Reflexions davant un pacte contra l’escola. PRIMER.
Pacte educatiu? Posem-nos a tremolar. És el primer que se m’acut, quan aquells dos passarells, els partits grossos, amenacen amb un pacte d’estat. Sobretot perquè som en mans d’ambdós bàndols a la vegada, sense defensa possible del seu destí en lo universal. No oblidem que son qui governen de fa tants anys l’Estat, el PP i el PSOE. I ja es llueix el llanderol i quina escola han acabat pactant, plegats o contrariats. Si n'hi ha una escola amb un acerta escletxa de vida i d'ofici, és a esquenes de lleis, de normes i d'acords polítics. Totes dues formacions polítiques tenen experiència en una cosa que ens toca directament: cap dels dos no avantposa l’escola als interessos particulars propis. Justament l’escola, no. De primer, ells: després, ells.
De normal, els grans pactes solament que convenen als convidats a pactar, a fer del pacte l’objectiu, quan l’objectiu hauria d’ésser un altre de molt diferent. El pacte a dues bandes gairebé mai no beneficia qui és enmig, qui fa de pal de paller acaba essent la víctima del resultat d’aquell acord. Per això ho dic, tremolem, des de l’escola, davant l’acord PP-PSOE per governar-nos com ha de ser l’educació els propers deu anys.
Això o la independència, que fins i tot apunta Cardús. Trieu.
Ja en parlarem en altra ocassió de la gran mentida institucional de les línies en valencià.