La companyia Egos Teatre torna amb un altre musical. Aquest cop vénen amb la més que lliure adaptació d'una història de l'escriptor Joaquim Carbó. A partir del 17 de febrer al Teatre Nacional de Catalunya. Es rumoreja que ja no queden entrades.Zorba's dance - De Mikis Theodorakis. Interpretada per David A. Hughes i John Murphy, de la B. S. O. de Lock, Stock & Two Smoking Barrels
La companyia ha fet aquesta nit la preestrena de La casa sota la sorra a la sala gran del TNC. Pràcticament no quedàven llocs lliures. I és que després de l'èxit de Ruddigore (o la nissaga maleïda), o de l'espectacle musical per a un públic més infantil En Joan sense por, els Egos tornen amb un altre muntatge per a tots els públics amb més música, més gags i més d'aquest humor fresc que sembla que no s'acabi mai i que ja és una marca de la casa.
La Maria Santallusia, la Lali Camps, l'Albert Mora, l'Anna Alborch, en Toni Sans i en Rubèn Montañà són el cor de la companyia Egos Teatre. Actors i cantants formats a l'Institut del Teatre en l'especialitat de musical. Aquesta és la seva segona obra, si no m'erro, per a públic adult desde que es van constituïr com a companyia. El director dels seus espectacles segueix sent en Joan Maria Segura. I al piano, en Francesc Mora, en el qual s'observa en cada nou espectacle una aproximació al terreny de l'interpretació. En aquest tercer espectacle, el pianista creua la línia que separa un camp de l'altre com mai. Atravessa la quarta paret. O el què sigui. Els qui heu vist els seus anteriors espectacles us n'haureu adonat de lo deliciosament "gamberros" (perdona, Henry) que poden ser saltant-se qualsevol convenció teatral. Bé, doncs a La casa sota la sorra, dues tasses.
No explicaré pràcticament rès de l'argument de La casa sota la sorra perquè tampoc serviria de gaire. Però crec que es pot dir que és la història del català Pere Vidal, que se'n va a l'Àfrica a allistar-se a una organització secreta per fer calers i on acabarà vivint tot d'aventures i perills. El què passa és que... Bé, ja ho veureu si aneu a veure-la. El que també es pot dir és que la galeria de personatges tronats i divertits és la més extensa que han fet fins ara. Memorable el personatge negre, en Henry Baula. La llengua catalana oblidarà en Pompeu Fabra després d'aquesta excel·lent caricatura. Ja es comenta de fer un grup al Facebook demanant que la Generalitat substitueixi la boca que demana donar corda al català per en Henry Baula. Tots plegats, inclòs el pianista, s'emboliquen més i més en una trama que de vegades ratlla l'absurd, que fa riure, que fa somriure i que fa passar sobretot una molt bona estona. La pregunta que em feia jo constanment era: Per on em sortiràn la propera vegada? I un cop rera l'altre havia de dir-me: Per on els doni la gana, sortiràn, i jo acabaré rient i aplaudint, un cop més.
I després d'aquest lamentable article, si és que se'n pot dir així, després d'aquesta ensabonada plena de faltes a la veritat, us diré 4 coses que algú ha de dir. Egos Teatre son una altra colla de "nens" sortits de l'Institut del Teatre, fills de papà que per alguna mena d'"enchufe" (perdona'm, Henry) han passat de fer una opereta durant més de mig any al Versus Teatre i 2 anys de gira per tot Catalunya, a anar al Teatre Nacional de Catalunya amb una obra d'encàrrec que han tingut la barra d'adaptar ells mateixos sobre una història d'en Joaquim Carbó. I d'haver fet la música i la coreografia especialment per a l'espectacle. Els premis que han rebut fins ara els han obtingut gràcies a l'asfixiant pressió que han fet les seves poderoses famílies i no gràcies al seu talent. Sigui dit.
