atacar algú, la qual cosa no significa que em pugui quedar callat quan veig injustícies o denuncio creences que van en contra del comú de la gent. Ara bé, si ens deixem d’una determinada retòrica que pretén maquillar la realitat (un “emprenedor” és, majoritàriament el propietari d’una empresa) resulta que les qualitats poc comunes a les quals es referiu, es reparteixen proporcionalment d’una manera molt semblant entre aquells que tenen empreses i aquells que no, entre aquells que manen, i els qui són empleats. Ara bé, pel que fa a la capacitat del risc, discrepo. Tret d’honroses excepcions, només s’arrisca qui sap que té una xarxa que el protegeixi de la caiguda. És la seguretat el millor impulsor del risc, no la incertesa.
Amb els vostres judicis sobre qui “ha interioritzat la marca de l'esclau. Odien, perquè ni tan sols l'entenen, la llibertat i la iniciativa; contra això s'hi pot fer poca cosa. Això sí, mentrestant xuclen de Pressupost públic aquells diners que uns altres estan generant penso que mostreu una bona colla de prejudicis. Miri, jo no caic en aquest fácil parany intel•lectual. Ésser empresari o empleat no et fa millor ni pitjor persona. Els pecats capitals abunden entre ambdós clubs. Ho puc certificar, conec el sector públic i el privat, la majoria dels meus amics estan en aquest darrer, i alguns d’ells o tenen empreses o ocupen llocs de responsabilitat en les seves respectives companyies. I francament, tenen qualitats i defectes, capacitat d’inidicativa i dedicació equivalents a la mitja dotzena d’infermeres funcionàries que conec.
Si esmento a l’Opus és perquè vull deixar ben clar que el que s’explica a les escoles de negocis (sí, ho confesso, jo també llegeixo Sala-Martín, el suplement econòmic de La Vanguardia o escolto en Torrecilla) és pura ideología transmesa amb els mecanismes propis de la religió.
Pel que fa a la meva condició, hauria de dir que estic a ambdues bandes. Si així ho desitja, jo també podría formar part del sector dels “emprenedors” (dels que no cobren per ser-ho o ho fan més aviat poc) He codirigit algunes col•leccions de llibres d’assaig o he fet de consultor editorial de llibres d’història o filosofía, com pot imaginar, per amor a l’art. També he treballat amb llibreries (“amb”, no “en”), i he format part d’alguna cooperativa empresarial. I, francament, ho reitero, trobareu “creativitat, iniciativa, capacitat il•limitada de treball i capacitat d’assumir riscos” com a funcionari o en el sector privat. Allò que la seguretat desincentiva és una mentida com una catedral. No hi ha res tan poc creatiu com la inseguretat. I les qualitats a les quals feia referencia no es deuen al color de la nòmina de cadascú, sinó que solen ser personals i intransferibles. Si us plau, no caiguem en els tòpics, que són un instuls a la intel•ligència.
Per cert, tampoc no enaltim tant el món de l’empresa privada. La mateixa idea d’internet sorgeix d’iniciativa pública (concretament del Departament de defensa USA). Els primers que fèiem planes web des de mitjans noranta no teníem cap interés a fer diners, i també puc confessar que he contribuït a desenvolupar el codi lliure de l’open office. Sovint em prenc alguna cervesa de cooperativa i m’agradava més quan Gas Natural o Fecsa Endesa eren empreses publiques. Pagava menys i no es passaven el dia trucant-me perquè canviï de compañía.
És el cas.
Sense empresaris, de què treballen els no-empresaris? Tots funcionaris? Bé, sí, podem nacionalitzar-ho tot, ja se sap que així els països generen molta riquesa i encara més felicitat. Preguntem'ho als russos.
No sé, però a mi em sembla el que cal és que el sistema polític afavoreixi la màxima igualtat d'oportunitats a través de l'educació, la sanitat i les infraestructures, i que es potencïin les àrees clau que no són d'entrada rentables i atractives per les empreses privades, com ara la recerca bàsica. Però, a partir d'aquí, la iniciativa privada -sota l'imperi de la llei- és l'eina que genera més benestar. I si no tinc raó, quines alternatives hi ha? Vull dir, alternatives reals que realment generin més benestar.
Benvolgut,
No tots els empresaris són rics de naixement. Tot i això, a diferencia del món anglosaxó, si no hom té riquesa o contactes resulta infinitament més difícil fer-se un lloc en el món de l’empresa privada, si no es en una posició subalterna. No ho dic jo, llegiu Francesc Cabana, algú poc sospitós d’ésser bolxevic. Pel que fa a l’empresa i a riquesa,... home, tenint en compte que segons les dades d’hisenda, els empresaris guanyen de mitjana menys de 15.000 euros l’any, potser no que no es fan rics.
