Aquest és l'article que avui he escrit a la contraportada d'El Punt. En ell explico la meva experiència personal en relació a la televisió local i felicito els professionals que han aconseguit que Televisió de Badalona hagi pogut arribar a celebrar el desè aniversari consolidada com una de les televisions locals més vistes del país.Ha plogut molt des d'aquell any 1991 en què juntament amb una colla de companys retransmetíem en directe la jornada i la nit electoral de les eleccions municipals, les que van suposar, per cert, la primera i única majoria absoluta que ha tingut un partit –en aquest cas el PSC– en democràcia a l'Ajuntament de Badalona. Aquell dia i, sobretot, aquella nit, els que fèiem aquella aventura vam xalar de debò, tot i que érem conscients que aquella era una emissió que veurien ben poques llars, les poques que podien accedir a la freqüència –no recordo si ja era la 51– de Badiu TV, aquella tele que, sobretot, era filla d'Arnald Lícer. Per celebrar-ho vam emetre ja ben entrada la matinada una còpia –en Betamax!– d'El Imperio contraataca, que ens hauria pogut costar un disgust si allò ho hagués vist algú més que quatre gats. Recordo que uns dies abans, per fer publicitat de l'emissió, ens havíem plantat al bell mig del carrer de Mar quatre o cinc de l'equip a repartir uns fulls on s'anunciava el que sens dubte era, si més no per a nosaltres, l'esdeveniment més important que havia viscut la televisió local fins aleshores. Allò es va acabar per falta de suports econòmics i polítics i a la televisió li succeïren noves etapes, totes elles força més reeixides, que van acabar portant la televisió a les úniques mans que en podien garantir el futur i la viabilitat econòmica: l'Ajuntament de Badalona.
Els millors anys els ha viscut, i els està vivint, la televisió pública, que ha aconseguit consolidar-se com un referent informatiu i ciutadà de primer ordre, demostrant que es pot fer televisió de proximitat de qualitat, malgrat les servituds que sempre implica treballar en un mitjà que depèn d'una administració, sigui aquesta quina sigui. Integrada en un consorci públic de comunicació local, Badalona Comunicació, la televisió no ha parat de rebre reconeixements públics, tant en forma de premis com, el més important, en audiència. La televisió funciona i és seguida, sobretot en l'àmbit on es couen les coses de la ciutat; ho corrobora el fet que sortir-hi un dia és garantia de ser reconegut al carrer diverses vegades l'endemà. És un test tan poc representatiu com vulgueu, però significatiu. I a més, l'avalen les dades del Baròmetre de la Comunicació que situen Televisió de Badalona com a la segona televisió local més vista del país.
L'atreviment de l'aleshores gerent Jordi Soler va portar els mitjans públics a un edifici, per primer cop, lluny del centre de la ciutat. A Morera s'ha bastit una moderna infraestructura que ara s'encarrega d'ampliar el seu continuador, Titus Montornès, a qui també li ha tocat la tasca, no exempta de complicacions, de conduir la transició de la televisió analògica a la digital, amb la inversió econòmica que això comporta i els riscos d'adaptació dels consumidors. Pel que sembla, però, la situació s'ha salvat gràcies a una bona campanya de comunicació i a la bona acollida que la televisió té a Badalona.
Si la televisió de Badalona ha pogut fer deu anys és perquè des de 1982 moltes persones han cregut en la necessitat que la ciutat disposés d'aquest mitjà, començant per l'alcalde Màrius Díaz, que va acabar detingut amb quatre regidors més en oposar-se que el jutjat precintés l'emissora. És perquè ha disposat d'uns bons professionals i perquè ha assolit uns bons nivells tècnics. El repte pendent –sempre en queden– és aconseguir que la política s'allunyi de la vida diària de l'emissora i que pugui entrar en funcionament el consell assessor i consultiu que ha de vetllar perquè la televisió compleixi els objectius fundacionals; un consell que no pot respondre a quotes polítiques sinó que ha de respondre a la voluntat de representar tota la societat civil badalonina.
