ELS JUEUS CATALANS NO EREN SEFARDITES

Si l'alimentació és una part important de la cultura, com han posat de manifest els antropòlegs  així com, cada cop més, també els historiadors i altres recercadors, en el cas del món jueu, aquella esdevé un fet de capital importància. La religió, en efecte, com han posat de manifest antropòlegs com Marvin Harris i altres- té un paper primigeni, fonamental, en la definició dels comportaments alimentaris.

Si els catalans, juntament amb la resta de llatins, mengem bacallà- un producte llunyà, nòrdic-, és per un antic principi religiós (la Quaresma).

Per conèixer les nostres pròpies arrels, cal conèixer una mica, doncs, el llegat jueu. De primer, perquè som fills de l'anomenada civilització judeo-cristiana,i segonament, pel propi llegat històric que ens hagin pogut deixar les comunitats hebrees establertes als Països Catalans.

En els primers, temps, el cristianisme- que ha impregnat fortament, com ja dèiem, la nostra alimentació, definint prohibicions, ritus, menges de les festes (encara mengem crema o bunyols de Sant Josep, torrons de Nadal o panellets- o bunyols- de Tots Sants)-, era percebut com una secta jueva més. Per cert, que els dolços que hem esmentat, podrien passar, perfectament, per conformes a la tradició hebrea i, de fet, els elaboren de forma similar.

ALIMENTACIÓ I RELIGIÓ

De fet, els primers cristians es distingien poc dels jueus, si no era per uns principis alimentaris estrictes, tendents al vegetarianisme.

Tant en el cas jueu, com en el cristià, a partir de la interpretació dels textos bíblics i de la tradició, l'alimentació i la cuina formen part d' un mateix corpus ritual i religiós.

En el cas hebreu, això encara és més fonamental.dit altrament:l'alimentació és una manifestació més de la religió, la qual imprimeix directrius a aspectes com el sacrifici dels animals, els aliments prohibits  els hàbits dietètics i  certes menges pròpies de les festivitats, seguides en general per tots els jueus, encara que no acudeixin a la sinagoga.

Una de les fantasies més perversament divertides del jueu laic Woody Allen és la visió- carn de psiquiàtric- de la pròpia mare deglutint amb fruïció davant les càmeres unes enormes i evidents peces de spare-ribs (costelles de porc),en un dels seus films més cèlebres i els jueus, sovint, fan bromes sobre algun d' aquests aspectes rituals de l' alimentació derivada de la bíblia... O no tant: no solament a l'estat d' Israel, sinó també als Estats Units, la indústria alimentària dels aliments casher és de primera magnitud, i mou milions. A Amèrica no hi ha supermercat on no hagi la corresponent secció d' aliments de tota mena per a la comunitat jueva (que, sovint, són d' una qualitat superior, com ho he pogut comprovar adquirint un simple brou concentrat de pastilla). A Catalunya mateix, aquesta indústria ja mou quantitats significatives- malgrat el nombre reduït de la comunitat hebrea- en terrenys com el de la carn i el del vi, i fins en els del dolços industrials (per al consum de les comunitats jueves d'arreu).

Els jueus (llevat els anomenats askenasites o de l' est i centre d' Europa) i en particular els sefardites i els jueus catalans, s' inclouen també en la cultura alimentària mediterrània, i així la seva presència ha estat significativa no solament a la Península Ibèrica, sinó també a Itàlia, a Occitània,als països balcànics, a Grècia i Turquia i fins a Egipte i el Magrib.

No pretenem pas aquí una recerca exhaustiva sobre l'alimentació dels jueus ibèrics o catalans medievals- que és quan n' hi havia una presència significativa-, sinó de la romanalla d' elements propis d' aquesta cultura- que, per descomptat, poden tenir un origen medieval i fins més antic- en l' actual cultura culinària de la Mediterrània catalana.

