Si us dic que les Illes Canàries van inspirar les refundacions del Partit Comunista Italià i del PSUC, transformat en Iniciativa per Catalunya, oi que no em creure-ho? Doncs sí, és rigorosament cert (jo, ho vaig veure, jo ho vaig viure (...)
Efectivament, tot sovint, els petits, canaris, gallecs –quina mania més errada d’emmirallar-se només en els bascos! són els que, verament, marquen el camí; i si no que els ho demanin als “coroneis” de la UPG, o al gran, i enginyer, Camilo Nogueira, o a l’actual primer ministre andorrà Jaume Bartomeu, antic militant de l’Organització Comunista-Bandera Roja/OCE-BR, com en Solé Tura, l’Alfonso Comín, l’Antoni Castells, en Jordi Borja...-
Sí, hi torno, Canàries i una petita formació sorgida, sobretot, del camp comunista, van seguir la trajectòria que, anys a venir, refundarien-liquidarien el PCI i el convertirien en Partito Democratico-PD. Doncs, a Canàries, de la cosa no en sortí pas un PD, sinó Coalició Canària.
Més encara, el projecte, el full de ruta, la metodologia, van inspirar en la refundació del PSUC el seu secretari Rafael Ribó (per cert el dirigent del PSUC més nacionalista que hagi tingut mai el partit). I fou tanta, la inspiració, que copiaren fins i tot el nom: Iniciativa Canaria Nacionalista-ICAN.
Noms canaris? José Carlos Mauricio, Gonzalo Angulo, i de resquitllada Pablo Ródenas... Una barrija-barreja de comunistes, cristians, assemblearis, autonòmics, independentistes, autodeterministes, feministes, ecologistes, dirigents veïnals... pilotats i enredats i comandats pel geni polític i manifasser del secretari general del Partit Comunista de Canàries-PCC José Carlos Mauricio, el de la fotografia –veritable nineta dels ulls de Santiago Carrillo, a qui va oferir-ne la secretaria del PCE quan Carrillo dimití per tornar-hi més tard i que, finalment, acceptà Gerardo Iglesias.
El cas és que, a Itàlia, el mai no prou reconegut i plorat Enrico Berlinguer, havia dissenyat la estratègia de il compromesso storico, pacte que pretenia integrar el PCI en el govern italià de la mà i en coalició amb la Democràcia Cristiana-DC, d’aquesta manera, superarien el veto posat per l’OTAN i el departament d’Estat USA que prohibia l’ingrés en l’àrea de govern dels comunistes a qualsevol país d’Europa.
Partidari d’aquesta estratègia també hi havia Aldo Moro, líder de la DC, i Benigno Zacanigni, líder de la seva ala esquerra, el primer segrestat llargament i assassinat per les Brigades Roges. El cas és que el pacte pretenia, en boca dels comunistes, infiltrar l’Estat i pispar a la DC la seva vasta i àmplia base popular i obrera i camperola, i per part de la DC, neutralitzar el PCI i convertir-lo en una força reformista i sistèmica.
A Canàries, l’anàlisi del PCI d’aquells anys fou semblant al dels canaris. Parlem dels canaris: la transició havia conclòs, el comunisme no tenia futur, seria marginal políticament, la Unión del Pueblo Canario-UPC, s’havia autodissolt enmig de mil picabaralles i propostes de grups i persones absolutament demencials, inimaginables en una ment normal. A partir d’aquí, deien els Mauricio boys, calia bastir una gran formació d’esquerra nacionalista. Més tard, quan les eleccions els hi donaren un pes important –més del 10% dels vots i una base municipal i parlamentària prou sòlida, van decidir articular un compromesso storico amb la burgesia comercial i hostalera, el sector burgès hegemònic en la societat canària, tot creant, fot-li que de Reus, un únic partit o agrupament.
Se’n deia Coalició Canària, formació en la que articularen un joc de poders i una articulació que donava a ICAN, el nou partit de Mauricio and company, el domini política a Las Palmas i Gran Canària, i a la burgesia, el de Tenerife illa i província, a través de les ATI sorgides de la decadència i esfondrament de la totpoderosa UCD insular.
Ribó, tornem a Catalunya, es va inspirar, i va parlar llargament amb els canaris, en aquella experiència. Però sense contemplar ni compromessos, ni partits únics, ni pactes amb la burgesia; un nou partit postcomunista i de nova esquerra, semblant, però sense acabar en el PSOE com ara Euskadiko Ezkerra, als quals havia conegut i tractat, també llargament –sobretot amb Juan Mari Bandrés, el líder basc, ara prostrat per una greu malaltia que el manté tancat i barrat a casa.
Conclusió: que Canàries, un país petit i dividit en 7 illes i un fortíssim plet insular entre Santa Cruz de Tenerife i Las Palmas de Gran Canària, va donar lliçons i va apuntar formes i maneres que catalans i italians, en diferent mesura, varen seguir posteriorment.
