redaccio |
dimarts, 16 de febrer de 2010 | 17:37h
Un dia per motius que no venen al cas em vaig adonar que no podia fer front a uns pagaments amb els que m‚havia compromès fa un temps amb el Banco Bilbao Vizcaya Argentaria. A la sucursal del meu poble, el director -nou de fa poc- em va atendre magníficament i va mostrar-se, amb una empatia extraordinària, molt comprensiu amb el meu problema. Em va explicar els „ets i uts de tot plegat i, desprès de consultar-ho amb la superioritat dels bancs em va presentar la seva proposta que consistia en dos anys de moratòria durant els quals pagaria només interessos.
No cal ni dir que jo, que sóc un artesà autònom, separat i amb uns deutes que em venen de lluny, poc acostumat a ésser moros ni a deure res a ningú, vaig avenir-me a les condicions que el banc em proposava sense oposar-hi cap objecció.
Al cap de pocs dies d‚anar per segona vegada al notari per firmar el nou acord vaig adonar-me que el meu deute amb l'entitat no era exactament el que tenia contractat. Al meu deute inicial van sumar-s'hi les despeses de no sé què, els interessos d'allò altre, els notaris, i tots els IVA corresponents. La veritat és que és increïble la imaginació que poden arribar a tenir els bancs a l‚hora de buscar pretextos per exprimir-te la butxaca!
I aquí és quan vaig començar a sospitar que la intenció de l'entitat bancària no era precisament la d'ajudar-me: el que jo em pensava que era un favor resulta que, en realitat, és un nou negoci de la banca que, usurera, s'aprofita encara de les despulles del pastís que ella mateixa ha cuinat. Total: que desprès de pagar dos anys d'interessos a una entitat que té uns beneficis immensos (4.210 milions de beneficis nets recaptats l‚any 2009) encara deuré més diners que no devia abans.
No és indignació ni és ràbia això que sento. És la impotència de pensar que se'ns pixen a sobre i diuen que plou. La nostra societat s‚està acostumant amb resignació a ser sistemàticament estafada per una colla de sangoneres insaciables. I ja n‚hi ha ben bé prou: comença a ser hora que ens traiem la bena dels ulls. Sols no tenim força però junts sí que en tenim. Per això he volgut donar a conèixer el meu cas. Hi ha algú més en la meva situació? Sí? Doncs perquè no ho expliquem?
Albert Ramos, 12 de febrer del 2010
No cal ni dir que jo, que sóc un artesà autònom, separat i amb uns deutes que em venen de lluny, poc acostumat a ésser moros ni a deure res a ningú, vaig avenir-me a les condicions que el banc em proposava sense oposar-hi cap objecció.
Al cap de pocs dies d‚anar per segona vegada al notari per firmar el nou acord vaig adonar-me que el meu deute amb l'entitat no era exactament el que tenia contractat. Al meu deute inicial van sumar-s'hi les despeses de no sé què, els interessos d'allò altre, els notaris, i tots els IVA corresponents. La veritat és que és increïble la imaginació que poden arribar a tenir els bancs a l‚hora de buscar pretextos per exprimir-te la butxaca!
I aquí és quan vaig començar a sospitar que la intenció de l'entitat bancària no era precisament la d'ajudar-me: el que jo em pensava que era un favor resulta que, en realitat, és un nou negoci de la banca que, usurera, s'aprofita encara de les despulles del pastís que ella mateixa ha cuinat. Total: que desprès de pagar dos anys d'interessos a una entitat que té uns beneficis immensos (4.210 milions de beneficis nets recaptats l‚any 2009) encara deuré més diners que no devia abans.
No és indignació ni és ràbia això que sento. És la impotència de pensar que se'ns pixen a sobre i diuen que plou. La nostra societat s‚està acostumant amb resignació a ser sistemàticament estafada per una colla de sangoneres insaciables. I ja n‚hi ha ben bé prou: comença a ser hora que ens traiem la bena dels ulls. Sols no tenim força però junts sí que en tenim. Per això he volgut donar a conèixer el meu cas. Hi ha algú més en la meva situació? Sí? Doncs perquè no ho expliquem?
Albert Ramos, 12 de febrer del 2010