En un doble front:d' una banda, en la cuina practicada pels propis judeoibèrics (djudeo-espanyoles, com se solen anomenar els sefardites , sefaradis o ladinos, però també judeocatalans i judeoportuguesos) establerts de Dubrovnik a Tessalònica, o d' Istambul a Fes- passant per Liorna (Livorno, amb una important migració de jueus de Mallorca,a catalanoparlants; !Qui va a Liorna, no torna...anaven “fins al darrer blau”, com escriu Carme Riera) i, de l' altra, en el possible influx jueu en les cultures receptores.

SEFARDITES,JUDEOESPANYOLS I JUDEOCATALANS

Abans volem fer una precisió terminològica.Quan parlem de sefardites (sefaradis) ens referim als hebreus expulsats de bona part dels regnes de la Península Ibèrica (excepte Portugal) el 1492 per la reina Isabel de Castella, els quals-segons algunes fonts- varen adoptar aquest nom genèric que apareix al llibre d' Abdies a partir de la diàspora. De Portugal en foren expulsats per Don Manuel el 1496. Però no s' hauria de confondre "sefardita" únicament com a parlant de judeoespanyol, ja que, per descomptat, els jueus de Catalunya (Corona d' Aragó) o els de Portugal (i Galícia) parlaven (a part de l' hebreu,en molts casos) el català i el portuguès, respectivament, i estaven integrats, de forma ben brillant, en les cultures locals- com podem veure a Girona mateix, centre cultural de la càbala, amb Provença, pais occità-.

De fet, els historiadors i investigadors seriosos- , Ariel Toaff,B. Z. Benedikt o Simon Sccwarzfuchso el català  Eduard Feliu- que no podem considerar sefardites els jueus catalano-occitans. Si de cas, cal no cometre l' anacronisme històrico-polític de traslladar les actuals nocions d' "Espanya" o "França" a l' Edat Mitjana-o avui mateix-.

Els jueus catalans (i fins occitans), de Catalunya, el País Valencià, les Balears i Pitiüses, no has estat mai no són sefardites (espanyols o cstellans), com mostra la pura lògica històrica. Són “edomites”, com diu motl bé el gran savi Maimònides a la Mixné Torà.

CATALUNYA NO ÉS ESPANYA

Històricament, des d' un punt de vista nacional i lingüístic, hi ha jueus catalans o jueus gallego-portuguesos, al costat dels judeocastellans (o espanyols, en terminologia actual),aquests més potents demogràficament i que, versemblantment, varen assimilar la resta. De fet, en els parlars “ladinos” hi trobem probables reminiscències de al llengua catalana cosa ja observada per algun investigadors (per exemple, els “uevos haminados”- durs fan referència al hamí o haní, el plat del shàbat dels jueus catalanoparlats.

Traduint l' espai nacional i cultural català, que no era (ni és) només ibèric, els jueus catalans- com la resta de catalans- es relacionaven més aviat amb els seus germans occitans, i més rarament (de fet mai, perquè no n’ hi ha proves) amb els castellans (o espanyols).

Provença era més a prop de Catalunya que no pas Toledo. I mentre que Espanya ja en aquells moments combatia contra Catalunya (emprant els noms moderns), Occitània era una terra amiga i amb interessos culturals i polítcs comnus. El gran Isaac el Cec- Bonastruc ça Porta-, mestre de la càbala gironina, era d’ origen occità, però a Girona hi estava com a casa.

LLENGUA I CUINA:LA DIFERÈNCIA

Per als jueus catalans conversos-dits, en terminologia medieval transallits o "tressalits" ,i especialment els "xuetes" mallorquins- en els temps ominosos de la Inquisició espanyola, el dolor de la tortura va ser doble. D' una banda, la persecució com a "judaïtzants"; de l' altra, el fet que el Tribunal de la Inquisició emprava en les seves diligències i judicis el castellà, llengua no parlada (ni gairebé mai entesa) ni pels xuetes ni per la resta de catalans, ja que el català, fins a 1714, era la llengua d'ús privat i públic als Països Catalans.

Però, a més- com veurem més endavant-, aquesta persecució començava, justament, a través de la delació alimentària: els espietes i denunciants dels jueus o xuetes, per al seu sinistre comès, tenien en les particularitats culinàries hebrees el camp més abonat.

El “Tribunal de la Santa Inquisición",involuntàriament, esdevenia en un notari detallat de la pervivència de les formes casher  o rituals de l'alimentació dels hebreus.

A part del principal instrument de l' estat espanyol (i durant molt de temps l' únic) adreçat a l' homogeneïtzació castellana i la persecució política en forma de neteja ètnica (la Inquisició emprava l'espanyol com a llengua oficial, tot i no ser oficial a la Corona d'Aragó, tot i que cal recordar també el seu origen català ,i explícitament gironí, per un dels primers i més cruels inquisidors). No era cap casualitat que el Santo Oficio perseguís jueus, dones (dites bruixes; és a dir, possibles minories dissidents), i que, casualment, les bruixes fossin , bàsicament, basques, catalanes o gallegues.

LA DUALITAT SEMITICA

Mercès a les detallades diligències d' aquest implacable tribunal, veritable eina terrorista d'estat contra els jueus i altres "dissidents", podem constatar la importància que tenia l' alimentació dins la cultura hebrea, com a signe alhora religiós i d' identitat cultural.

Un dels aspectes més vistents de la delació i repressió- fins a la tortura i la mort- contra els judaïtzants es basava en les particularitats alimentàries, com veurem tot seguit.

Aquestes particularitats , altrament, eren compartides- si més no parcialment- pels musulmans (moriscos, més tard).

Per tant, un altre aspecte a tenir en compte és la convivència dels jueus (així com els cristians) amb els musulmans- semítics, com els hebreus- tant en el marc ibèric com, posteriorment, a Turquia o als països del Magrib, i la semblança d'ambdues cuines i ritus culinaris,i, antigament, amb els cristians-´en el seu origen una secta hebrea-.

D'altra banda, els jueus ibèrics coneixien la llengua i la cultura àrabs, a les quals tenien un accés fluïd. Com és ben sabut, els jueus, encara avui, són cultes i políglotes.

Sabem, per exemple, que tant el judeocastellà com el judeocatalà estaven empeltats d' arabismes. El mateix nom del plat sabàtic i emblemàtic del jueus castellans, l'adafina,procedeix de l' àrab ibèric (vol dir l´”amagada” o oculta, ja que l´olla se soterrava amb cendra per mantenir calent el plat). Posteriorment, les cuines dels jueus instal.lats a Turquia, al Marroc, Tessalònica, Dubroknik etc., es confon- o, millor dit, s' integra-, amb la de les comunitats establertes (àrabs, berbers, turques...).Consta, en un altre ordre de coses que, per exemple a Aragó, els moriscos actuaven com a músics als casaments de la comunitat jueva , com ha post de manifest el treball d'alguns historiador.

Al seu torn, això fa que en la nostra cultura culinària actual plats que podríem atribuir a un influx o origen jueu, en realitat, puguin ser també d' origen àrab... o viceversa. O, també, ni una cosa ni l' altra:sovint, més enllà d' adscripcions cultural-religioses, les cuines mediterrànies tenen molts elements comuns i fins preparacions coincidents.

ALIMENTACIÓ I ORACIÓ

S' ha dit que, en sentit estricte, no hi ha una cuina jueva. El que han practicat els jueus de totes les èpoques és integrar-se, si més no lingüísticament, a les cultures locals, incloent-hi les de tipus culinari. Es parla, fins i tot, que el que hi ha és una "caixerització" (ritualització) de les cuines locals.

Tot i això, l' alimentació hebrea, com és prou sabut, té unes importants particularitats,que assenyalarem tot seguit, i que, històricament, solien crear reticències. Per això, Jaume Riera i Sans  autor d'un treball sobre alimentació dels jueus catalans medievals -complementat pel que ha fet Miguel Angel Dotis referent a Aragó- , el titula "La conflictivitat  en l' alimentació dels jueus medievals".