Jo he rigut molt i m'ho he passat molt bé veient-la, així que no us la recomano pas perquè jo soc jo, un no-ningú sense critèri ni carnet de l'associació de la gent del "mundillo" (perdona'm altre cop, Henry). A més, es rumoreja que ja no queden entrades per a cap dels dies que la representen durant aquest mes. Ara bé, que si voleu provar... La casa sota la sorra, un musical ensorrat, d'Egos Teatre. Basat en la història de Joaquim Carbó que té el mateix nom. Al TNC desde el 17 de febrer.
Ha det bra.
La Maria Santallusia, la Lali Camps, l'Albert Mora, l'Anna Alborch, en Toni Sans i en Rubèn Montañà són el cor de la companyia Egos Teatre. Actors i cantants formats a l'Institut del Teatre en l'especialitat de musical. Aquesta és la seva segona obra, si no m'erro, per a públic adult desde que es van constituïr com a companyia. El director dels seus espectacles segueix sent en Joan Maria Segura. I al piano, en Francesc Mora, en el qual s'observa en cada nou espectacle una aproximació al terreny de l'interpretació. En aquest tercer espectacle, el pianista creua la línia que separa un camp de l'altre com mai. Atravessa la quarta paret. O el què sigui. Els qui heu vist els seus anteriors espectacles us n'haureu adonat de lo deliciosament "gamberros" (perdona, Henry) que poden ser saltant-se qualsevol convenció teatral. Bé, doncs a La casa sota la sorra, dues tasses.
No explicaré pràcticament rès de l'argument de La casa sota la sorra perquè tampoc serviria de gaire. Però crec que es pot dir que és la història del català Pere Vidal, que se'n va a l'Àfrica a allistar-se a una organització secreta per fer calers i on acabarà vivint tot d'aventures i perills. El què passa és que... Bé, ja ho veureu si aneu a veure-la. El que també es pot dir és que la galeria de personatges tronats i divertits és la més extensa que han fet fins ara. Memorable el personatge negre, en Henry Baula. La llengua catalana oblidarà en Pompeu Fabra després d'aquesta excel·lent caricatura. Ja es comenta de fer un grup al Facebook demanant que la Generalitat substitueixi la boca que demana donar corda al català per en Henry Baula. Tots plegats, inclòs el pianista, s'emboliquen més i més en una trama que de vegades ratlla l'absurd, que fa riure, que fa somriure i que fa passar sobretot una molt bona estona. La pregunta que em feia jo constanment era: Per on em sortiràn la propera vegada? I un cop rera l'altre havia de dir-me: Per on els doni la gana, sortiràn, i jo acabaré rient i aplaudint, un cop més.
I després d'aquest lamentable article, si és que se'n pot dir així, després d'aquesta ensabonada plena de faltes a la veritat, us diré 4 coses que algú ha de dir. Egos Teatre son una altra colla de "nens" sortits de l'Institut del Teatre, fills de papà que per alguna mena d'"enchufe" (perdona'm, Henry) han passat de fer una opereta durant més de mig any al Versus Teatre i 2 anys de gira per tot Catalunya, a anar al Teatre Nacional de Catalunya amb una obra d'encàrrec que han tingut la barra d'adaptar ells mateixos sobre una història d'en Joaquim Carbó. I d'haver fet la música i la coreografia especialment per a l'espectacle. Els premis que han rebut fins ara els han obtingut gràcies a l'asfixiant pressió que han fet les seves poderoses famílies i no gràcies al seu talent. Sigui dit.
Jo he rigut molt i m'ho he passat molt bé veient-la, així que no us la recomano pas perquè jo soc jo, un no-ningú sense critèri ni carnet de l'associació de la gent del "mundillo" (perdona'm altre cop, Henry). A més, es rumoreja que ja no queden entrades per a cap dels dies que la representen durant aquest mes. Ara bé, que si voleu provar... La casa sota la sorra, un musical ensorrat, d'Egos Teatre. Basat en la història de Joaquim Carbó que té el mateix nom. Al TNC desde el 17 de febrer.
Ha det bra.
Moltes gràcies pel suport, l'entusiasme i per treure a la llum la poderosa influència de les nostres famílies ! Mama, has vist què diu en Marc?? ;)
Una abraçada ben forta!!!!
Rubèn
Bon dia Marc.