carme.laura |
dimecres, 10 de febrer de 2010 | 09:07h
Els homes s'han sentit lligats al quelcom desconegut originari, a un temps o lloc a què pertanyeren, no recorden ni quin ni on , però senten el buit del que eren , lligats a un invisible cordó umbilical . La re-ligió, el lligar-se a allò de fora ha estat i és una condició permanent de la humanitat. I els pobles construïren o aplegaren el relat dels origens de diferents maneres i donaren nom a Déu.
Uns personificaren els seus trets humans, vicis i virtuts, jerarquies, pors, també allò inintel·ligible en uns éssers semblants a ells, una mena d'avatars que conviuen en el mateix món, fora del qual hi ha el no-res, són els déus, així els anomenaren grecs i romans. Déus, "els lluminosos", una paraula del mateix origen que "dia", el dia lluminós contrastat amb la nit, i donaren al rei dels déus el nom de "Iuppiter", el pare Diovis, el pare dels lluminosos. La cultura politeïsta narra el relat dels origens des de dins i tancat en el món físic, mitjançant els mites fundadors. Els déus formen part de la naturalesa, éssers resplandents que no foren creats anteriors al món humà.
Altres pobles, semítics, construeixen el relat de l'origen aplegant-lo de boca del mateix creador. Un sol déu.
Allah es el nom que el mateix Déu revela en el Corà, "únic Déu" , "tot-nom diví", la narració sagrada musulmana datada el s.VII.
El déu hebreu és el bíblic "Elohim", el sorprenent nom plural, "els immortals" subjecte del verb en singular, Elohim digué, parlà, ordenà, guià, castigà, creà el món... Déu superlatiu, majestàtic, quan els antics hebreus l'anomenen. Però el nom amb què Déu es presenta als homes és un altre, un quasi-nom enigmàtic que coneixem pel passatge de l'antic llibre de l'Exode, que narra com Déu desvetlla el seu nom a Moisès quan aquest li diu: si em pregunten quin és el seu nom?, què he de respondre?. "Jo sóc el que sóc"; digues "Jo sóc" m'envia a vosaltres. "Jo sóc" és la traducció del tetragrama impronunciable de l'antic hebreu YHWH , que diem Iavé.
La concreció religosa contraposa les cultures greco-romanes i semítiques i la seva concepció del món: més enllà del món dels homes compartit amb els déus no hi havia res per a la religió politeïsta, per al monoteïsme hebreu i islàmic Déu ha creat el món des del no-res i era abans.
No sé filologia semitica per a comentar amb seriositat la semblança dels diferents noms que les diferents cultures han donat a Déu, el tetragrama hebreu sembla pervenir de la mateixa arrel "indoeuropea" que Iove (Diove, dies, deus...) i Elho-im podria tenir el mateix origen que Allah... En qualsevol cas saber com els homes fa milers d'anys parlaren de Déu ens explica el seu neguit per a voler retrobar o recomposar el lligam amb l'origen perdut.
Allah es el nom que el mateix Déu revela en el Corà, "únic Déu" , "tot-nom diví", la narració sagrada musulmana datada el s.VII.
El déu hebreu és el bíblic "Elohim", el sorprenent nom plural, "els immortals" subjecte del verb en singular, Elohim digué, parlà, ordenà, guià, castigà, creà el món... Déu superlatiu, majestàtic, quan els antics hebreus l'anomenen. Però el nom amb què Déu es presenta als homes és un altre, un quasi-nom enigmàtic que coneixem pel passatge de l'antic llibre de l'Exode, que narra com Déu desvetlla el seu nom a Moisès quan aquest li diu: si em pregunten quin és el seu nom?, què he de respondre?. "Jo sóc el que sóc"; digues "Jo sóc" m'envia a vosaltres. "Jo sóc" és la traducció del tetragrama impronunciable de l'antic hebreu YHWH , que diem Iavé.
La concreció religosa contraposa les cultures greco-romanes i semítiques i la seva concepció del món: més enllà del món dels homes compartit amb els déus no hi havia res per a la religió politeïsta, per al monoteïsme hebreu i islàmic Déu ha creat el món des del no-res i era abans.
No sé filologia semitica per a comentar amb seriositat la semblança dels diferents noms que les diferents cultures han donat a Déu, el tetragrama hebreu sembla pervenir de la mateixa arrel "indoeuropea" que Iove (Diove, dies, deus...) i Elho-im podria tenir el mateix origen que Allah... En qualsevol cas saber com els homes fa milers d'anys parlaren de Déu ens explica el seu neguit per a voler retrobar o recomposar el lligam amb l'origen perdut.