Fem notar que, en aquest món neo-medieval i, de nou, pluricultural que tornem a viure, els temes del menjar, ara referents a les comunitats africanes (siguin del Magrib o sub-saharianes), poden ser també una font de "conflictivitat" o, per dir-ho d'una altra manera, de xoc cultural.

Una "conflictivitat", pel que fa als antics jueus respecte dels cristians, centrada en l' elaboració del pa, del vi i en el sacrifici i tractament de la carn.

A aquestes particularitats hi fan referència diversos documents reials-de Pere el Catòlic a Jaume I - o d' altra procedència.

Alguns d' aquests documents, a partir del segle XIII, ja comencen a ser restrictius o discriminatoris. Hom prohibeix als hebreus, concretament,- i sovint, conjuntament, a les "fembres públiques"-és a dir, "púbiques"!, com a Girona- tocar els aliments del mercat abans de comprar-los, o vendre la carn no càixer. Hi veiem els inicis del ghetto, de l'exclusió: a la Corona d' Aragó, tant els jueus com les dones públiques havien de portar uns hàbits o signes distintius (els jueus la "rodella", que algun autor ha comparat, potser exageradament, a l' estrella de David amb Hitler).

Aquest document gironí a què al.ludíem (segona meitat del s. XIV) és interessant perquè explicita les menges de què disposaven cristians i jueus:pans, coques, carn, formatges frescs, peix fresc i salat, "fruita verda",panses, figues seques, dàtils, pinyons, brotons (borts de cols o espigalls) cols i espinacs.

Seguint aquests textos, veiem que els principis kashrut de l' alimentació jueva afecten, en síntesi:1) al sacrifici dels animals, tant a l' escorxador com a casa (la carn  casher   o "rabinada" s'oposa a la terefah, "trifà" o "trufana",o sigui, impura, segons la terminologia catalana medieval) a la prohibició de consumir sang i alguna altra part dels animals, 2) a la interdicció de certs productes càrnics o piscícoles- porc, conill,cavall, aus de rapinya, peix sense escates, marisc..., 3) a barrejar, culinàriament, els productes càrnics o el peix amb els làctics i 4) a la prescripció  de l' ús, com a greixos de cuina, els d' origen vegetal i, particularment, l' oli d'oliva.

A més, hi ha , com a aspecte extern més vistent, la celebració del sàbat i la prohibició de cuinar durant aquesta festa, la ingesta d' aliments, plats i dolços específics o l' ús de  dejunis segons les festivitats religioses o cíviques (incloent el sàbat, amb el hamim o, "aní"o "hanní" (adafina a Castella, mena d' olla, ja esmentada ), així com la Pesah o Pasqua, el Yom Kippur o Dia del Perdó,la Sucot o “festa de les cabanyelles” , nom emprat pels jueus catalans (en la qual s' enramaven les cases), els bateigs, noces i enterraments i d'altres.

La tradició marca que és la dona, i particularment, la mare, l' encarregada del la preparació dels àpats i de mantenir-ne la ritualitat religiosa, si exceptuem el sacrifici d'animals (incloent els domèstics, com l'aviram), normalment reservat als homes, així com la benedicció dels aliments o del vi i, en algun cas,la compra al mercat de menges rituals (com el peix de la festa del casament).

En les recreacions del shàbat domèstic que podem veure a Girona per a il.lustració dels turistes, per exemple, veiem com la dona és l'encarregada de preparar-lo amb tots els detalls- encesa d' espelmes, benediccions, preparació dels menjars, etc.-. L' home, en canvi, oficia a la Sinagoga- o a l' espai habilitat per a aquest ús-.

