pau.comes |
divendres, 12 de febrer de 2010 | 21:32h
Segons Lyndon Johnson (president dels Estats Units entre 1963 i 1969), Gerald Ford (president entre 1973 i 1977) era tan curt que era incapaç de mastegar xiclet i caminar al mateix temps.
Certes tàctiques polítiques a casa nostra m'han recordat aquesta anècdota, d'aquí que les hagi batejades amb el nom del títol (segueix...).
Certes tàctiques polítiques a casa nostra m'han recordat aquesta anècdota, d'aquí que les hagi batejades amb el nom del títol (segueix...).
En el nostre panorama polític hi ha unes maneres de fer que es podrien qualificar de "gerald-fordisme". Sembla que, per a algunes forces polítiques, no es poden fer dues coses a l'hora. I com que ara tenim un problema molt gros a sobre -la crisi-, els "gerald-fordistes" sembla que han trobat l'excusa perfecta per no fer altres coses. Especialment aquelles que haurien de fer, o donar-hi suport, però que en realitat no tenen cap ganes ni de fer ni de donar-hi suport.
Que s'està fent una llei del cinema que vol corregir quaranta anys de prohibició feixista i trenta més d'inèrcia democràtica? Ui, no, que primer hem de resoldre la crisi!
Que després de més de 170 anys d'unes províncies imposades i mantingudes pels règims espanyols més diversos -diversos en tot, menys en la voluntat centralista-, ara s'està fent una ordenació catalana feta pels catalans i per als catalans? Au, va, home! Només faltaria que amb la crisi ens dediquéssim a acabar amb les províncies!
Que s'està fent una llei de consultes per desmuntar un maó més de la paret antidemocràtica de l'Estat Espanyol? Sí, sí, però primer que s'acabi la crisi.
I finalment, avui ens diuen que la llei electoral catalana, que fa més de trenta anys que s'espera, haurà de seguir esperant perquè no hi ha manera de posar-se d'acord.
En aquest cas, ni tan sols s'ha fet servir l'altra excusa favorita dels gerald-fordistes, el famós "ara no toca". Aquella excusa que es fa servir quan les altres no colen, i que és tan útil que es transmet de pares a fills.
Com deia aquell, els que diuen que una cosa és impossible no haurien d'interrompre els que ja l'estan fent realitat. I és que, si hagués estat pels gerald-fordistes, ni TV3 hauria vista la llum, ni tindríem mossos, ni la immersió seria una realitat a les nostres escoles, entre d'altres.
Que s'està fent una llei del cinema que vol corregir quaranta anys de prohibició feixista i trenta més d'inèrcia democràtica? Ui, no, que primer hem de resoldre la crisi!
Que després de més de 170 anys d'unes províncies imposades i mantingudes pels règims espanyols més diversos -diversos en tot, menys en la voluntat centralista-, ara s'està fent una ordenació catalana feta pels catalans i per als catalans? Au, va, home! Només faltaria que amb la crisi ens dediquéssim a acabar amb les províncies!
Que s'està fent una llei de consultes per desmuntar un maó més de la paret antidemocràtica de l'Estat Espanyol? Sí, sí, però primer que s'acabi la crisi.
I finalment, avui ens diuen que la llei electoral catalana, que fa més de trenta anys que s'espera, haurà de seguir esperant perquè no hi ha manera de posar-se d'acord.
En aquest cas, ni tan sols s'ha fet servir l'altra excusa favorita dels gerald-fordistes, el famós "ara no toca". Aquella excusa que es fa servir quan les altres no colen, i que és tan útil que es transmet de pares a fills.
Com deia aquell, els que diuen que una cosa és impossible no haurien d'interrompre els que ja l'estan fent realitat. I és que, si hagués estat pels gerald-fordistes, ni TV3 hauria vista la llum, ni tindríem mossos, ni la immersió seria una realitat a les nostres escoles, entre d'altres.
Potser han fet una mala anàlisi: van ser massa atrevits i per això van perdre, i ara prefereixen seguir la rutina de la majoria silenciosa.
Pel que fa a l'anàlisi dels gerald-fordistes, no si va ser la que tu dius, però de ser així s'equivocarien: el govern Pujol va fer TV3 l'any 83 del segle passat, i l'any següent van obtenir una majoria absoluta que duraria 11 anys.
En canvi, el 2003 van perdre el govern perquè el conseller en cap d'aleshores, Artur Mas, no va fer res més que campanya personal, com fa ara des de l'oposició.