Cinc anys després, cada dia és un dia més. Tot corre per dins i en companyia dels més pròxims. Només de tant en tant apareix aquí algun interior. Com avui, encara, inevitable, una cançó de bressol dissonant. [...]Cançó
em llevo a vetllar-te
la nina ha caigut
anit quan dormies
la lluna la pruna
s’ha vestit de dol
la nina és a terra
tota ella un manyoc
imatge temuda
la lluna la pruna
ja no surt el sol
la nina per terra
vestida de dol
ja no l’abraçaves
la lluna la pruna
estronca el seu vol
la nina esqueixada
pentina els cabells
la lluna endolada
serà sempre teva
serà sempre amb tu