SOFRIMENTS ALIMENTARIS

Sorprèn que no s' hagi posat prou de manifest, en tants treballs que ara s' estan publicant sobre el món hebreu,

l' extraordinària importància de l' alimentació per al poble jueu, i els sofriments suplementaris que ha hagut de patir- dels quals les actes de la Inquisició ens en donen un tan cruel com detallat report.

Com diu Angela Selke  en un conegut treball històric,"el més inacceptable per als cristians vells sembla que fou el pervers gust diferent que tenien pel que fa a certes menges".I aquesta "perversitat" alimentària,a fe que fou combatuda fins a la mort!.

Des de Cervantes -ell mateix un jueu convers (“anusim”, o forçat, com Santa Teresa de Jesús) i que en el Quixot, com he posat de manifest en un assaig inèdit, ens dóna força claus alimentàries del món jueu-, és corrent veure l' escena, a Espanya o a Mallorca, dels judaïtzants que han de demostrar, vencent la natural repugnància, que els agrada el porc (motiu pel qual a Castella aquest és anomenat "marrano", convers; nom molt inultant que ve de l’ àrabm muharram, cosa prohida, “porc”)),enmig de les burles dels "cristians vells". D' aquí en surten curioses dites, com "más mató el jamón que la Santa Inquisición". La crueltat arribava al fet d’ untar amb llard o cansalada els pus a fi que els “dissidents” no poguessin beure de la seva aigua. En plena època de Cervantes, la literatura castellana ja practica una insistent judeofòbia, amb figures com Francisco de Torrejoncillo o Quevedo (que aquet fa llsicar cap a la catalanofòbia, encara avui un dels pirncipasl signes d’ identitat del nacionalisme espanyol).

LA INQUISICIÓ, EINA DE TERRORISME D’ ESTAT

Es ara, doncs, quan tornem als textos de la Inquisició. En un famós procés del Santo Oficio del 1674 a Mallorca s'hi recullen, entre altres terribles  acusacions que hom fa als xuetes, el fets següents:

1) "que no solo comen tocino pero ni las viandas que se hayan  guisado con él" (els cristians cuinaven la carn amb llard- saïm- i, naturalment, menjaven porc).

2)"que tampoco comen pescado de escata (sic) ni de animales de pelo agudo" (és a dir,conill i, curiosament, cabrit; la Bíblia prohibeix el consum d' animals marins sense escates aparents).

3)"que no siendo tan buenos los corderos hacen muy gran estimación de ellos" (en relació als cabrits, que tot i ser bon i abundanta a l' Illa, els xuetes no consumien, per una tràgica mala interpretació de les normes).

4)"que tampoco de (sic) comen de ave, que ellos no ayan muerto" (i degollat segons ritual, recollint la sang; aquest ritual no obstant, ha perviscut en la tradició "cristiana "rural, com a mínim a la meva comarca, el Pla de l' Estany).

5)"que por ningún cuidado comen carne que tenga sevo" (els principis talmúdics expliciten una certa lipofòbia. La sang i el greix , principis de la vida i de la força, són grats, en canvi, a Déu).Greixos, venes i nervis dels rumiants han de ser extrets curosament per part d’ una persona especialitzada o un cuiner expert: aquest procés de purgat s’ anomena “nicur”.

i 6) "que amasan el pan muy diferente de lo que se acostumbra entre los demás naturales de (sic) Reyno" (pa alís o àzim, o sigui, sense llevat, que repugnava els usos dels cristians, acostumats al pa i a les coques tovades o llevades). Els jueus catalans medievals anomenave la Pesah o Pasqua “Festa de les Alises”. Encara avui, a Mallorca una massa sense cap guarniniment se l’anoemena “llisa” (alisa?), i en algunes famílies s’ elaboren “alisos” (bunyols sense llevat; a vegades de carbassa, de tradició semítica).

Es tracta,en tots els casos, de principis rituals de tots els jueus, excepte pel que fa al consum de cabrit, no consumit pels xuetes mallorquins, com hem dit, per un tràgic error d' interpretació de la Bíblia (per la qüestió del pèl o llana de l' animal).

