Fa 20 anys, sota el cel -clar o nuvolat- de la meva ciutat, el meu esperit "contador" contaba estrelles una a una, o de set en set, i contaba somnis.
I els contaba en la meva llengua, aquella que polisèmicament confon i barreja "contes" amb "comptes" (cuentos y cuentas, contantes y sonantes), aquella on el significat de "comptar" i "contar" juguen amb l'ambigüitat dels significants, tot fosos en la mateixa paraula -no pas insignificant- i confosos en un sol mot: CONTAR.
En la meva llengua, la de naixença, fa vint anys contaba i comptava estrelles a la nit i contaba i contava somnis en trencar l'alba cada 14 del mes en curs.
Set dies abans, arribada la mitjanit, amb l'excusa sosa de llençar la bossa de la brossa... quedàvem totes dues al banc del passeig de sota de casa, a qual més ingènua (d'ingenuïtat adolescent) i començavem a "contar estrellas" cadascuna per una punta del firmament, i a poc a poc ens anàvem aproximant al bell mig del cel, llavors miràvem tot d'una la mateixa estrella i la comptàvem l'última...
Has contado siete? (la primera nit) Sí, hoy se ven bien claras! Ojalá mañana el cielo esté claro y luminoso y veamos las seis que tocan! En febrero... no sé, esperemos que no se tape, todavía nos quedan seis noches más... Sí! Y la última... la de San Valentín... No te olvides! No! Ya tienes la hoja de laurel para ponerla debajo de la almohada la última noche? Sí, que luego se me olvida.
Crees que soñaré con él? Ojalá, yo este año no tengo con quien querer soñar... Es igual, mejor, así seguro que soñarás de verdad con el amor de tu vida... Tu crees? Sí, el año pasado no sé si es que tenia tantas ganas de soñar con él que por eso acabé soñando, de tanta sugestión... Suges... que? Autosugestión, que lo quieres o piensas tanto que al final te pasa. Joer, tía, tienes unas palabras...
Bueno, que me subo, que mi padre se mosquea si tardo tanto... Vale, mañana a las 8'10 en la puerta de la biblio que ya sabes que la de mates no nos deja entrar si llegamos tarde... Mejor antes, a las 8 en mi casa y desayunamos aquí, que luego dices que estás siempre traspellá de hambre... Vale tía, que pesá, pareces mi madre... No te olvides la colonia de nenuco y el sanex, que mañana toca gimnasia... Hosti el chandal! No lo he puesto a secar en el radiador y en la cuerda de fuera no sé seca... Talueguito. Tamañana!
I nit rere nit, durant les 6 nits prèvies, l'Ana i jo comptàvem i contàvem, explicàvem i compartíem, el somni d'una nit de febrer... No sabíem llavors que a voltes val més anar amb compte (y con cuento) amb el que se somia, es desitja, es demana, s'anhela...perquè es pot fer realitat, i potser no hi estàvem preparadades... O sí..
No sabíem llavors tampoc, que potser els contes de fades i les estrelles són només això, contes de fades i estels de nits d'hiverns o d'estius, qual llàgrimes fugisseres de Sants Llorençs veloços als agosts perduts, i que Sant Valentí només és un sant més... O no..
Però potser tampoc sabrem mai, ni llavors, ni ara, que podria ser que sí, que els somnis contats, comptats, imaginats o viscuts, siguin només els contes enyorosos que 20 anys després recordem i recordarem com el veritable somni del temps passat; pot ser els somnis es fan realitat -o els reconeixem com a tals- només amb efecte (i afecte) retroactiu...
Fa set nits he tornat a començar el compte enrere de les 7 estrelles, i com faig any rere any, anit en comptar l'última, m'he recordat de l'Ana, d'aquells dies (i nits) llunyans en el temps i en l'espai. M'he recordat tanmateix d'ell, que em va ajudar a passar una porta tancada quan tot justs despertava del son dels infants... una nit com avui, de fa tot just 17 anys.
Fa set nits, mentre dormia abraçada al meu nou (i vell) anhel romàntic que tantes voltes havia somiat, vaig comptar i contar de nou les 7 estrelles.
Fa sis nits, el cel n'estava ple, i vaig trobar-ne les sis que necessitava. Fa cinc nits, cinc estrelles escampades em vam acompanyar en la meva solitud nocturna. En fa quatre, les quatre estrelles se'm vam presentar qual els genets apocalíptics. Fa tres nits, tres estels com els tres desitjos de la làmpara màgica. En fa dues, i després d'un concert, van conduir amb mi mig amagades per la velocitat i el camí. I anit, quan només en necessitava una, el cel es va tapar... No n'hi vaig veure cap. Però de sobte, l'anhel vell i nou, me'n va regalar una, una costelació sencera per a mi tota sola... I amb una fulla dels tarongers de València vaig suplir al llorer perdut.
L'última nit, amb la meva fulla de taronger improvisat sota el coixí, verda i fresca com "la flor del azahar" i amb una "estrella azul" inesperada, no demanada però volguda, tota brillant a l'univers del ciberespai... he somiat per fi amb el gripau (que no en vull de prínceps) dels meus contes...
Però potser només ha estat, com temps enrera, autosugestió...
Suggestió, fantasia, imaginació o esperança feta força... tant se val, seguirem comptant astres i contant somnis, i anirem qual el comptador d'estrelles que rega la ciutat amb l'aigua clara d'un número que no sap... I quan senti la buidor de tantes nits sense miralls, quan les estrelles hi siguin absents... Hi tornaré, llavors, per sempre més a comptar estels entre les cases solitàries sense llums, i hi patiré la febre d'un desig definitiu que va del zero a l'infinit...
Fa set nits he tornat a començar el compte enrere de les 7 estrelles, i com faig any rere any, anit en comptar l'última, m'he recordat de l'Ana, d'aquells dies (i nits) llunyans en el temps i en l'espai. M'he recordat tanmateix d'ell, que em va ajudar a passar una porta tancada quan tot justs despertava del son dels infants... una nit com avui, de fa tot just 17 anys.
Fa set nits, mentre dormia abraçada al meu nou (i vell) anhel romàntic que tantes voltes havia somiat, vaig comptar i contar de nou les 7 estrelles.
Fa sis nits, el cel n'estava ple, i vaig trobar-ne les sis que necessitava. Fa cinc nits, cinc estrelles escampades em vam acompanyar en la meva solitud nocturna. En fa quatre, les quatre estrelles se'm vam presentar qual els genets apocalíptics. Fa tres nits, tres estels com els tres desitjos de la làmpara màgica. En fa dues, i després d'un concert, van conduir amb mi mig amagades per la velocitat i el camí. I anit, quan només en necessitava una, el cel es va tapar... No n'hi vaig veure cap. Però de sobte, l'anhel vell i nou, me'n va regalar una, una costelació sencera per a mi tota sola... I amb una fulla dels tarongers de València vaig suplir al llorer perdut.
L'última nit, amb la meva fulla de taronger improvisat sota el coixí, verda i fresca com "la flor del azahar" i amb una "estrella azul" inesperada, no demanada però volguda, tota brillant a l'univers del ciberespai... he somiat per fi amb el gripau (que no en vull de prínceps) dels meus contes...
Però potser només ha estat, com temps enrera, autosugestió...
Suggestió, fantasia, imaginació o esperança feta força... tant se val, seguirem comptant astres i contant somnis, i anirem qual el comptador d'estrelles que rega la ciutat amb l'aigua clara d'un número que no sap... I quan senti la buidor de tantes nits sense miralls, quan les estrelles hi siguin absents... Hi tornaré, llavors, per sempre més a comptar estels entre les cases solitàries sense llums, i hi patiré la febre d'un desig definitiu que va del zero a l'infinit...
quan tenim (o sabem) allò que tant volíem tenir (o conèixer, o saber, o viure), perdem l'interés. Tot i que per molt que en sapiguem, que coneguem, que visquem, sempre queda algú racó pel misteri i l'univers n'està ple.
Salut.
veure de la constel·lació d'Orió (la foto que has posat) són nomès el cinturó del guerrer que la ment dibuixa al cel ajuntat, no set, sinò milions d'estrelles.
Sense somnis no imaginaríem, i sense imaginació no tindríem somnis.
Bons somnis i que no els esguerri la crua realitat.
És molt vell, sí, i bell, mirar al cel i imaginar. Les estrelles més fàcils -o difícils- de contar/comptar són les que veiem fins i tot tancant els ulls quan la ment dibuixa allò que la vista estricta ens nega, tot contemplant al nostre cel interior, no set, sinó milions de somnis.
Sense estels no ens enllumenaríem, i sense llums enmig de la foscor, no tindríem esperances per fer que el demà comence ara...
Bons estels i que la crua realitat no apagui la llum de la bona estrella, mentre vivim, i vivim, somiant... construint un país de llums enceses...