Vint segons de publicitat abans de començar:
Edgar Rovira ha publicat un apunt al seu bloc, "Posicionaments", en el qual escriu, a propòsit del PSC : "El principi del final va començar amb la reedició d’un govern
Tripartit, el qual bé es podia interpretar com una aposta provisional
tot esperant que CiU, desprès de 23 anys d’acomodament, sucumbís a les
tensions internes i es trenqués. No ha estat així i ara els socialistes
es troben en una situació d’indefinició en la qual el sector més
catalanista hi troba un forat per fer notori el seu malestar."
Diuen que la vida és cíclica en molts sentits i aquest és un tema que la literatura i el cinema ha tractat a bastament. Quedem-nos, si voleu, amb La pell freda d'en Sànchez-Pinyol. També aquesta legislatura que s'acosta al final amenaça de ser cíclica. La vam començar demanant la dimissió d'Ernest Maragall i la veritat és que hauria fet un gran favor al país plegant, però no va ser així. I ara que ens acostem al final potser caldria tornar-li-ho a demanar.
Segurament aquestes tensions internes entre socialistes es poden explicar en els termes que les entén Edgar Rovira, cosa que vindria a demostrar que Esquerra va encertar-la amb la formació del segon tripartit. D'un sol moviment obligava CiU a sobiranitzar-se des de l'oposició i col·locava el PSOE-C en una posició de desgast de la qual ara tornem a tenir mostres.
Però tot això són elucubracions que només vénen al cas de manera relativa. No hem de perdre de vista els fets: un conseller que diu que la gent està cansada del govern del qual ell forma part i que escriu que aquest govern ha renunciat a tenir un projecte de país ha de dimitir. I si no ho fa ha de ser cessat de manera fulminant. Les preses de pèl col·lectives a què ens tenen acostumats els socialistes han acabat degradant la qualitat de la nostra vida política i de la democràcia i el millor que li pot passar a aquest país és escombrar aquest partit a les properes eleccions al Parlament i municipals.
Les reaccions de Jordi Pujol, que es queixa d'això de no tenir projecte de país, i dels qui recorden que Joan Carretero va ser apartat del govern per una qüestió semblant estan carregades de raó. Com han dit aquest matí a Rac1, Maragall ha fet una rectificació després d'una ratificació, cosa que no pot ser sinó una presa de pèl. Montilla s'ha tornat a equivocar en no acceptar la dimissió d'Ernest Maragall. Però ja ens va bé que es vulguin lligar entre ells amb cadenes al coll, perquè junts pesen més i s'enfonsaran més de pressa. Avall, que fa baixada!
Segurament aquestes tensions internes entre socialistes es poden explicar en els termes que les entén Edgar Rovira, cosa que vindria a demostrar que Esquerra va encertar-la amb la formació del segon tripartit. D'un sol moviment obligava CiU a sobiranitzar-se des de l'oposició i col·locava el PSOE-C en una posició de desgast de la qual ara tornem a tenir mostres.
Però tot això són elucubracions que només vénen al cas de manera relativa. No hem de perdre de vista els fets: un conseller que diu que la gent està cansada del govern del qual ell forma part i que escriu que aquest govern ha renunciat a tenir un projecte de país ha de dimitir. I si no ho fa ha de ser cessat de manera fulminant. Les preses de pèl col·lectives a què ens tenen acostumats els socialistes han acabat degradant la qualitat de la nostra vida política i de la democràcia i el millor que li pot passar a aquest país és escombrar aquest partit a les properes eleccions al Parlament i municipals.
Les reaccions de Jordi Pujol, que es queixa d'això de no tenir projecte de país, i dels qui recorden que Joan Carretero va ser apartat del govern per una qüestió semblant estan carregades de raó. Com han dit aquest matí a Rac1, Maragall ha fet una rectificació després d'una ratificació, cosa que no pot ser sinó una presa de pèl. Montilla s'ha tornat a equivocar en no acceptar la dimissió d'Ernest Maragall. Però ja ens va bé que es vulguin lligar entre ells amb cadenes al coll, perquè junts pesen més i s'enfonsaran més de pressa. Avall, que fa baixada!
Mira tu si la va encertar que segurament será la tomba politica dels montillistes que la diritgeixen. Els resultats i el veredicte popular democràticament espressat a les ùrnes, aviat el tindrem.
Qualificar d'encert l'anar contra la majoria del País és un tic si més no totalitari.
Atès que CIU té la majoria relativa dels suports expressats democràticament a les urnes, una opció sobiranista de llur direcció seria quasi definitiva per assolir un estat pel meu país. Vaja, que el mateix que ha fet CIU per la reconstrucció cultural ho podria fer, apretant més, per la reconstrucció política.
Però malgrat víctorsterradelles, coloms i lópeztenes (un atout sobiranista, des del meu modest punt de vista) aquí hi ha un miratge o és que passa alguna cosa que se m’escapa.
Parlo pel que jo conec (personalment), i si bé és cert que no tinc el gust d’anar a congressos ni a sopars amb estrelles rutilants de la política, he de dir també que tinc el gust de conèixer un bon grapat de militants de CIU, alguns dels quals càrrecs electes (locals), alguns dels quals són amics meus, i he de dir que n’hi ha de més i de menys catalanistes, predominant els primers, però, el que passa… és que cap d’ells és independentista. Amb això no vull desqualificar els esforços de molts militants i simpatitzants de CIU per la sobirania, ans al contrari, donar-los tot el meu suport i esperar que algun dia facin més força. M'agradaria d'allò més!
Però si parlo del que jo conec personalment no em lliga massa bé, ni tampoc malament, la identificació que fan alguns entre CIU i sobirania. Aquí falla alguna cosa, o... on és la trampa?
El totalitarisme és aquell que ens vol fer passar bou per bèstia grossa: pretendre que sou majoritaris és pensar que encara teniu el No-Do i l'Avui