Com podem veure, es tracta d' un catàleg ben elaborat de les característiques més patents de l' alimentació jueva, tant l' antiga com l'actual. La Inquisició estava ben informada, doncs, com ho serien més tard la KGB, la GESTAPO, a punt de practicar la neteja ètnica.

ALIMENTACIO I REACCIÓ

En el cas de Mallorca, i segurament també a altres llocs de la Mediterrània (com a Xipre) suggereixo que els cristians han elaborat una cuina i pastisseria tradicional que, com a reacció en contra a l' alimentació semítica, exalta l' ús del porc, dels seus greixos i embotits i, potser, d'altres productes (com la bastina,peix sense escata, tan present en la cuina de Mallorca).

En efecte: sorprèn, en la cuina d'aquesta illa catalana,la  sobredimensionada presència dels productes porquins, com en cap altre lloc de la Mediterrània (llevat, potser, de Xipre, com a identitat enfront dels costums culinaris dels ocupants turcs).La sorpresa i enfadada George Sand , a Un hiver à Majorque, ja va fer notar aquesta aprticularitat.

Malgrat que l'illa balear produeix un excel.lent oli d' oliva, el greix més emprat és el llard (saïm) i aquest ingredient, fins i tot, dóna nom a la pasta més característica, l' ensaïmada . L' ensaïmada, altrament, amb la seva forma de serp (m'xermla, en àrab magrebí), és un dolç possiblement jueu i àrab.

Hi he observat, a més, un fet insòlit: en el si de certes famílies (per exemple al poble de Son Carrió), on hi he constatat la circumstància que no es menja mai xot (xai), l' ingredient carni preferit pels jueus, i que es fa servir la llet per a cuinar certs plats de carn o de peix, pràctica, en canvi a penes observable a Catalunya.

REMINISCÈNCIES I COINCIDÈNCIES

Cal dir, no obstant, que es fa una mica difícil avaluar una possible influència de la cuina jueva- o millor, de certs hàbits culinaris- en les nostres cuines tradicionals, sigui a l'Empordà- regió gastronòmica de referència de la cuina catalana- o en altres llocs dels Països Catalans.

En primer lloc, perquè ja hem dit que, si de cas, eren els jueus els qui han adaptat i adoptat tot "caixeritzant-les", les cuines de les comunitats d' acollida.

I, segonament, en tractar-se d' un àmbit domèstic, sovint sense documentació fiable, només podem procedir a través de certes hipòtesis, tot i això,  sempre amb prudents reserves.

En aquest sentit, centrant-nos en la cuina catalana antiga, és cert que hi ha sorprenents coincidències- potser més que reminiscències- amb certes pràctiques culinàries jueves. Podríem afirmar que no es tracta pas de simples coincidències?.

Voldríem assenyalar algunes d' aquestes concomitàncies juevo-catalanes (o mediterrànies en general) que es poden referenciar a través de diverses fonts.

Recordem que la cuina medieval catalana és una de les més ben documentades de tot Europa, ja que, des de finals del XIII, gaudeix precoçment de tota mena de textos culinaris- incloent la traducció d' un manual eròtic jueu o semita, ple de receptes afrodisíaques (Speculum al foder, s. XIV), fins al punt de ser considerada, a la refinada Itàlia de la Baixa Edat Mitjana i del Renaixement, cuina de referència. En l'esmentat "manual del fotre" hi apareix una clàssica "medicina per endreçar la verga" que no és més que una beguda molt popular al País Valencià amb el nom de llet gelà, i a Mllorca amb el de llet preparada o freda. Que no és més- malgrat els seus efectes mraculos per a lé recció, segons el manual esmentat- que una llet gelada o freda aromatitzada amb canyella i llimona (ingredients eròtics de la tradició semítica) i que ara la podeu trobar, en qualsevol súper, envasa en tetrabrick!.