Sense empresaris... Miri vostè, d’empresaris, com de treballadors, n’hi ha de tres classes; bons, mitjans i dolents, car la professionalitat no depèn de la posició que ocupa cadascú, sinó de les aptituds intrínseques o adquirides. Ara bé, us recordo que precisament a Catalunya, quan bona part de l’empresariat va fugir el 36, en tornar van descobrir astorats, com la productivitat havia millorat ostensiblement. Us recomano vivament els treballs sobre les col•lectivitzacions catalanes que publicà l’Antoni Castells (no el conseller, sinó l’historiador). En el cas dels espectacles públics (en va haver fa molt poc una exposició fantàstica a l’institut del Teatre comissariada per en Francesc Foguet (gens sospitós de filoanarquista), on també hi vaig tenir l’honor de participar, en el qual es constata que es van recaptar més diners i es va acabar amb la desocupació crònica del sector amb la gestió col•lectiva (o potser qüestionàveu la capacitat emprenedora del conjunt de la societat catalana). Curiosament, la CNT va tenir uns criteris més comercials que els propis empresaris, car la cartellera esdevingué més “taquillera” i menys qualitativa. Això sí, se suprimiren beneficis empresarials i s’igualaren, a la baixa, els preus de les entrades.
I perdoneu que us corregeixi. La iniciativa privada no genera més benestar, el que fa és generar més riquesa. El benestar el genera el control social de la riquesa.
Encara que no em cregueu, no sóc ni llibertari ni bolxevic. Sóc dels qui pensen que a desigual responsabilitat o treball, hi corresponen desiguals beneficis. Qui més s’arrisca, ha de tenir el dret a obtenir una major remuneració. Tanmateix, per què no quantifiquem les desigualtats. Quines són les desigualtats sostenibles? Cinc vegades? Deu vegades? A partir d’aquí, les diferències passen de raonables a obscenes.
Cordialment.
1. riquesa i contactes són dues coses molt diferents. És cert que ser ric ajuda en tot, i de fet, per això la gent vol ser rica: per tenir una vida més fàcil i agradable ells i els seus descendents. Això ja va quedar clar amb Adam Smith (i molt abans). Generar contactes és part integral del que és ser un emprenedor, que, per definició, o es fa ell la feina o no li farà ningú.
2. la situació de l'economia local i global dels anys 30 no té res a veure amb l'actual, i si les col·lectivitzacions de la guerra van augmentar la productivitat -de ben poc ens va servir- en aquests moments dubto sincerament que féssim res de bo col·lectivitzant Google o el Citibank, per posar un parell d'exemples.
3. Els països on la gent viu més anys i és objectivament més feliç són els països amb economia de mercat i amb un règim de democràcia liberal. Al Buthan poden mesurar la felicitat nacional bruta, però no hi ha cues per emigrar a Buthan i sí als USA o a la UE. La URSS tenia en els seus millors moments uns 10 anys menys d'esperança de vida que l'Europa occidental.
4. Del que es tracta no és de que no hi hagi rics molt rics, és de que no hi hagi pobres molt pobres. A mi, que en Gates tingui els calers que te, em sembla fantàstic. Però que ell sigui ric no fa que hi hagi miserables al món (bé, amb el Windows potser sí). El que cal és que la gent tingui educació per poder treballar a Micrososft o millor, fer-li la competència, ja sigui aquí, a la Índia, a Mali o a Silicon Valley.
En tot cas, una discussió molt interessant.
1. No es tracta de gent bona contra gent dolenta, sino d'una idea alieandora que penetra en la ment de gent emprenedora com dels que ens agradaria ser emprenedors. Aquesta és idea aquella per la qual si tens una idea brillant pots arribar a tenir èxit i a repartir riquesa entre els que t'envolten en forma de llocs de treball. Suposo que és una altra forma del conegut "somni americà", per cert, un país que disposa d'una evident desigualtat interna.
2. Justificar el "somni de l'emprenedor" com a solució dels problemes econòmics és com justificar que hem de jugar a la loteria i que hi ha gent a la qual li toca; curiosament, dels premiats són pocs els que no tornen a treballar mai més a la seva vida. I, suspitosament els que comprem paguem els premis i també "premiem" a les entitats que ho gestionen. Per tant, no crec que sigui una solució per a tothom.
3. Sí que admiro els "emprenedors ideals" igual que admiro a la gent que no té res i aconsegueix sobreviure. La meva experiència és que no t'arrisques si no tens un "matalàs" on caure. A més, també he vist molts casos d'autoexplotats amb millor o pitjor sort.
4. S'ha de mirar també el costat bo. De la mateixa manera que les drogues fan "sentir-se" bé a la gent, potser el "somni de l'emprendor", fa que una persona s'oblidi d'altres problemes que el puguin fer patir.
5. Dir que les societats que "potencien" els "emprenedors" són millors perquè les altres no ho fan millor, no és una justificació ni una demostració de que la idea del "somni del emprenedor" no sigui una manera més d'alienació.
L'únic que puc en contra meva és que no tinc una alternativa real. És el meu desig que deu haver en algun lloc.
Sort,
Fer una empresa no és jugar a la loteria; aquí sí que deixes anar un insult veritablement greu per la gent (milers) que cada dia hi deixen esforç, temps, diners i il·lusions.
La sortida de la crisi està en les seves mans, per cert, en les de tots aquells que a partir del gairebé no res són capaços de crear. O això o haurem d'emigrar. Pel camí es deixaran de cobrar les pensions i els sous dels funcionaris, és clar, tal i com es deixaran de finançar els drets socials que només ho són si hi ha algú capaç de generar riquesa.
La desigualtat no és dolenta, més aviat és positiva. Proporciona incentius a la gent a tirar endavant. El que és dolent, tant com fer esclatar una bomba atòmica damnut d'un pais, és la igualtat. Els exemples passats i presents els coneixes tu tan bé com jo.
Jo crec en una igualtat: la d'oportunitats, això és proporcionar a la gent els recursos educatius per tirar endavant i fer-se propietaris de la seva vida. A partir d'aquí si algú no els vol aprofitar té plena llibertat per no fer-ho, però després no ha de demanar allò que no s'ha volgut guanyar.
1. Volem la
igualtat d'oportunitats. Sí, jo també però, si mirem molt més a prop, la igualtat
d'oportunitats no està a l'altra part de la balança de la competitivitat?
2.
La desigualtat no és dolenta, i no només això, és una realitat. Alguns
li diem diversitat. I, des del punt de vista de la diversitat, jo
m'atreviria a dir que la diversitat és necessària. Però, parlant de "bombes atòmiques d'igualtat", per exemple, se sap que l'ús de productes alimentaris per a produir biodiesel fa pujar el preu d'aquests aliments i, això, ¿no és una "bomba" tirada des d'un avió anomenat "competitivitat"? (que aquest l'exemple només serveixi per aclarir el volia explicar, espero)
3. Com anomenaries a una persona canvia la seva força, el seu temps, el seu coneixement, els seus estudis, les seves il.lusions,
el seu esforç en que algú el contracti? No és un "emprenedor" de sí
mateix? No hi ha tanta diferència des del punt de vista del mercat?
Vist així coincidim també? De fet, molts emprenedors fan les dues coses
o passen d'emprenedors a treballadors segons la situació. Doncs jo
l'únic que dic és que, com que de jefes
no podem ser tots, tal i com és la nostra societat, com a mínim s'ha de
distingir entre la vida de les persones i allò que són objectes del
mercat. Vull pensar que els estats com el nostre ho intenten resoldre.
4.
També penso que el capital més important són la creativitat i les bones
idees. Però bé, crec que això forma part intrínsecament de la
intel·ligència humana. Sobretot en un moment de crisi com l'actual on
la gent ha de sobreviure amb el que té i, déu n'hi do el que fan!! Ara bé, si per
creativitat i bones idees parlem d'aquells emprenedors que arriben a
fer-se un lloc en el mercat, aquells que inclús surten a la televisió
com a mostra a seguir, aleshores, jo diria que no són tants. Fins i tot diria que són utilitzats pels mitjans d'una manera anàloga a l'èxit dels "famosillos".
Lamento
que s'hagi interpretat l'exemple simplista de la loteria com a un
insult. Ja havia avisat que era simplista. Només era una manera
senzilla d'expressar que la "sort" d'uns pocs no justifica la "mala
sort" de la majoria. A més a més, per mig camí es queda perduda molta
d'aquesta "sort".
El que sí que no tinc tant clar és aquesta
dicotomia: sector privat com a productor de riquesa i sector públic com
a consumidor de riquesa. Però això potser és un altra història.