Em pregunto perquè això de l'independentisme nostre atreu més als eixelebrats assaltadors de palaus d'hivern que no pas als liberals?
Aviam, el món funciona amb paràmetres liberals, o més o menys liberals, i ningú posa en seriosament en dubte (és a dir, amb arguments seriosos) que el lliure mercat i la propietat privada siguin els fonaments de la societat actual, que ens ha dut a cotes de benestar mai imaginades. Sí, ja sé, les desigualtats i la precarietat laboral i la gent gran amb pensions mínimes. Tot això és cert i s'ha d'arreglar amb urgència, però no treu que fins fa poc temps, la gent a occident passava gana i els nens s'hi morien a cabassos. I a Àfrica, que està fatal, la mortalitat infantil s'ha dividit per 5 en 100 anys. Ni tant sols la Sida i les guerres cròniques han pogut compensar del tot l'efecte del progrés que, com pot, arriba per aquelles terres de la mà del capitalisme. No em dedico al cinisme, les coses no són ni blanques ni negres i tot té els seus clarobscurs: Àfrica passa gana, però menys ara que fa 40 anys i Cuba empresona els qui discrepen publicament, però ha educat i donat sanitat al seus habitants. Penso que es tracta de seguir millorant el més depressa possible i de dedicar els esforços de forma eficient. A Àfrica hi ha milers d'ONGs i s'hi aboquen continuament sumes astronòmiques de diners, però, tot i que globalment milloren, ho fan molt a poc a poc i amb un rosari de desastres calamitosos del tot inacceptables. Potser caldria identificar què és el que falla i posar-hi remei. No sé on vaig sentir que el que hi falta és una xarxa global de carreteres que permeti la circulació de les mercaderies.
Bé, em disperso. El que està clar, epíricament vull dir, és que si un sistema polític ha demostrat poder millorar les condicions de vida de la gent que l'adopta/pateix, és el capitalisme en el context d'una democràcia liberal. La resta senzillament no funciona tant bé i crea moltes més injustícies: des del tribalisme, passant pel feudalisme, el socialisme o les dictadures militars de tots colors.
Tota aquesta parrafada -definitòria de la meva monomania actual- per preguntar-me perquè coi els liberals catalans no estan massa per la qüestió de l'independentisme. Jo crec sincerament que tenir el dret a decidir què volem ser és part inexcusable d'un poble que es vol modern, i que amb la independència les coses -a mig termini- ens anirien millor. Però sembla que la idea atreu més a tots aquells amb idees, segurament benintencionades, però que s'han demostrat equivocades manta vegades. A mi em fa l'efecte que mentres que els pocs que defensen obertament l'independentisme siguin els de les CUP i coses semblants, no anirem enlloc. No hauria de passar que l'independentisme s'assocïi sempre a opcions polítiques d'extrema esquerra, amb nacionalitzacions, abolició de la banca, autogestions -whatever that means-, assemblearismes diversos, okupacions, i tota aquest corolari d'opcions de dubtosa utilitat i/o legalitat.
El que necessitem són banquers indepes, i mentres no els tinguem, no anirem enlloc.
Qualsevol altra teoria és fer volar coloms, company...
Pel que fa a la revisió històrica que fas, sense ser historiador-historiador, però sí historiador amateur com tots els catalans, em sembla força assenyada. De fet, a la noblesa catalana, li van donar terres a andalusia i tant contents ells, tu. La burgesia, tal com dius, a veure d'on bufava al vent, i els obrers d'abans de la guerra -bé, els que no es van fer anarquistes, eren catalans, i sense ser independentistes com a tals, exercien de catalans. Els anarquistes, en canvi, trobaven la mar de cool fer-se els mecs espanyols, especialment si eren murcians.