esduralacondemna |
dimarts, 9 de febrer de 2010 | 14:58h
Ara que he tornat a obrir el bloc i que se'm fa una mica una muntanya pensar que si no m'hi esforço tornarà a morir d'inanició, m'he dedicat a rellegir alguns dels posts antics, que tenen vora 4 anys ja. Algun dia potser faré algun comentari sobre què em du a escriure en cada moment, però ara no toca.El que volia dir avui és que rellegint posts antics he vist que algunes de les meves opinions polítiques sobre el país han anat canviant. En un post immediatament previ al segon tripartit deia que el veia amb bons ulls i que potser el Montilla i Cia era el que li calia al país per donar substància pràctica a l'eventual creació d'un pseudo estat amb cara i ulls. La veritat és que ara em fa una mica de vergonya haver escrit allò, especialment l'explicitació del secret plaer que em provocava veure l'espectacle patètic del Mas suplicant ser president a qualsevol preu. L'espectacle va ser indecent, pornogràfic, però no m'hauria de provocar plaer veure com fan el ridícul els partits del país. No és bo per a ningú.
Tampoc tinc massa clar fins a quin punt el període dels tripartits haurà estat bo o dolent per al país. Crec que s'han fet coses positives i que s'han abordat problemes que CiU no volia o no gosava tocar. S'ha invertit molt en educació, s'han pres mesures impopulars com la velocitat variable i el control sever de la velocitat que ha reduït el nombre de morts a la meitat (si fa o no fa) i, important, s'ha tirat endavant el pla de Bolonya sense fer cas dels estudiants del mocador palestinofílic. És a dir, s'ha fet el que s'ha pogut en molts àmbits. També s'ha fet el ridícul amb Horta, amb les desavinences internes, amb el seguidisme al PSOE, amb l'encaparramenta de no modificar el límit màxim dels 80 km/h, amb el desprestigi dels mossos, etc. No ho sé, crec que amb CiU el resultat hagués estat diferent, però també hi hagués hagut 2 llistes. M'imagino que ha de passar el temps per poder valorar el què.
En tot cas, el resultat més palpable de tot plegat és que ERC s'ha descalabrat i ja veurem com se'n surt, si és que se'n surt. Això, jo no preveia pas. La resta de partits seguiran si fa no fa: uns pujaran una mica, d'altres baixaran una mica i d'altres es quedaran igual. La irrupció -si s'escau- del tàndem Carretero-Laporta la veig destinada al fracàs, no crec que hi hagi espai polític per un partit d'aquest tarannà. els seus votants ja tenen on anar: ERC i CiU, o sigui que poca cosa arreplegaran, i tot del mateix sac. Si hi ha d'haver canvis en els propers anys els veig més per la banda de PxC o potser fins i tot de la conya aquesta de la Rosa Diaz, Déu no ho vulgui.
Bé, en resum, no sé si per desengany de la resta de partits o per creació de noves afinitats, però CiU ja no em fa gaire ràbia i el Mas i en Trias em desperten certa simpatia. Suposo que com que cada cop sóc més liberal i pro-occidental, les posicions puerils de ERC i IC en temes com Palestina, la immigració, la relació amb el EUA i el paper vampiritzant dels sindicats em deixen orfe de partit. Coi, i és que jo voldria poder votar el partit demòcrata del USA, versió West Wing, ala Toby Ziegler.
Tampoc tinc massa clar fins a quin punt el període dels tripartits haurà estat bo o dolent per al país. Crec que s'han fet coses positives i que s'han abordat problemes que CiU no volia o no gosava tocar. S'ha invertit molt en educació, s'han pres mesures impopulars com la velocitat variable i el control sever de la velocitat que ha reduït el nombre de morts a la meitat (si fa o no fa) i, important, s'ha tirat endavant el pla de Bolonya sense fer cas dels estudiants del mocador palestinofílic. És a dir, s'ha fet el que s'ha pogut en molts àmbits. També s'ha fet el ridícul amb Horta, amb les desavinences internes, amb el seguidisme al PSOE, amb l'encaparramenta de no modificar el límit màxim dels 80 km/h, amb el desprestigi dels mossos, etc. No ho sé, crec que amb CiU el resultat hagués estat diferent, però també hi hagués hagut 2 llistes. M'imagino que ha de passar el temps per poder valorar el què.
En tot cas, el resultat més palpable de tot plegat és que ERC s'ha descalabrat i ja veurem com se'n surt, si és que se'n surt. Això, jo no preveia pas. La resta de partits seguiran si fa no fa: uns pujaran una mica, d'altres baixaran una mica i d'altres es quedaran igual. La irrupció -si s'escau- del tàndem Carretero-Laporta la veig destinada al fracàs, no crec que hi hagi espai polític per un partit d'aquest tarannà. els seus votants ja tenen on anar: ERC i CiU, o sigui que poca cosa arreplegaran, i tot del mateix sac. Si hi ha d'haver canvis en els propers anys els veig més per la banda de PxC o potser fins i tot de la conya aquesta de la Rosa Diaz, Déu no ho vulgui.
Bé, en resum, no sé si per desengany de la resta de partits o per creació de noves afinitats, però CiU ja no em fa gaire ràbia i el Mas i en Trias em desperten certa simpatia. Suposo que com que cada cop sóc més liberal i pro-occidental, les posicions puerils de ERC i IC en temes com Palestina, la immigració, la relació amb el EUA i el paper vampiritzant dels sindicats em deixen orfe de partit. Coi, i és que jo voldria poder votar el partit demòcrata del USA, versió West Wing, ala Toby Ziegler.
