Fa temps que per allò de la meva tesi doctoral sobre la música en català, i per les múltiples coneixences en aquest món de la faràndula que hi he anant fent, acabo la major part de les voltes -amb excepcions- convidada i assistint de franc (o de baes que diuen per ací) a molts concerts: grans i petits, de primera divisió i de divisió d'honor, subrealistes i anecdòtics, o de tot un poc i de res massa.
En canvi, però, quan l'objectiu és recaptar fons per alguna bona causa, servidora s'escura la butxaca (que no és que la tingui molt prolixa en imputs, però sí molt generosa en outputs quan l'ocasió s'ho val) i acabo exclamant allò del Capità Moro d'Alcoi:
XE, AÇÓ HO PAGUE JO!
Sí, açó ho pague jo. A l'estil del més pur i histrònic Xavi Castillo en qualsevol de les seves actuacions i monòlegs, inclosa la d'anit al concert (on va ficar-se tot el públic a la butxaca de la seva lleugera i ventilada sotana amb caiguda de Bisbe de passarel·la)
Doncs qual Capità Moro, anit açò ho vaig pagar jo i amb molt de gust. No només perquè els deu euros aprofitaven en primer lloc, i fonamentalment, per posar-hi el nostre granet d'arena per paliar els efectes el terratrèmol d'Haití.
Sinó també perquè, de manera més prosàica, el contingut artístic -qualitatiu i quantitatiu- de l'esdeveniment, ben valia, si més no, unes mil sis-centes peles de les d'abans. Barato, si senyor: 10 € per tota una marató musical (i humorística) en un recinte (municipal, si no ho tinc malentès) prou i prou digne, organitzat amb el voluntarisme de tots: dels organitzadors i dels artistes. Francament, em va semblar un preu que ni a les rebaixes d'agost.
No podria dir ben bé quant de públic n'hi havia (sabeu que sóc de lletres i el "ojode buen cubero" el tinc guenyo) però desafortunadament no estava ple, encara que -tot sigui dit- la seva capacitat d'aforament era difícil d'abastar. En canvi, però, potser erem pocs (que tampoc) però ben avinguts i prous per deixar el pabellò ben alt pel que fa a la recaptació de la barra... Així doncs vagi un cosa per l'altra.
Els artístes, uns de més coneguts, i d'altres...
...molt més coneguts encara! (of course! faltaria plus!) tot actuant de manera altruista, s'ho prenien a l'escenari amb les mateixes ganes -o més-
que si fos un concert dels de fer calaixera pròpia. Vet ací la
veritable "professionalitat", constatada fins i tot dintre dels camerinos, on alguns assajavent a capela en el que hauria pogut estar -si s'hagués gravat- un document etnomusicològic digne d'estudi.
Alguns moments em vam semblar màgics, sobretot al principi i abans que el cansament físic, propi d'una nit maratoniana, i la meva gelor connatural dels peus, em fessin "mella".
Altres moments -deixeu-me que vos ho conte que es de veres- em van resultar trencadors i esclatants... Eixa Gloria Geynor posseint endimoniada el cos del bisbe irreverent d'en Castillo tot tratgejat i en pro de la supervivència de l'aspirant a seminarista i la seva certificació d'exculpació gai qual kevin klain en In & Out... Ja dic, esclatant...
O tanmateix tendre: en Dani Miquel entre flors, sols, llunes, i fums de color a l'escenari estant, un fum encomanadís que va embolcallar el públic; i amb un barret que em va recordar per un moment -i salvant les distàncies- la figura d'en Xesco Boix. Poc després, Òscar Briz, profeta en sa terra, ens va portar -així pausadament, com és ell, tranquil però dinàmic i amb força- sons africans, mestissatges...
Alguns moments em vam semblar màgics, sobretot al principi i abans que el cansament físic, propi d'una nit maratoniana, i la meva gelor connatural dels peus, em fessin "mella".
Altres moments -deixeu-me que vos ho conte que es de veres- em van resultar trencadors i esclatants... Eixa Gloria Geynor posseint endimoniada el cos del bisbe irreverent d'en Castillo tot tratgejat i en pro de la supervivència de l'aspirant a seminarista i la seva certificació d'exculpació gai qual kevin klain en In & Out... Ja dic, esclatant...
O tanmateix tendre: en Dani Miquel entre flors, sols, llunes, i fums de color a l'escenari estant, un fum encomanadís que va embolcallar el públic; i amb un barret que em va recordar per un moment -i salvant les distàncies- la figura d'en Xesco Boix. Poc després, Òscar Briz, profeta en sa terra, ens va portar -així pausadament, com és ell, tranquil però dinàmic i amb força- sons africans, mestissatges...
D'altres grups -menys boiscauts que els cantautors- tanmateix es van atrevir a esmentar b/v/elles glories: des de les rondalles d'Enric Valor fins a alguns del temes menys coneguts de l'Ovidi Montllor.
I alguns amics de l'Alcúdia (que ningú és perfecte ;-p) coneguts i saludats, blocaires i alhora desvergonyits choumans; van fer triplet a la bateria damunt l'escenari (potser va ser només un doblet, però com que està més de moda fer triplets, per això ho pose; o pot ser em vaig enganyar abduïda per màscares i barrets...) En qualsevol cas, chapó.
D'altres blocaires més assenyats, i més discretament, es van deixar caure entre la parròquia de jovent (i no tant jovent) que festivament s'ho miraven tot plegat mentre amollaven els calés al bar, buidant barrils i omplint la pica per Haiti.
Sí, una nit que ben val deu euros...
Però tot i que s'ho valia, una ja no està "pa estos trotes" maratonians amb nocturnitat -premeditación y alevosía (allò de traïdoria em sona malament)- i a una hora prudencial (encara no clarejava, però per ben poc) vaig fer "mutis por el foro" (més aviat per l'Àgora, que així se'n deia el local)
En tornar a casa vaig buscar al cel amb afany i cura, que les havia de comptar puntualment, dues -i només dues- estrelles, pel camí que baixa cap a la Costera... N'hi vaig trobar una de ben clara i grossa, i una altra -llunyana i petita, difosa- que si no era vera era ben trobata...
Però això és una altra història i el "conte/compte" d'estrelles... us ho explique demà... Que aquesta nit encara n'he de buscar una -i només una- per comptar-la i "encomendar" així a Valentí el sant, els desitjos fugaços d'antigues nits d'infantesa...
Xe, la festa no va ser el mateix sense tu! :-p
Jo em vaig perdre allò dels Morisc a Ca Les Senyoretes i em va saber greu... No me'n vaig assabentar a temps! Últimament vaig una mica de bòlid i despistada... Que hi farem, la propera, que ara visc molt a prop!
Salutacions, col·lega i gairebé veí.
de trobar-t'hi, ací a ca meua! I me n'alegre també que t'haja resultat interessant el post, i més tenint en compte que tu en vas ser testimoni! Espere que acabares bé la festa!
Salutacions des de la Costera i gràcies a tu per la visita i pel comentari!