VilaWeb.cat
adam | Cervesisme | dimarts, 9 de febrer de 2010 | 11:21h
Sí, a mi també m’agradava La Trinca. Tenia la cinta de casette que regalava la caixa (prèvia imposició, naturalment), em sabia les lletres  de les cançons gairebé senceres i  conservo un gran record del concert que van fer al camp de futbol del  Pujolet. Devia tenir 10 o 11 anys, aleshores,  però aquell bona impressió del grup de Canet de mar m’havia durat fins no fa gaire, fins l’any passat, concretament, quan vaig provar de mirar aquest programa que fan a la tele en que uns benaventurats miren d’imitar els integrants del grup tot repetint-ne els hits més coneguts. Em fa la impressió que les úniques cançons que aguanten bé el pas del temps són les populars o tradicionals, que La trinca, com a grup de revetlla i ball d’envelat que eren a l’inici, van recuperar i popularitzar: Alegria, és festa major, prim, prim, prim i mort de gana, l’airet de la muntanya o el tren pinxo de banyoles. Les més o menys polítiques, tot i haver perdut, evidentment, vigència i càrrega provocadora, encara es deixen escoltar, malgrat que les lletres, que en el seu moment ens semblaven valentes i clarividents, com La dansa del sabre, Com el Far-west no hi ha res, L’OTAN o El danubi és blau, ara les trobem més o menys simpàtiques però clarament ingènues i superades.

Però és en l’àmbit de les costums i, sobretot, la sexualitat, on La trinca no tant sols ha perdut tota la gràcia sinó que produeixen directament vergonya aliena. Pensar que determinades cançons van poder semblar, no fa tants anys enrera, divertides i provocatives per a una part molt important de la població adulta d’aquest país ens explica quin nivell de misèria moral ens van deixar 40 anys de dictadura. Que cançons com La patata, no ve d’un pam, el baró de videt, trempera marinera o el tres cames  triomféssin com ho van fer ens demostra fins a quin punt havia fet forat la repressió i infantilització imposats pel franquisme i els seus aliats ideològics .

Era la intenció del programa, entenc,  revitalitzar La trinca i, fins i tot, reencarnar-los en tes cantants joves per situar-los, de nou, en el panorama festiu del país. No hi tenen res a fer; el resultat serà exactament el contrari: el concurs ha servit perquè molts dels que haviém mitificat aquell grup de la nostra infantesa ens adonéssim que  es tractava, bàsicament,  d’una versió musical, nostrada i més o menys progre, això sí, de la cultura del destape, l’Esteso i el Pajares.

Per sort, avui, cantar en català ja no és garantia d’èxit perquè són moltíssims els grups que ho fan de forma espontània, i parlar de culs, pits i vàters ja només fa riure a alguns alumnes de primària, i als seguidors de l’Albert Pla.

Comentaris: 5
  • Monty Python o Benny Hill
    adam | dimecres, 10 de febrer de 2010 | 18:55h
    Jordis i Pere,

    Més enllà de que el programa sigui més o menys insuportable (jo li trobo del tot i coincideix plenament amb tu Lengot)  el cas és que, efectivament, el temps és un jutge implacable, però que, i això també cal dir-ho, no tracta igual a tot-hom. Sento referir-me als mestres, però Monty python o Yes, minister han aguantat francament millor que els de Canet. La Trinca,  em temo, els ha passat una mica com al pobre Benny Hill...
    • Totalment d'acord,
      Pere | dijous, 11 de febrer de 2010 | 11:26h


      Quan un té raó se li ha de donar...

      Sir Humphrey
      : Sota el meu punt de vista, crec que sempre hem de tenir el dret de promocionar el millor home per a aquesta feina, independentment de quin sigui el seu sexe.


      ....


      Ministre: Si hi hagués un conflicte d'interessos, de part de qui estarien els funcionaris?


      Bernard: Dels guanyadors, Primer Ministre.

      ....



