Es calcula que ara mateix, mentre estàs llegint
aquest article d’opinió, mil milions de persones viuen per sota del llindar de
la pobresa: això significa que una sisena part de la població mundial ha
d’apanyar-se-les per passar amb menys d’un dòlar al dia. Un dòlar equival a
setanta-tres cèntims d’euro, perquè et faces una idea. Imagina que amb aquest
pressupost irrisori hagueres d’alimentar-te, pagar el lloguer o la lletra de ta
casa, l’electricitat, l’aigua corrent, el carburant del teu vehicle o
l’abonament del transport públic, i un llarg etcètera de productes i serveis,
indispensables o no, que consumim diàriament de manera automàtica, quasi sense
adonar-nos. No cal que faces la prova: no es pot, és absolutament impossible.
Aquesta és una de les paradoxes de l’Estat del
Benestar: perquè tu pugues mantindre la teua qualitat de vida, s’ha de
sacrificar obligatòriament un altíssim percentatge dels habitants del planeta.
Però pots estar tranquil o tranquil·la, aquesta gent viu molt lluny d’ací. És
molt probable que no te’ls creues mai pel carrer, a no ser que te’n vages de
safari a Kènia per desestressar-te del teu treball absorbent i t’allunyes del
circuit marcat per l’agència de viatges. No et preocupes, si et vénen
remordiments de consciència, sempre pots donar una part del teu sou a una ONG,
que amb les quotes que tu i molts com tu pagueu mensualment, acabaran amb la
fam, les guerres, l’escalfament global, l’esclavitud, etcètera, etcètera,
etcètera. I a l’hora de l’esmorzar, mentre fas un mos al teu entrepà i un glop
a la teua cervesa, amb un plateret d’olives i cacaus per a acompanyar, pots
advocar per la condonació del deute extern, persuadir els teus amics o companys
de la feina perquè voten a l’esquerra i malparlar dels polítics corruptes i els
dimonis dels Estats Units i les grans companyies multinacionals, que es creuen
els amos del món. Però en el fons, molt en el fons, saps que això serveix de
ben poca cosa. I et vénen les xifres al cap, una i altra vegada, repicant en la
teua consciència.
Mil milions de persones viuen amb menys d’un dòlar al dia, el 70% són dones. Més de mil vuit-cents milions no tenen accés a aigua potable. Al voltant de vuit-cents quaranta milions de persones pateixen malnutricions, dos-cents milions són xiquets i xiquetes menors de cinc anys. Dos mil milions de persones aproximadament tenen anèmia, per falta de ferro. Vuit-cents vuitanta milions no poden rebre serveis bàsics de salut. Dos mil milions de persones no poden permetre’s medicaments essencials...
Article publicat al diari digital L'Informatiu (12 de febrer de 2010)
Parteix d'una base falsa: que els béns que configuren el nostre nivell de vida constitueixen un tot estàtic i prederminat, com si es tractés d'un pastís que cal repartir, i que per a què a uns els en toqui més, a d'altres els n'ha de tocar menys.
Això no va així:
1) Als països desenvolupats la gent més humil té més bona alimentació i més serveis sanitaris que els reis i els grans magnats europeus de fa tres-cents anys. I encara que el colonialisme hi va ajudar, el factor més determinant ha estat el desenvolupament intern.
2) A l'anomenat Tercer Món hi ha ara mateix unes classes emergents molt nombroses, perfectament equiparables a les classes mitjanes de la Catalunya dels anys 50: vol dir que el seu progrés és molt més ràpid que el nostre.
La condició bàsica per a desenvolupament és la llibertat i la democràcia. Perquè s'entengui el que vull dir, i citant expressament només polítics d'"esquerra": mentre Lula da Silva fa donar al Brasil grans passos en la direcció correcta, Hugo Chávez acabarà enfonsant Veneçuela.
