Acostumat a veure exposicions que commemoren el centenari d'un autor o d’un moviment literari m'ha sorprès agradablement el muntatge sobre Quim Monzó que proposa Julià Guillamon al centre Arts Santa Mònica. Lluny dels homenatges a posteriori, necessàriament distants, inevitablement historicistes, aquesta exposició ofereix la possibilitat de fer una immersió en l'obra i la trajectòria vital de l'escriptor des d'una perspectiva contemporània. I no només perquè el context de l'obra de Monzó sigui el context polític, social i cultural de les tres últimes dècades, sinó perquè, com escriu el propi Guillamon, l'exposició “neix d'una llarga relació que en successives etapes ha passat de l'admiració al coneixement i la complicitat”. I això és ben visible en la tria dels elements expositius, que no es limita a textos, fotografies o portades de llibres, sinó que conviden el visitant a fer una incursió als escenaris vitals i professionals de l’autor d’El perquè de tot plegat. Dos exemples: la recreació, com a element central, d'un bar de copes dels anys 80, amb ampolles a punt per servir combinats, tamborets de disseny i aquell ambient d'estratègies i excuses prèvies a les trobades sexuals de les nits urbanes, tot plegat sota la pregunta retòrica ¿és més modern ser postmodern que no pas modern? L'altre exemple: la possibilitat de redescobrir algunes de les inspirades intervencions que Monzó va fer com a 'especialista en el tema' al costat de Miquel Calzada en l'enyorat programa 'Persones humanes', espai de culte televisiu dels 90 (per quan l’edició en DVD?). I és que les diverses cares de Monzó (el narrador, el dissenyador gràfic, el dibuixant de tires còmiques, l'articulista, el guionista radiofònic, el comentarista televisiu, el cronista internacional, l'autor de l’històric discurs de Frankfurt...) són les cares d'un personatge i un creador del nostre temps, una mostra més de la vitalitat cultural d’aquest racó de món. Monzó viu. I que per molts anys.
