Les declaracions del Conseller Maragall, ratificades a posteriori per un article força clar d’ahir a La Vanguardia, no deixa lloc a dubtes. Es tracta d’un qüestionament meridià de l’actual govern i el seu president. En circumstàncies normals, com succeeix en qualsevol govern parlamentari, el president l’hauria de cessar encara que només fos per afirmar la seva autoritat. En circumstàncies normals, Montilla l’hauria enviat a casa. En circumstàncies normals, qui presideix la Generalitat ha mostrat a bastament la seva capacitat d’imposar el seu criteri. Com és que el conseller que ha provocat més conflictes i ha xocat amb tothom (pares i professors) per la seva actitud poc diplomàtica pròpia de qui està acostumat a autosituar-se un metre per sobre de tots, no és cessat?
S’ha parlat sovint que la ignominiosa defenestració de Pasqual Maragall va tenir com a única contrapartida, la conselleria del seu germà. Corre la llegenda urbana que destitució de l’Ernest obriria la capsa dels trons i l’antic alcalde de Barcelona faria emergir els detalls de les “perfídies i traïcions” del mar de les Antilles, l’axipèl•lag de Sant Jaume i el continent de la Moncloa, la qual cosa hipotecaria qualsevol opció a Catalunya i Espanya. Això ha permès que el conseller d’educació més impopular de la història hagi tingut carta blanca per perpetrar una política que ha sumit el caos en l’ensenyament del nostre país, tot desballestant els consensos i els imprescindibles ponts de diàleg necessaris perquè qualsevol reforma tingui èxit. La sensació d’invulnerabilitat de l’ocupant de Via Augusta l’ha fet actuar com Macbecht, qui creu que cap fill nascut de dona el pot travessar amb el seu acer. I si ningú no l’atura serà capaç d’obligar a què les escoles ensenyin que dos més dos fan tres.
Una hipòtesi raonable sobre el que deu estar passant és que Maragall tracta de fer un cop d’estat dins el partit. Alguns analistes apunten a la defensa de la sòciovergència enfront un tripartit que no el permet allò que més li agrada: fer allò que li ve de gust sense que res ni ningú qüestioni la seva obra, per absurda que sigui. Tanmateix, personalment m’inclino a pensar que vol desafiar el sector PSOE per imposar la línia PSC-Neoliberal.
Què vol dir això? La imposició de Montilla com a candidat de la Moncloa va acabar imposant el socialisme de suburbi, això és, el clientelisme metropolità, la transposició de l’economia del regal pròpia de les regions meridionals espanyoles a Catalunya: els 400 euros, el Plan E, el caciquisme suburbial, les polítiques estil Gramenet, les subvencions a les confraries,... han de quedar enrere. En front d’això, no hi ha el gir catalanista del PSC. De fet, el seu no-nacionalisme ha estat sempre parapetat respecte la buidor de les propostes federalistes. El que proposa Maragall (pels seus actes els coneixereu) és un socialisme neoliberal, una tercera via anglesa, el retorn a Boyer, la privatització, la potenciació de la diferenciació social, les polítiques afavoridores de l’empresariat enfront dels treballadors, la versió catalana de Tatcher-Blair. Al cap i a la fi, la seva proposta educativa és “literalment” fotocopiada i mal traduïda de la reforma que va deixar l’educació anglesa a la vora de l’abisme, el retorn vers les desigualtats de l’època victoriana.
Que no el cessin, més que un misteri, és la constatació de les aigües tèrboles del pantà català.
Pel que fa a la igualtat, també en sóc radicalment contrari; hi ha d'haver llibertat per diferenciar-se i que qualsevol arribi on pugui a partir de l'esforç i els mèrits. Un que treballa vuit hores al dia i que a més estudia una carrera a la nit no és igual que un altre que viu d'alternar feietes i subsidis i es queda a casa a veure el futbol. Ara mateix, per exemple, tenim molts joves amb una formació més que precària i una capacitat de treballar migrada. Els esperen anys d'atur. No em fan cap mena de llàstima perque han desaprofitat i segueixen desaprofitant totes les oportunitats. Només es mouen del bar per demanar subisidis i rendes mínimes. Com diria el Raimon, jo dic no.