Segons aquestes fonts, la nostra cuina clàssica, com la jueva, no fa servir gairebé mai els productes làctics d' origen animal (llet o mantega), que substitueix per llet d' ametlles o bé oli d' oliva,quan es traca de cuinar plats de carn o de peix (en canvi, els dolços a base de llet, ous, etc,, perfumats amb canyella i pela de llimona (corfa, al País Valencià, nom aràbic), com la crema catalana, el mató de monja, la sopada valenciana,la crema mallorquina, són molt típics tant de la tradició semítica com de la dels Països Catalans).

Aquesta cuina mediterrània antiga, com la jueva, té com a carn de referència el xai (xot, corder, be). Encara avui és la carn preferida pels catalans i la major part de pobles riberencs de la Mediterrània.

A Mallorca, el xot pasqual, al si d' algunes famílies de Palma, és acompanyat amb carxofes negres crues (les "herbes amargues" de la Bíblia?).

Hi ha, a més, una forta coincidència de plats i preparacions que trobem tant en la cuina catalana  antigues com en la sefardita.

Citem, entre altres,l' almadroc (salsa de formatge o "almodrote"), els guisats i farcits d' albergínia (alboronia, almoronia  i "alburniya" del Marroc o de Turquia), certs estofats sabàtics ,com l'hanní (o l' adafina, que també es fa al Magrib i a Gibraltar, on la recepta, com vaig poder comprova,r és ben viva en la comunitat israelita).No oblidem aportacions més modernes, com la mouna o mona elaborada pels jueus d' Orà, similar al folar de la festa de Purim dels sefardites orientals, d' origen portuguès.

També compartim diversos dolços- Lujan afirma que la crema catalana seria d' origen jueu- pastes i bunyols- entres ells els alisos  mallorquins,ja esmentats, de nom clarament hebreu- citats en els processos inquisitorials valencians i mallorquins.

Sense oblidar el pa. La preferència catalano-mallorquina pel pa amb oli (després pa amb tomàquet) ens recorda també el pa amb oli jueu de la festa del Kipur. Una preparació, per cert, que retrobem a Malta (khobz biz zeit). Alguns formats, com el pa ritual en forma de trena, jo encara l’ he vist a la meva infància, i coincideix formalment amb un pa jueu de Pasqua.

Per això alguns autors suggereixen que les sopes de pa (amb all,herbes, verdures, etc.),tan abundants en la nostra cuina (així com en l' occitana), tindrien un origen jueu.

També s' atribueix a aquest origen certs plats cuits lentament, com els estofats i, més particularment, l'olla o escudella: això no està comprovat, si bé tant l' antic haní com l'actual olla sol contenir sempre una pilota de carn capolada, lligada amb pa i adobada, en el cas jueu sense porc.

Encara avui, arreu dels Països Catalans, el pa amb oli Mallorca) o el amb tomàquet o amb tomaca o , és un dels senyals d' identitat. I, tradicionalment, ha significat aliment donat per Déu, que calia beneir abans d’ encetar o besar si un bocí en queia al terra. Els jueus, igualment, tracten amb la mateix reverència aquest aliment bàsic.

Del que hem dit més amunt, n’ he d’ extreure una conclusió: el fet que Girona, Besalú, etc. estiguin integrades en una organització amb nom tan poc respectuós de les nacionalitats i les seves llengues com “Red de juderías de Epaña”. Com diu l´estuidiós M. J. Estanyol i Fuentes, “és una clara distorsió històrica utiltizar el topònim Sefarad- com fa aquesta organització- per emmarcar a tot el territori peninsular” (o uan cosa tan contingent i recent com lactual “Reino de España”, que encara és pitjor. Si Bonastruc ça Porta ( el gran savi rabí Moixé ben Nahman, sembla que mort a Haifa) veiés com els actuals polític municipals gironins fan servir el seu nom per fer espanyolisme ranci, s’ aixecaria de la tomba!