rpala |
dimarts, 16 de febrer de 2010 | 11:23h
Que la realitat sovint supera la ficció pot ser un tòpic com una casa de pagès, però un visionat del film documental Garbo, l'espia ens permet constatar que de vegades els tòpics no estan gens allunyats de la veritat. El que resulta sorprenent, però, és que la història d'un personatge com Joan Pujol, l'agent doble català que va jugar un paper essencial en el desenllaç de la Segona Guerra Mundial, hagi passat tan i tan desaparcebuda en aquest país al llarg del temps. S'entén que quaranta anys de Franquisme n'ocultessin la tasca i el llegat, però no s'entén que en trenta anys d'això que en diuen democràcia no ho haguem sabut fer millor. [Més]
Material de recerca se n'ha fet –la revista Sàpiens li va dedicar fa anys un fantàstic dossier, hi ha un Tarasca
de fa ja un temps, i si no m'equivoco hi ha un llibre d'en Vinader que no he tingut ocasió de llegir– però la sensació és que, en un altre país,
d'aquest senyor se n'haurien fet pel·lícules que haurien arrassat a
taquilla. Ara n'han fet un documental, Garbo, l'espia, dirigit i produït per Edmon Roch, que ha guanyat
diversos premis Gaudí, i que en
recupera la vida i miracles.
Joan Pujol era un personatge més o menys gris –durant la Guerra Civil va estar emboscat i va acabar passant-se als nacionals en una esperpèntica fugida– que va acabar fent d'agent doble al servei de la intel·ligència aliada durant la II Guerra Mundial. Els nazis mai van arribar a sospitar que totes les informacions que els proporcionava eren falses –Garbo va arribar a inventar-se una xarxa formada per una vintena d'informadors ficticis: fins i tot va aconseguir que el III Reich pagués una pensió real a la vídua fictícia d'un informador fictici– fins al punt que va confondre'ls arran de la veritable embergadura del desembarcament aliat a Normandia. Aquest doble joc va ser clau per desencadenar la victòria aliada.
El documental és correcte per bé que no entra a fons en aspectes interessants del personatge, sobretot els que fan referència a la darrera part de la seva vida: la seva decisió de desaparèixer del mapa, els seus negocis a Veneçuela, la seva doble vida... La família (o més ben dit, les famílies: en va tenir dues) hi parlen més aviat poc –per no dir gens–, i el discurs el realitzen sobretot el novelista i historiador militar Nigel West o l'especialista en intel·ligència Mark Seaman. El documental es permet també algunes llicències, com la construcció de la personalitat d'un Garbo "pacifista", gairebé "apolític", que només buscava "salvar vides d'ambdós bàndols" i ho va fer "sense disparar cap tret". No cal dir que la vida i les motivacions d'un espia, amb tota seguretat, tenen força més complexitat que la que desprèn aquest discurs.
Joan Pujol era un personatge més o menys gris –durant la Guerra Civil va estar emboscat i va acabar passant-se als nacionals en una esperpèntica fugida– que va acabar fent d'agent doble al servei de la intel·ligència aliada durant la II Guerra Mundial. Els nazis mai van arribar a sospitar que totes les informacions que els proporcionava eren falses –Garbo va arribar a inventar-se una xarxa formada per una vintena d'informadors ficticis: fins i tot va aconseguir que el III Reich pagués una pensió real a la vídua fictícia d'un informador fictici– fins al punt que va confondre'ls arran de la veritable embergadura del desembarcament aliat a Normandia. Aquest doble joc va ser clau per desencadenar la victòria aliada.
El documental és correcte per bé que no entra a fons en aspectes interessants del personatge, sobretot els que fan referència a la darrera part de la seva vida: la seva decisió de desaparèixer del mapa, els seus negocis a Veneçuela, la seva doble vida... La família (o més ben dit, les famílies: en va tenir dues) hi parlen més aviat poc –per no dir gens–, i el discurs el realitzen sobretot el novelista i historiador militar Nigel West o l'especialista en intel·ligència Mark Seaman. El documental es permet també algunes llicències, com la construcció de la personalitat d'un Garbo "pacifista", gairebé "apolític", que només buscava "salvar vides d'ambdós bàndols" i ho va fer "sense disparar cap tret". No cal dir que la vida i les motivacions d'un espia, amb tota seguretat, tenen força més complexitat que la que desprèn aquest discurs.