  • ...
    Pere| Adreça electrònica | dimecres, 10 de febrer de 2010 | 15:31h
    Pel que fa a les lletres totalment d'acord, un dia veient un programa vaig pensar que -per sort- els temps havien canviat... jeje... 

    Pel que fa al programa (no en sóc seguidor) però té prou audiència (també en té Cine de Barrio -per exemple-) i per tant té el seu públic (igual que el té Cine de Barrio el Pajares el Esteso i la mare que els va parir a tots) i possiblement sigui un referent per a prou gent (igual que l'Esteso, el Calduch, les violetes del bosc o el Raïmon).

    A mi els referents parlats -o cantats- en català, no em molesten (encara que portin el carnet del psoe enganxats a la boca).
  • Mirant enrere
    Jordi | dimarts, 9 de febrer de 2010 | 12:49h
    El teu article és encertat, tant el referit a la Trinca en sí com a l'endarreriment mental que va provocar el franquisme en la gent. Correcte. Però, què aniries a buscar de fa trenta anys que no hagi envellit malament? Sense gairebé adonar-nos-en, els clàssics del Cinema que encara es podien veure fa uns anys a la tele (a partir de l'una de la matinada, això si) han desaparescut de la graella, perquè la desconnexió amb l'estètica, les falta de vigència de les  històries de l'època i els recursos tècnics actuals són tant grans que no  se les miraria pràcticament ningú.

    Les sèries de televisió que llavors semblaven trencadores ara són patufets infumables, perquè, en general, el terreny creatiu evoluciona positivament, i (insisteixo, en general), les noves creacions s'edifiquen sobre la tradició anterior i tenen totes les eines per donar-los-hi una volta més de rosca i millorar-les.

    Ara mateix, pel-lícules on no hi ha telefons mòvils, les pantalles d'ordinador no són planes, o on les noies porten 'hombreres' (per posar uns exemples encara més recents), ja suposen un impacte estètic i un salt generacional que a molts els costa de païr. I per això no cal que passin massa anys. Les coses caduquen més ràpid que mai.

    La música de la Trinca, que per mi que tinc 37 anys és gairebé un record pre-conscient, crec que han de ser com veure Magnum, o Mazinger Z, un acte nostàlgic, i s'ha de fer amb carinyo i transigència, com aquella cançó de les primeres músiques disco (i aquell sintetizador, aquell maleït sintetitzador), que ara ens fot venir arcades però que inevitablement associem a un moment adolescent  que ens va emocionar i del que no ens podem deslligar.

    A part de tot això, i ja en el terreny de la conjectura, dos dels membres de la Trinca són productors poderosos de Televisió que probablement s'han donat un homenatge per passar l'estona (ells això no fan cap cara de necessitar-ho), foten un cop de mà a TV3 (tampoc és descartable) i, anant fins i tot més enllà, donen una amable empenteta al tercer membre del grup, el Barbut, que no va pujar al carro del dòlar amb altres dos en el seu moment. Però això últim ja ho afegeixo jo sense cap fonament.

    Però que consti que el teu anàlisi em sembla impecable, nomès et proposaria una mica de màniga ampla quan mirem enrera, perquè fer-ho no sol provocar res més que decepcions. 
    • D'acord
      Jordi Nebot| Adreça electrònica | dimarts, 9 de febrer de 2010 | 13:38h
      Totalment d'acord amb vosaltres Adam i Jordi, però a mi em sembla que si el programa aquest el fan realment per donar un cop de mà a TV3, aleshores és un flac favor.

      Sobre les cançons de La Trinca sóc de la vostra opinió amb la diferència que jo només en recordo vagament alguna cosa de quan era xic i la resta l'he buscat de més gran per simple interès personal.

      Ara, el programa em sembla lamentable. Un exercici de pedanteria i auto-homenatge del tot indigerible.

Accés de l'autor

Nom d'usuari
Clau
Recorda'm

Últims 40 canvis

Arxiu

« Febrer 2012 »
dl dt dc dj dv ds dg
  12345
6789101112
13141516171819
20212223242526
272829    
RSS 2.0 RSS Comentaris
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats