Durant la creació de l’estat modern, aquest es va protegir dels tres grans poders que havien governat destins de pobles i imperis durant segles: l’església, l’exèrcit i els intel·lectuals. La secularització va ser una gran victòria de l’estat modern que va fer possible separar el dogma de la llei, actuant aquesta darrera com a marc de comportament universal i inviolable per a tots els súbdits del Leviatan...
L’exèrcit va continuar influint, però menys, i tot i que ha estat un autèntic poder fàctic fins els temps més recents, avui a les societats avançades el poder militar està sotmès a la voluntat popular expressada pels representants escollits democràticament als Parlaments de cadascun dels països. Els intel·lectuals, en canvi, mai han deixat de tenir un difícil encaix en la influència que han exercit i exerceixen en l’activitat política en general i en els governs en particular.
I perquè hauria d’interessar que els intel·lectuals teoritzessin sobre el futur de les societats i en el cas de Catalunya sobre el seu futur? Doncs perquè no hi ha res més revolucionari que una idea. Tota política està basada en un concepte originari, abstracte i que és o pot ser susceptible de captar l’emoció del moment. La política és, finalment, una expressió emocional de l’activitat humana i, per tant, qualsevol polític que vulgui transmetre i fer arribar la seva proposta de transformació ho ha de fer, en primera instància, des d’una aportació ideològica. Les grans ideologies i els principals canvis que s’han produït en les societats contemporànies –posteriors a la Revolució Francesa- s’han vist recolzades per intel·lectuals que han dotat de cos ideològic a una pretensió o utopia i aquesta ha acabat inspirant les elits polítiques encarregades d’assumir la responsabilitat del canvi o transformació. Sense idees, no hi ha canvi i, sense canvi, no es pot transformar la realitat.
El paper dels intel·lectuals sempre ha estat controvertit i mai ha estat fàcil la connivència entre aquests i la classe política, pel sempre escàs però molt desitjat monopoli de l’opinió publicada. Tot i així, aquesta tasca de l’intel·lectual és inevitable, a més de ser del tot desitjable, com es preguntava Pierre Bourdieu[1], quan precisament justificava el rol dels intel·lectuals en la política, poden aquests inventar nous mapes que ajudin a resoldre els problemes de les nostres societats? Només quan l’investigador inverteix la seva autoritat científica a la lluita política, pot esdevenir un intel·lectual.
Aquest procés no és còmode, ni molt menys fàcil. Pot arribar la crítica per part d’aquell que, des de la torre de marfil tan immaculada com allunyada del compromís públic, retreu a l’intel·lectual el seu posicionament argumentant una suposada neutralitat, quan el que cal d’un intel·lectual és rigor i objectivitat científica, no necessàriament imparcialitat. Per això, la causa política –el compromís de l’individu amb el país- requereix d’intel·lectuals –científics, juristes, escriptors, artistes...- que posin de manifest les diferents formes de dominació o hipocresia política que existeixen per subtils que aquestes diguin.
I que ho facin, en la legítima defensa de l’objectiu que pretenen defensar. Sense ambigüitats, ni dubtes. Sense situar-se fora del marc polític. Només cal veure l'èxit d’intel·lectuals com Leo Strauss[2], que probablement a contracor, han vist usada políticament la seva aportació, al discurs neoliberal.
El nostre és un món fruït d'una combinació letal per a la recerca de la veritat. Un bombardeig d’imatges, una dictadura del consum i un allau inabastable d’informació-deformació disponible a la xarxa, sumada a una velocitat de vertigen, ens fan individus absolutament vulnerables a les envestides que generen els grans grups d’interès i lobbies –econòmics, polítics, culturals...- És en aquest sentit que la tasca dels intel·lectuals es fa necessària, simplement exhibint i mostrant la realitat i prenent part d’ella, quan el més fàcil avui, és prendre part pel no-res i criticar el tot.
[1] conferència oferta a la convenció de l’Associació de llengües modernes (MLA, Chicago, 1999).
[2] Leo Strauss(1899-1973) ha estat durant molts anys un autor que ha estat objecte d’estudi per a minories especialitzades. Això ha canviat. A mida que ha guanyat presència i prestigi, sobretot als EEUU, també ha estat i és objecte de qüestionament i crítica dels sectors demòcrates de la societat nord-americana. Se’l va vincular amb els falconsde l’administració Bush, Paul Wolfowitz, Dick Cheney i Donald Rumsfeld. Un exemple d’aquesta afirmació la trobem amb l’article escrit pel periodista Lim Lobe a l’Asia Times de juliol de 2003 on es fa referència a Leo Strauss com l’inspirador ideològic dels sectors més proclius a la guerra de l’Irak. L’onze de setembre de 2001 canvia la configuració global i de pensament als EEUU i també als països occidentals (sobretot a la Gran Bretanya). L’imaginari col·lectiu es barnissa d’una por que abans desconeixia i ignorava i Strauss n’és sense voler-ho, un dels inspiradors del nou discurs generat a partir d’aquesta nova situació de desconcert.
En aquesta
societat moderna sembla que de totes maneres els intel·lectuals necessitaran
però una broma agencia de comunicació … que aconsegueixi fer un espai entre
tant rebombori i soroll… (per sort,
encara confio en que com dius les idees són revolucionàries en si mateixes).
Però sobre tot necessitem gent que pensi per ella, que argumenti i que busqui l'objectivitat possible. Per això, que tant o més intel.lectuals necessitem bones classes de filosofia per a tothom, programes de filosofia a la ràdio com teníem amb els Matins de l'Antoni Basas (o a France Culture) i a la TV com tenen a França. Que sapiguem com no deixar-nos prendre el pèl.
Molt bon article, Oriol. Per copiar-se'l.
encara penso sovint en el debat que es va generar durant la reforma de les titulacions universitàries. La filosofia era una de les grans damnificades i a molta gent -fins i tot polítics de primera línia- els va semblar lògic que es fes una aposta per les politècniques en contra de les socials -concretament humanitats-.
en fi, l'individu al servei del sistema de producció.
una abraçada i fins aviat,
Oriol