En
una edició estèticament correcta però no gaire còmoda pel seu tamany ens arriba
aquesta novel·la de Miquel Àngel Vidal,
un autor mallorquí que ha hagut d’escollir la via dels premis per donar a
conèixer una obra que ha anat creixent amb encert i saviesa. El quadre de
Francesco Guardi que figura en la coberta il·lustra bé el que ens trobarem a
dins i, des d’aquest moment, hem de dir que la sorpresa és majúscula.
La
literatura, la narrativa en el cas que ens ocupa, s’està convertint ràpidament
en una disciplina marcada pels extrems. L’aparició del llibre de moda,
publicitat o fenòmen social, i l’arraconament dels autors que fins fa poc
lideraven les vendes crea una situació complexa i de difícil evolució. Entre
altres paradoxes que ens ha portat el segle XXI hi ha l’escassa funció dels
premis, desprestigiats en molts casos pel mal us editorial o local. Rebre un
premi significa cada cop menys; els certàmens que abans marcaven el pas de les
vendes avui romanen impassibles a les taules de les llibreries o, el que és
pitjor encara, als seus prestatges.
Dins
d’aquest panorama de llibres que venen molt i altres que més aviat no res el
marge resultant per a una classe mitjana que faciliti el trànsit és escàs. Però
continua havent llibres que mereixerien una sort diferent.
Tot
això ve al cas d’una novel·la que des de les seves primeres pàgines ens
comunica la seva vocació de complaure dos tipus de lectors, el lector/a amant
de la novel·la d’aventures i el lector/a exigent, aquell capaç d’abandonar un
llibre perquè el llenguatge grinyola, l’estructura és de pati de col·legi o els
personatges podrien pertànyer al més rabiós segle XXI però, ves per on, resulta
que formen part d’una antiguetat ni possible ni creible, dues màximes que poden
viure soles o complementar-se entre elles. La seva absència total inval·lida
qualsevol llibre, fins i tot el best-seller més trepidant...
(Podeu llegir
més...)
La
novel·la de Miquel Àngel Vidal El jardí
de les Hespèrides, guanyadora del voluntariós premi Vila de Lloseta i
publicada per l’editorial Moll, és un d’aquests llibres que d’entrada ens fan
preguntar-nos: Com és possible que no hagi rebut l’atenció massiva dels
lectors? Vaig tenir la sort de publicar l’autor dins d’una col·lecció que
encara dirigeixo, “Escriptures”, de Perifèric Edicions; el llibre, Cal·ligrafies agòniques, estava farcit
de contes i narracions que de seguida ens atrapaven pel seu llenguatge acurat i
per la perícia demostrada a l’hora d’explicar històries.
Ara,
amb El jardí de les Hespèrides, Vidal
ha tornat a sorprendre’m perquè ens trobem davant d’una novel·la expléndida,
ambiciosa, abastadora, d’un d’aquests tours
de force que els narradors emprenen només unes quantes, sovint escasses,
vegades en la seva vida. Després d’agafar la peripècia de la Santa Maria com a
fil conductor del llibre, l’autor construeix una novel·la de personatges que
s’enfronten a un destí erràtic. La conquista d’Amèrica, les vicissituds a
l’illa de l’Espanyola, les dificultats a l’hora de fer realitat els seus
somnis... Però tot això passa dins d’una reconstrucció de l’època que només es
pot definir com a espectacular. Són personatges del seu temps i viuen com i en
el seu temps. La tasca de documentació d’en Vidal ratlla a gran altura, però
sobretot la manera com ha traspassat l’esquema i s’ha internat dins la història
que se’ns explica.
El jardí de les Hespèrides mereixeria ser un
d’aquests llibres de lectura massiva, pel gaudi que ens provoca i per l’esforç
que s’hi ha dut a terme. Malauradament, però, és un llibre que a penes s’ha
vist i els lectors no han tingut l’oportunitat d’agafar un exemplar d’entre
grans piles del mateix títol. A la llarga, serem els lectors els que perdrem.
X. R. Trigo
_______________________________________
Miquel Àngel
Vidal, El jardí de les Hespèrides,
Palma, Moll, 456 p.
(Publicat al
Serra d’Or)
