El Congrés evoluciona adequadament i a poc a cop queda clar que l'espectacle de crits, insults i soroll (alguns en són experts) vist el dia abans no es repetiria. Si t'ho mires de fora es veu clarament com hi ha qui dirigeix algunes votacions. Això desanimaria a qualsevol, però no tant si pensem que això durarà ben poc i els “dirigits” acostumen a perdre. Es vota la ponència d'acció social i és aprovada àmpliament la que defensen el Miguel, el Marc i l'Ermengol Gassiot, futur secretari d'Acció Social, una de les apostes més fortes d'aquest nou Secretariat Permanent.
Entre
debat i debat, la CGT d'Igualada demana que quan es llegeixin els
Estatuts es llegeixin en català perquè en castellà només hi ha
els estatals i aquests són diferents; Paco Núñez, etern president
de taules de congrés de CGT perquè és qui més capaç és
d'organitzar i coordinar, exclama que parla malament català però
com a mínim ell “s'hi esforça, que altres ni això”; i mentre
Emili Cortavitarte parla, demana a l'Eva que deixi de fer signes
despectius; entre el públic Joan Rosich exclama que és “la reina
de les coreografies”. Riem. L'humor, com es veu, és present
tothora. Ara bé, no serà fins a la nit que tot esclatarà.
L'Assemblea de Joves de Lleida organitza un sopar popular al Casal
Cargol Roig (un exemple més d'infectació), un sopar exquisit, amb
un concert posterior de Divide y Wenceslau, la descoberta del Congrés
de qui ja parlaré en una altra entrada. Acabem la nit a La Maranya
amb algunes converses molt interessants, com una en què dos
congressistes ens diuen que no han vingut al sopar-concert, malgrat
tenir el tiquet, perquè la màfia -ells no l'anomenen així- els ha
dit que aquell acte era d'un sector que no era el seu i s'hi
trobarien malament.
Arribem a casa de l'Arnau, el Roc i la Blanca de nit i contents. La festa ha estat esplèndida i el Congrés, també.