D'altra banda, estudis fets per l'ONU demostren que no hi haurien prou recursos al planeta actualment perquè tothom pogués viure al nivell que viuen els occidentals (especialment els nordamericans). Evidentment hi ha un marge per millorar l'eficiència (sobretot l'energètica) des del punt de vista tecnològic. Però tant l'eficiència, com els propis recursos, com la capacitat del planeta per absorvir la contaminació o de renovar les matèries primeres que consumim al mateix ritme que les consumim (per exemple la fusta) són LIMITATS. Conseqüències: 1. No podrem créixer indefinidament. 2. Per un moment històric determinat es pot fer el càlcul de què li tocaria consumir a cadascú si les coses estiguessin ben repartides. I d'aquí es pot deduïr que si hi ha gent que consumeix molt per sobre del que li tocaria necessàriement és perquè hi ha gent que en consumeix menys.
El capitalisme ha demostrat ser un sistema molt apte per al creixement i per al desenvolupament tecnològic. Però té varis problemes relacionats amb això. El primer és que si no creix no pot generar riquesa, sinó que provoca pobresa i crisis socials. I ja em vist que no podem crèixer fins a l'infinit. El segon és que és molt ineficient a l'hora de transformar els recursos en riquesa i benestar. El tercer és que és molt ineficaç repartint aquesta riquesa entre la població mundial, el benefici es concentra sobretot en una minoria. Pràcticar un capitalisme menys pur (menys liberal) i per tant més intervingut pot matisar el darrer conecpte però manté inalterats els dos primers.
Per acabar, que jo sàpiga Venezuela és un estat democràtic. Els indicadors socials dels darrers anys i fins la crisi mostren una millora i per això la gent vota Chávez (malgrat que l'excessiu personalisme del personatge a mi tampoc no m'agrada). Per cert que moltes de les dictadures que van sembrar el terror per aquella regió van rebre el suport (quan no van estar organitzades directament) per un estat considerat el paradigmne de la llibertat. El mateix Chávez, que abans de guanyar les eleccions havia protagonitzat un cop d'estat, va ser vícitma d'un intent de cop d'estat darrere el qual sembla que hi havien també estats occidentals considerats democracies.
D'altra banda, estudis fets per l'ONU demostren que no hi haurien prou recursos al planeta actualment perquè tothom pogués viure al nivell que viuen els occidentals (especialment els nordamericans). Evidentment hi ha un marge per millorar l'eficiència (sobretot l'energètica) des del punt de vista tecnològic. Però tant l'eficiència, com els propis recursos, com la capacitat del planeta per absorvir la contaminació o de renovar les matèries primeres que consumim al mateix ritme que les consumim (per exemple la fusta) són LIMITATS. Conseqüències: 1. No podrem créixer indefinidament. 2. Per un moment històric determinat es pot fer el càlcul de què li tocaria consumir a cadascú si les coses estiguessin ben repartides. I d'aquí es pot deduïr que si hi ha gent que consumeix molt per sobre del que li tocaria necessàriement és perquè hi ha gent que en consumeix menys.
El capitalisme ha demostrat ser un sistema molt apte per al creixement i per al desenvolupament tecnològic. Però té varis problemes relacionats amb això. El primer és que si no creix no pot generar riquesa, sinó que provoca pobresa i crisis socials. I ja em vist que no podem crèixer fins a l'infinit. El segon és que és molt ineficient a l'hora de transformar els recursos en riquesa i benestar. El tercer és que és molt ineficaç repartint aquesta riquesa entre la població mundial, el benefici es concentra sobretot en una minoria. Pràcticar un capitalisme menys pur (menys liberal) i per tant més intervingut pot matisar el darrer conecpte però manté inalterats els dos primers.
Per acabar, que jo sàpiga Venezuela és un estat democràtic. Els indicadors socials dels darrers anys i fins la crisi mostren una millora i per això la gent vota Chávez (malgrat que l'excessiu personalisme del personatge a mi tampoc no m'agrada). Per cert que moltes de les dictadures que van sembrar el terror per aquella regió van rebre el suport (quan no van estar organitzades directament) per un estat considerat el paradigmne de la llibertat. El mateix Chávez, que abans de guanyar les eleccions havia protagonitzat un cop d'estat, va ser vícitma d'un intent de cop d'estat darrere el qual sembla que hi havien també estats occidentals considerats democracies.