Per sort en tenim d'altres (pocs) amb esperit emprenedor que estan disposats a sacrificar-se per tirar endavant empreses i estudis. Aquests són els que cal recolzar; els altres sempre poden emigrar.
Dubto que la jerarquització i el control (l'escola com una empresa) funcionin. Primer, perquè l'empresa privada no és un model de funcionament (si ho fossin no petarien una de cada dues abans de cinc anys). Segon, perquè si volem construir una societat democràtica i participativa, on cada individu actuï com a ciutadà, i no com a consumidor, cal que l'escola sigui un exemple. Hi ha disfuncions en l'actualitat? Per descomptat! Hi ha algú al Departament que no fa bé la seva feina, i a més, i tu ho deus veure a diari, l'administració desautoritza constantment l'escola davant la societat. El calendari o l'horari és un exemple, car impulsa a l'opinió pública a veure la institució com una guarderia.
Pel que fa a la igualtat. Home, els més rics, els més intel·ligents, els que lliguen més i els qui gaudeixen de millor posició social, és clar que són partidaris de la desigualtat, perquè se'n beneficien. Tanmateix, això no és precisament un argument moral. Quan parlo d'igualtat, no em refereixo a un anivellament a la búlgara, sinó potenciar una veritable compensació de les desigualtats d'origen. Com? Sóc un ferm partidari de l'alta cultura republicana, potenciar les passarel·les que porten vers una cultura humanista de la que permet conèixer a fons el funcionament de la societat. Digue'm utòpic, si vols. Jo només porto vint-i-un anys de profe, i és el que sempre he intentat. Si no es marquen unes regles de joc amb uns límits a la desigualtat, anem pel camí de les castes índies.
Esperit emprenedor? Què vols que et digui. La gent que conec amb major esperit emprenedor és aquella que sap perfectament que compta amb una xarxa de protecció. És una qüestió de simple psicologia social. Només t'arrisques si saps que no prendràs mal. El discurs de la glorificació de l'emprenedor em sembla a allò que expliquen a les pel·lícules americanes de superació, i que només passa a un entre un milió. D'altra banda, què fem amb la gent que no li agrada emprendre res: les enviem a camps de concentració? les exterminem?
Alumnes poc avesats al treball versus alumnes molt treballadors... Em fa l'efecte que el seu benestar futur dependrà més de les seves connexions familiars que de les seves aptituds. Almenys és el que he vist amb uns quants dels meus, habitualment de barris baixos. Per cert, que els més treballadors i trempats sovint acabaven com a professors d'institut!
La base d'un pais és l'esperit emprenedor. Sense empreses, un pais no és absolutament res, i tu ho saps molt bé perque absolutament tot allò del que gaudeixes, des del teclat que estas utilitzant, ha estat produit per empreses.
D'altra banda hi ha molta gent que utilitza l'empresa com ascensor social. Ens n'hem de felicitar.
I si us plau, que ja porto molt anys de funcionari a l'ensenyament públic... prou de tirar pilotes fora! Un dels principals problemes, segurament el més gran, és la funcionarització que fa que molts senzillament es dediquin a esperar final de Curs. Cal introduir normes i estils de funcionament de l'empresa privada. Això vol dir avaluació, control... i foment de la participació!
Per cert que els millors alumnes, els més treballadors, els qui tenen més ganes d'aprendre tenen les millors oportunitats laborals, i els qui no treballen amb sort acaben de caixers al Mercadona (ara ni això). És així, i crec que està força bé que sigui així. I ho conec molt bé perque treballo a la FP i em dedico amb la millo dedicació que puc a intentar formar gent i inserir-la laboralment. Sé qui fracassa i qui no.
No sé si m'interessen massa les utopies: m'agrada tenir resultats immediats, això és, contribuir a formar una persona i ajudar-la a trobar un lloc en la nostra societat, com a ciutadà i com a treballador... i en el millor dels casos com a futur empresari/a. Les humanitats estan molt bé, però per a moltes persones són una segona prioritat. Primer han de menjar. S'han de vestir. Han de tenir una vivenda.
I ves per on el nostre model de funcionament social es ben compatible amb la democràcia: justament els països on hi ha democràcies sòlides són aquells en que existeix i es pot desenvolupar la iniciativa privada. Si aquesta falla, falla tot i anem camí de Venezuela en el millor dels casos.
