TE DE ROCA, ROOIBOS I TES PER DONAR I PER VENDRE

L´autèntic té només és el de la Xina, que es beu també al Tibet, al Japó, a tot Àsia, a la Gran Bretanya... Però també hi ha plantes aromàtiques de casa nostra anomenades “te”.  

El te de roca (Jasonia glutinosa) és una herba tan popular en algunes comarques de Catalunya, que es confon amb el te pròpiament dit. Ambdues plantes, no obstant, no tenen res a veure, llevat que s' empren les dues per a fer infusions. És el mateix que s’ escau amb altres plantes anomenades “te” crec que d’ una forma abusiva, com el rooibos (Aspalathus linearis) d’ Àfrica del Sud, ara molt de moda, que també és una espècie diferent de l’ arbust del te (l´úniC que té cafeïna). El rooibos , dit també te vermell (pel color de la infusió), fa que es pugui confondre amb l´autèntic te vermell xinès (pu’er). Al rooibos, que ja es comercialitza aqui, se li atribueixen virtuts relaxants, estomacals, contra la càries, etc.

Mentre que algunes plantes aromàtiques, assecades no perden res i fins i tot guanyen en aroma, en el cas del te de roca, que es fa servir normalment assecat, en fresc té encara un gust més  aromàtic, tot i que, si no som uns bons excursionistes, sera`difícil d’ haver-ne.

Té usos medicinals populars, especialment contra els cadarns i refredats de pit. Es  una palnta considerada tònica i digestiva.La seva relació amb la gastronomia ve del fet que amb una branqueta es fa una excel.lent infusió estomacal i contra el mal de panxa. I, sobretot, es fa servir per fabricar licors casolans. Forma part, per tant, de les herbes de la ratafia o altres licors d’ herbes, com poden ser els de Mallorca, Eivissa o els herberets, herberos, etc. valencians.

Cal destacar que pot formar part de la ratafia. Però també s' en poden fer licors "monogràfics", com un d' excel.lent que es fa a Morella, macerant la planta en alcohol,sucre i aigua, a la comarca dels Ports, on se n' hi cull d' una molt bona qualitat.

En aquestes comarques- com a d' altres de Catalunya i d' Aragó- hi és molt popular com a infusió, dita normalment "te". Algú s' ha trobat amb la sorpresa, que en demanar un veritable te (a l' anglesa), per la força del costum, hom li ha servit aquest altre beuratge. A Morella aquest te de roca, "arreglat" amb aiguardent i sucre, és típic prendre'l durant la "rogativa" de la Mare de Déu de Vallivana, patrona d' aquesta monumental i preciosa ciutat. Si la infusió es fa amb la planta fresca, pren un bonic color de llimona i, com dèiem, és molt aromàtica. Un dels records palatals i emotius que tinc d’ aquest aplec d’ una ciutat que estimo molt- la ciutat del flaó i d’ una cuina robusta i exquisida- és el te de l´amistat de Morella.

El te de roca, arreu dels Països Catalans, té també el nom de te roquer. En espanyol s'anomena te de roca o te de Aragón.

No s' ha de confondre amb d' altres plantes que porten el mateix o un nom semblant, com el també anomenat, segons la contrada, te de roca (Alchemilla alpina); el te del país o te de muntanya (Veronica officinalis), el te de bosc (Galium vernum), te de senyors o te de soqueta (Potentilla caulescens) o el te bord o te de Mèxic (Chenopodium antelminthicum, en anglès american worm-seed), i el te bodris, te bord o bodris , mil-en-grana, herba xinxera, herba del cuc (Chnopodium botrys).

Altrament, a Menorca, segurament per influència anglesa, totes les aigües o infusions són anomenades tes; el te pròpiament dit (Camellia sinensis) és anomenat te anglès, una beguda que els britànics hi varen deixar durant el seu domini, al segle XVIII, al mateix temps que els púdings i els noms de diversos plats o ingredients i que , al seu torn, varen ser els protuguesos els qui el varne portar del Japó al segle XVI (cha, nom portuguès, mandarí i japonès).

El te de roca viu a les esquerdes de les roques calcàries i assolellades, a vegades de difícil accés, cosa que li dóna un prestigi sobrevingut, ja que  només es trobe en uns llocs escassos i a vegades és fins i to arriscat collir-lo.Brota cada primavera d'un cep, te unes fulles lanceolades que floreixen  de juny a agost,i són de color groc. Si es refrega amb el dits, se sent de seguida la seva aroma, una mica camforada. Una herba semblant, l'herba estranya (Jasonia tuberosa),no tan apreciada, en canvi, viu a Catalunya en llocs més fàcils.També el te bodris es troba més fàcilment, als llits assecats dels rius. A mi l´autèntic te de roca me’l regalava un amic valencià, i era un dels presents més apreciats.

Diem, finalment, que per extensió la major part de les herbes tractades en els llibres d’ herbes (jo mateix n´he publicat dos, un d’ ells exhaurit i l´atre vigent, El llibre de la ratafia. Ratafies  i licors d’ herbes de tot el món, amb un complet diccionari de les herbes aromàtiques) són susceptibles d' esdevenir un "te" o  infusió o bé una tisana- decocció de substàncies medicinals en aigua-, tot i que el nom més popular per indicar tant infusions com decoccions és "aigua",seguida del nom de l' herba:"aigua de farigola". A les Balears, bullidura. O, si voleu, te.

On trobar els altres tes

A les herboristeries i, , en el cas del rooibos,a tos els supermercats, així com a les botigues de te

Tots pràcticament s’ elaboren igual; es fa una infusió de 3 a 5 minuts en aigua a punt de bullir, si pot ser en un recipient tapa (tetera, tassa, etc.). Es poden beure al natural o afegir-hi sucre, mel o sacarina.

Es poden prendre després de menjar o a qualsevol moment, no necessàriament per a fins terapèutics.

Jo a vegades al te de roca hi afegia un raig de gin.Això sí que reconforta!