Com a dona, natural tota tu; com dimoni, tanmateix innocent fins que no t’invocava qualque Faust. Tot això eres tu per mi, jo n’estic certa. I les dones? Abans que se t’acostassin eres un cataclisme en suspens, una virus que no té matèria per devorar. Després, tant els uns com les altres es cremaven a fons amb el teu foc colgat. No he donat mai res sense penedir-me de no haver-ho conservat, ni he conservat allò que fos sense penedir-me de no haver-ho donat.

Orada, seca, sulla tota tu, destruïes i donaves per no-res. Prendre-ho tot i aprendre a perdre-ho tot, aquesta era la teva divisa. Eres frívola i estoica en una mateixa tirada. Vaig intentar aclarir com ho feies i sempre em resultà impossible trobar els mecanismes secrets que movien les busques de la teva vida. T’exaltaves tot d’una emperò passàvem horabaixes totes soles sense dir un mot com si fóssim dues amigues que després de barallades han de conviure per obligació. En un moviment de debilitat que em semblava fingida em confessaves que no havies sabut mai el que volies. Hi afegies un torrent incessant de llàgrimes que no hi havia ni mot ni carícia que pogués aturar. Coneixies el perill d’entreveure allò que un és. Repeties que el gust, com l’amor, no es troba més que per fragments. Com podia captar la teva freqüència justa? Com podia conèixer la teva energia escampada com pols de dinamita? Com podia reciclar aquella baixada lenta cap a la demolició en què només volies ginebra i homes d’acompanyament?

No sé com puc escriure. No sé d’on trec les forces per fer aquests esbossos a l’aire. Com puc viure en un món en què tot es cruia i es desgasta? Sempre he pensat que la lletra pot recosir allò que la vida ha esqueixat. Que la lletra existeix per això, per aquesta feina llarga i benigna de sargir munts i munts de llençols païts, fets malbé, i que cal apedaçar sense aturall, inacabablement. De vegades, em plant davant un desconvenir com el teu amb la intenció única de treure un argument que no tindré ni el talent ni la força de fer.

Veig, just devora, aquest gerro de vidre, un cilindre que s’obre en una circumferència badada, tot gravat de lletres vés negres inacabables entre les quals surten els brotets d’olivera en flor que odiaves, mig ple d’aigua d’aquella rosa podrida que em regalares. Per què l’amor no es fa allà on tu no ets? Crec que t’havia amollat aquesta frase un poc cursi i lul·liana com un tret molt a prop d’aquell vestit de seda carmesina que et despullava els braços i el calvari del teu escot irreal la nit de la festa de Solita. Per què no he volgut creure mai en la necessitat dels epílegs? Per què no surten mai en la pantalla del meu radar? M’insultaries a la bruta si em llegissis i m’acusaries d’haver destrossat la teva història a cops de malenconia, d’haver oblidat aquells gestos extravagants que et constituïen tota com quan et vestires de full de paper amb els poemes que t’havia escrit. Eres autoritària quan volies: em treies adjectius, em saquejaves les metàfores, injectaves en els meus textos un rigor que no posseïes.

No sé si et traesc quan intent deixar les teves empremtes en el fil de les planes. Pura càpsula temporal abocada a l’oblit. Al final no sabem si hem estat feliços. M’ho digueres quan els convidats de la festa de l’aniversari de Solita partien com un cap de fibló cap a Caesars per escoltar uns digeis de moda. M’ho digueres com si parlassis amb tu mateixa a la terrassa sobre la badia negra mentre feia una cameta d’aranya que t’aigualia el maquillatge i et donava un aspecte de gran tràgica. M’ho digueres com si em confessassis que havies perdut la darrera partida de la teva vida.

Els forenses varen poder identificar el teu cadàver menjat per un incendi absurd en veure l’anell amb aquella frase teva gravada: quin és el camí de l’infern?

[Text publicat al suplement «La Almudaina» del Diario de Mallorca el dia 14 de febrer de MMX]