El mirall és l'Europa capitalista, i també els EEUU en allò que tenen de millor. I ens hem d'allunyar al màxim de l'estatisme. De tota manera això s'obrirà pas en aquesta immensa crisi que estem començant a viure i que cada un de nosaltres hem contribuït a crear.
Renunciant a inventar, renunciant a emprendre, renunciant a arriscar, cercant el sou públic, la mamella, la subvenció, el subsidi, la renda mínima, l'almonia. Sempre en la cultura castradora de la queixa permanent.
Jo també, com tu, com molts.
Per cert, sense formació, iniciativa i empresa haurem de treballar tots de cambrers, o competir amb els xinesos en salaris baixos. No dic que estigui malament ni bé, només constato una realitat. De fet hi anem de cap.
Que els més brillants vulguin ser funcionaris en comptes d'empresaris és més una conseqüència que una causa. Catalunya no són els Estats Units, i per ser empresari has d'estar molt ben relacionat amb les dues-centes famílies de Barcelona, i les elits locals. Ni Bill Gates se n'hauria sortit i probablement el trobaríem treballant a una de les oficines de La Caixa. Coneixements privilegiats, elits tancades i hermètiques,... No ho dic des de l'especulació, sinó des de la pròpia experiència en el món editorial (on, com pots veure, no és públic i, fins i tot és dels més oberts i bohemis). Per engegar una empresa i tenir assegurat l'èxit, la condició principal no és ser bo, sinó fill/a de. Qualsevol reforma estil anglosaxó, l'única cosa que farà serà reforçar els veritables privilegis d'unes quantes famílies.
Que els més brillants vulguin ser funcionaris també indica una altra cosa. Que els teus idolatrats empresaris mantenen unes condicions de treball majoritàriament penoses. Que no sempre es compleix amb la legalitat. Que la conciliació (horaris i tot això) mantenen una orientació més africana que nord-europea. Que la gent fa un munt d'hores extres no reconegudes. I, finalment, i això ha estat una importació recent anglosaxona, que el sentiment de lleialtat empresa-treballador s'ha pràcticament extingit.
Que els més brillants vulguin ser funcionaris potser ens hauria de reconfortar, car és el sector públic força més innovador i que ha fet millorar a bastament el nostre país. Tu mateix, que, per la manera en què escrius sembles una persona intel·ligent, que portes més de vint-i-cinc anys a l'ensenyament, deus veure que, malgrat el que ens ha vingut a sobre, el sistema educatiu se n'ha sortit prou bé. Ara, el que és cert és que el col·lectiu del professorat està cada vegada més desanimat. I ho està, en part perquè s'ha hagut de menjar amb patates els marrons socials des de la solitud, i perquè els mitjans de comunicació no paren de criticar-los. La individualització del professorat té molt a veure amb aquest lamentable estat anímic que es recuperaria si els claustres tinguessin major marge de maniobra i l'administració no es passés la vida desautoritzant-los.
Finalment, una altra reiteració. No tothom vol ser emprenedor.... I què! L'únic moralment exigible és que cadascú sàpiga fer la seva feina tan bé com pugui, amb honestedat i esforç. Per cert, no sabies que la meitat de les innovacions informàtiques d'aquest país han sorgit des dels especialistes d'escoles i instituts?
Quan les empreses tinguin millors condicions, i ser empresari dient-se Pérez o Garcia surti a compte, potser podrem tornar a parlar.
Cordialment.
Però vivim envoltat de gent que tot això no saben ni el que és o que, com tu, fins i tot prediquen les bondats de ser funcionari. Espero que no ho vacis amb els teus alumnes, espero que no els transmetis aquest discurs victimista i castrador... més que res perque és fals.
D'altra banda la innovació del sector públic és zero.
Quant al col·lectiu de professors hi ha de tot. També n'hi ha una colla que en lloc de treballar i lluitar s'instal·len en el discurs que la culpa és dels altres. Una altra falsedat. Conec per soert una colla de professors que puc anomenar professionals; i també 8com a mínim un 30% de gent que hauria d'estar ara mateix al carrer. Per falta de voluntat de treballar, de crear, de fer res. Per cert sempre són els que més critiquen. I és que criticar és gratis.
