rpala |
dilluns, 15 de febrer de 2010 | 11:05h
Dimecres passat vam fer un exercici inusual. Vam reunir en una mateixa taula dos pesos pesants de la cançó catalana: el vilanoví Pere Tàpias i el trinco Miquel Àngel Pascual. Per un amant de la sonregueria i la conya marinera com el qui signa aquestes línies, ja podeu imaginar que va ser un autèntic luxe. L'excusa era que Tàpias està ultimant els detalls del seu retorn als escenaris, que es farà efectiu a partir del proper mes d'abril amb un espectacle on s'envoltarà de companys i amics de diversa procedència, entre els quals destaca el barbut Pascual. Tot i que la trobada va desenvolupar-se a un ritme trepidant, conseqüència de les obligacions professionals de tots els membres de la taula, n'hem extret, finalment, una entrevista. [Més]"Sóc diabètic, però em sembla que em fotré uns pastissets", deixa anar el simpàtic Miquel Àngel Pascual quan ens asseiem en una taula discreta de la pastisseria Farga, refugiant-nos del fred vora Catalunya Ràdio, on hem quedat per fer l'entrevista. En Tàpias trenca el mite i només demana un tallat descafeïnat amb la llet natural. La complicitat entre els dos personatges es nota que ve de lluny: aviat comencem a enfilar anècdota rera anècdota. Pere Tàpias explica que això seu no és ben bé un retorn, perquè ell sempre ha estat cantant. "Diguem que torno a pujar a un escenari". Apunteu la data: 15 d'abril al CAT, 17 d'abril al Teatre Principal de Vilanova. Cita imprescindible per a tots els amants de la sornegueria catalana. "Els dos últims anys hem fet un parell de concerts a Vilanova i la Geltrú i ha anat prou bé. Vaig amb un nano que toca la guitarra, fem cançons de totes les èpoques... Està funcionant i ara volem anar més seriosament".
En Miquel Àngel fa el seu particular anàlisi sobre la cojuntura musical actual: "Saps què passa, noi, que la gent mira el que hi ha ara i s’adona que els que som bons som nosaltres, els mateixos que ja hi érem abans". I segueix amb una abrandada defensa del seu company de taula: "Mira, al Canet Rock, ningú se’n recorda però qui hi triomfava més era en Pere Tàpias, i no en Raimon i mandangues d’aquestes". En Tàpias matisa: "A veure, jo crec que el que vol dir en Miquel Àngel és que no hi ha ningú que faci res en la nostra línia, aquesta manera de fer cançons amb un punt d’ironia. De figures del calibre de La Trinca, per exemple, no n’hi ha. Hi ha gent que fa entreteniment –penso en les cançons del Crackòvia o del Polònia, que estan molt bé– però es queda tot en anècdota. No esdevenen un referent". De l'escena actual, en Pere desaca dos propostes: "hi ha aquest noi que ho fa molt bé, l’Oliver [Joan Miquel Oliver, compositor d’Antònia Font] o en Quimi Portet... Et diré una cosa d’aquest nano: li albiro un gran futur".
Seguim xerrant de moltes coses: del programa Buscant la Trinca, de la recuperació del 'modernisme aborigen', de la figura del freak en el món musical... Per acabar la pregunta del milió: ara que hi ha cert revival, tornarem a veure La Trinca junts dalt d'un escenari? En Miquel Àngel respon diplomàticament: "És totalment impossible! És a dir, que de moment no. Com deia en Romanones: 'Vostè faci les lleis, que jo faré el reglament'".
En Miquel Àngel fa el seu particular anàlisi sobre la cojuntura musical actual: "Saps què passa, noi, que la gent mira el que hi ha ara i s’adona que els que som bons som nosaltres, els mateixos que ja hi érem abans". I segueix amb una abrandada defensa del seu company de taula: "Mira, al Canet Rock, ningú se’n recorda però qui hi triomfava més era en Pere Tàpias, i no en Raimon i mandangues d’aquestes". En Tàpias matisa: "A veure, jo crec que el que vol dir en Miquel Àngel és que no hi ha ningú que faci res en la nostra línia, aquesta manera de fer cançons amb un punt d’ironia. De figures del calibre de La Trinca, per exemple, no n’hi ha. Hi ha gent que fa entreteniment –penso en les cançons del Crackòvia o del Polònia, que estan molt bé– però es queda tot en anècdota. No esdevenen un referent". De l'escena actual, en Pere desaca dos propostes: "hi ha aquest noi que ho fa molt bé, l’Oliver [Joan Miquel Oliver, compositor d’Antònia Font] o en Quimi Portet... Et diré una cosa d’aquest nano: li albiro un gran futur".
Seguim xerrant de moltes coses: del programa Buscant la Trinca, de la recuperació del 'modernisme aborigen', de la figura del freak en el món musical... Per acabar la pregunta del milió: ara que hi ha cert revival, tornarem a veure La Trinca junts dalt d'un escenari? En Miquel Àngel respon diplomàticament: "És totalment impossible! És a dir, que de moment no. Com deia en Romanones: 'Vostè faci les lleis, que jo faré el reglament'".
