Aquest és l'article que avui em publica el setmanari El Ripollès:
El 2.7 per cent. O sigui, de cada 100 pel·lícules que es projecten a Catalunya encara no 3 (2.7) són projectades en llengua catalana. Aquests dies es poden escoltar arguments molt diferents, sobretot per la tancada patronal de cinemes de fa dos dilluns, pel suposat prejudici que això els causarà. Aquests dies, he escoltat defensors i arguments sobre la protecció de drets col·lectius, drets individuals, drets lingüístics, que si llibertat d’empresa, que.... però la realitat, la pura realitat després més de 30 anys de democràcia, és que la gent que va a consumir oci, cultura o tant sols passar el temps en alguns dels tres cinemes del Ripollès, es troba amb una més que complicada possibilitat d’elecció entre una pel·lícula projectada en una o altre idioma; o fins i tot, amb versió original subtitulada, una forma que molts països han promocionat perquè la població tingui un bon coneixement i competència lingüística sobretot en anglès, necessitat més que notable del país. ////segueix////
Aquesta situació, va ser el motiu perquè Esquerra posés com prioritat al govern, resoldre a curt i mig termini aquesta situació. D’aquesta forma el mes de març de 2009 fou anunciat un projecte de llei promogut pel Departament de Cultura, per garantir el dret real a decidir la llengua de consum de les pel·lícules. Per això, abans de finalitzar la present legislatura la llei ha de ser una realitat.
Una de les afirmacions més utilitzades per evitar el doblatge o la projecció de versions originals subtitulades en català, és la falta de demanda. Un argument pervers, i amb “mala baba”, que contrasta amb les xifres i la situació en altres àmbits. Tot i l’oferta residual de cinema en català, les dades evidencien que les còpies catalanes tenen un rendiment superior a les espanyoles i atrauen proporcionalment més públic, malgrat que el llançament comercial de les pel·lícules és en castellà i que les còpies catalanes són relegades en moltes ocasions a cinemes secundaris. És l'oferta la que genera la demanda, com s'ha comprovat en l’edició de diaris. L’actual edició d'El Periódico en català representa ja més d’un 45% dels lectors del diari. I pel que fa al diari lleidatà Segre, l’edició catalana té la preferència de més del 60% dels lectors.
Sincerament, crec que la necessitat de regular i actuar en aquest àmbit és evident. M’ha sabut greu veure actituds totalment tàctiques electorals, com la de Convergència i Unió. Segurament CiU, pel fet de creure que era una bona mesura, i que pel que sigui durant molts anys, anteriors governs no van voler o poder, ara no només no hi ha donat recolzament, sinó que han arribat a dir que no era el camí. El camí és que la gent que vagi a veure cinema a Olot, Ribes, Vic, Ripoll o Camprodon es trobi que de cada 100 pel·lícules que projectin tres seran en català?
Quanta sapiença, amb tant poques paraules. Homenatge a totes aqueslles persones del segle passat "que no sabien de lletra" però que tenien més lletra que ningú.