Ah... d'empresaris uqe es diuen Pérez o Garcia n'hi ha a cabassos. No śe a què treu cap el cognom.
D'altra banda jo no dic que calgui ser emprenedor, només faltaria. Ara bé, si no hi ha emprenedors que facin el que no fem nosaltres d'aquí quatre dies, i això amb sort, només podrem treballar d'allò que ens hem guanyat: de cambrers en bars de la costa. I no en podrem donar la culpa absolutament a ningú, ens ho haurem guanyat a pols.
Però ves per on sóc optimista: crec que en les noves generacions hi ha gent que se sap treure de sobre el victimisme, el gregarisme i el conformisme i sń capaços de mirar més enllà.
Cap d'ells té ni tindrà res a veure amb el sector públic.
Em penso que, ara per ara, el principal victimisme el trobem entre els "emprenedors", altrament dit empresaris. Et desafio a que miris qualsevol diari i anotis el nombre de queixes: que si vull una reforma laboral, que si l'absentisme, que si ara vull acomiadar gratis, que si ara em baixin els impostos, que si ara l'estat m'ajudi... A l'època que tot anava (diuen) bé, els "emprenedors" guanyaven diners a cabassos, mentre els treballadors públics veien erosionar any rere any la seva capacitat adquisitiva (un 15% en 10 anys). No m'ho invento: mira la participació dels salaris ha anat baixant al PIB del 65% al 55%...
Per cert, que si hi ha excés de cambrers a la costa, no creus que es deu a la cutre cultura empresarial que hi ha en aquest país? Que els "emprenedors" volen anar al segur àmbit de la copa abans que a la biotecnologia? Potser deu ser per això que els doctors en biologia han de triar entre marxar i fer de cambrers.
Hi ha una cosa que em molesta profundament del teu darrer comentari. La tendència a repartir carnets de "professional" i de "30% que com a mínim hauria d'estar al carrer". D'això se'n diu tècnicament supèrbia. I sentir-se força per sobre dels altres. I això, des del punt de vista de la moral religiosa se'n diu pecat. I des de l'ètica no és un comportament correcte. Em fa l'efecte que et convè llegir menys a Von Hayek i més a Hannah Arendt. Qui es creu amb el dret a acomiadar a un de cada tres docents, tampoc crec que li costi demanar, pel mateix preu, que els internin en un camp de concentració. Jo també conec gent incompetent, sovint fruit de la desmoralització arran de la impossibilitat de prendre decisions o del menyspreu de les seves virtuts per part dels seus superiors. Hauríem de pensar més a recuperar-los (al cap i a la fi hi ha una gran inversió pública en totes aquestes persones) que a eliminar-los. De fet, el teu comentari no denota autoritat, sinó autoritarisme. Jo crec en l'autoritat, no en la tendència a esdevenir un autòcrata, com molts "emprenedors" acaben fruit del seu sentiment de superioritat.
Finalment, hi ha el tema de les generacions. L'actual no és massa diferent de les precedents: variada. Són les circumstàncies històriques les que les empenyen en una o altra orientació.
Un darrer consell. Repensa el teu maniqueisme. Adquiriràs la sabiesa que et permetrà ser un bon empresari o funcionari. Al cap i a la fi, ser empresari, o funcionari, no et fa ni millor ni pitjor persona. Són els teus actes i pensaments els que determinen el camí moral. Revisa els pecats capitals!
Això que el president Montilla no té cap estudi és una llegenda urbana que la dreta s'ha encarregat de difondre. Però fins i tot si això fos veritat no seria cap absurd: totes les persones tenen els mateixos drets i un d'ells és el de poder presentar-te a les institucions en qualitat d'electe . Intentar arremtre contra això és una càrrega de profunditat contra els pilars de la democràcia i la societat. Probablement mentre els fills de les classes de renda alta i mitjana alta anaven a estudiar per Europa o els Eua, els fills de classe popular estaven intentant guanyar-se la vida per aconseguir alguna cosa més que sobreviure. O qui sap si es dedicaven a la lluita obrera o sindical mentre altres participaven en campus orgàsmics per mig món. Les que tenim una certa edat ... ja sabem de què va això.