Aquest
llarg i intens cap de setmana, he estat a dos llocs bàsics:
Barcelona i Lleida. A Barcelona, divendres, vaig assistir amb la
resta de gent del Departament de Llengua i Literatura Catalanes del
meu institut, el Mediterrània del Vendrell, als Tallers que cada dos
anys es fan al voltant de la llengua i la literatura i la seva
docència. M'estalvio explicar què són (qui ho vulgui saber que
miri aquí) però sí que he de dir que els tres cops que hi he anat
hi he après molt i molt. Qui hi xerra no són teòrics sinó gent que
fa classes en el meu àmbit i el que hi expliquen, per tant, no són
elucubracions sinó realitats que ells o elles fan a les seves
classes, que apliquen en el dia a dia. A banda, és un bon lloc per recollir materials diversos
d'aquells que les editorials regalen.
Els Tallers van ser inaugurats pel conseller Ernest Maragall. Des d'un
lloc allunyat a on es trobava vam poder seguir el seu discurs. Mai
havia sentit un discurs d'un polític que fos tan patètic. Ja no és pel que
deia sinó per com ho deia. Sincerament, no crec que aquesta persona
estigui capacitada per al seu càrrec... ni tan sols per presidir
una escala de veïns. La vaguetat de la forma i del fons, les frases mig fetes, el no saber
què dir, les ganes d'acabar i malgrat tot no saber com fer-ho... van
fer que malgrat la indignació que el que diu de fa temps ens
provoca, entre les desenes de persones que érem presents a la sala
annexa al lloc on es feia la conferència el sentiment més estès no
fos la ràbia sinó la pena. Que algú li digui que plegui i deixi
d'arrossegar-se per llocs on no sap què dir ni com fer-ho.
