Aquest país n’ha viscut molts de fenòmens migratoris: el recent, amb l’arribada de persones d’arreu del món, però sobretot de l’Àfrica, l’Amèrica llatina i l’est d’Europa, per treballar a la construció, als serveis o a l’atenció a les persones; la de bona part del segle XX, amb la vinguda de treballadors d’indrets diversos de la penínsiula ibèrica que feren possible la represa econòmica d’abans i després de la guerra; o la que més va transformar la societat del moment, la interna, amb el desplaçamernt massiu de població rural per treballar a les primeres fàbriques, tot situant-nos entre les primeres nacions industrialitzades del món. En direcció contraària, cap a fora, només l’exili republicà, l’any 1939, tingué una improtància numèrica significativa.
Ara podríem estar a punt de viure’n un altre d’episodi migratori. Menys extens, des del punt de vista quantitatiu, però que podria, en negatiu, deixar una forta empremta. No em refereixo al retorn d’una part, petita, d’aquesta immigració exterior. Només la gent de l’est del continent i d’alguns estats sud-americans estan retornant al seus països d’origen quan aquí perden la feina, els provinents d’Àfrica saben que allà no els espera res millor, tot el contrari, i les generacions que van venir d’Andalusia, per exemple, es resisteixen a deixar fills i nets per tornar al poble on van néixer, per molt que l’anyorança, sovint, els ha acompanyat tota la vida.
El que està començant a passar, ara, és que cada cop més joves nascuts i formats aquí, al final dels seus estudis universitaris, van a fer un Erasmus, o unes pràctiques, o un post-grau, en algun altre país de la Unió Europea, o als Estats Units, i no en tornen. Qui no coneix el cas d’algú que va marxar amb la intenció de passar mig any fora i va anar prorrogant l’estada fins a establir-s’hi definitivament?
Amb un nivell d’atur molt més alt que als estats més rics de la UE, uns salaris molt més baixos i unes dades d’inversió en investigació i universitats també inferiors, cada cop hi ha més gent que, un cop coneix altres realitats, compara i es decideix per no retornar. Gairebé la meitat dels estudiants universitaris fan algun tipus d’estada a l’estranger i molts d’aquests països tenen programes específicament destinats a atreure professionals ben preparats. Per sort, relativa, la importància del clan familiar i el baix nivell en coneixement d’idiomes són encara, per molts, dissuasives. Tot i això, la tendència està marcada i sinó aconseguim sortir del pou, aviat, és molt possible que els vostres fills, si són més o menys espavilats, acabin marxant. El seu lloc l’ocuparan avis europeus a la recerca de sol i servei barat.
Estic d'acord amb l'observació de perquè els treballadors qualificats marxen d'aquí. Però també faria extensiva la qüestió a les empreses. Que en definitiva són el motor de la economia.
Ens hem preguntat perquè tenint els sous tant baixos a Europa, les empreses multinacionals tot i així decideixen marxar i traslladar la producció ? i no només em refereixo a països “low cost”.
I on estan els nostres emprenedors ?
Potser els dissuadeix el fet que l’absentisme laboral estigui per sobre del 7% amb un 80% de baixes no justificades, potser que l’acomiadament sigui pràcticament el més car d’Europa (4 vegades més que Austria o Dinamarca i més del doble que països com Itàlia, França, Alemanya...), potser que l’impost de societats és pràcticament el més alt d’Europa, per sobre del Regne Unit, Itàlia, França, Alemanya, Irlanda...
Total, que si vols muntar una empresa a Espanya, ho tens molt més xungo que als països “normals” de la UE.
Jo no sé si cal una política de dretes, de centre, d’esquerres o una mica de tot. Però sí que tinc clar que ni el govern, ni la patronal, ni els sindicats, ni els treballadors, aconsegueixen fer atractiu un model productiu raonable.
A veure si tots plegats eliminem els “recels” i “confrontació” treballador-empresa i fem pinya per aconseguir un model que ens faci més productius, protegint tant el dret dels treballadors com el dels emprenedors.
De totes maneres no veig posats els nostres governants en el tema. I el resultat és que tant els uns com els altres van marxant i el país es va empobrint.
En tot cas, si que crec que cal un canvi de xip general. Per exemple: donat que l'esperança de vida augmenta, no em sembla malament allargar l'edat de juvilació, sempre i quant, això sí, es redueixi la jornada laboral. No té cap sentit que la gent es passi 40 anys anant de cul, sense temps per a res, i després 30 més avorrint-se. Cal repartir millor el treball al llarg de la vida
Vull dir que estic d'acord amb tu que hi ha massa poques ganes d'adaptar-se als canvis, tan per part dels sindicats, com de la patronal.
Merci per l'aportació.