Això, aquest filar i desfer, no torna a ser més que una imitació de la vida perquè tot, i quan dic tot ja sé que dic, em sembla inexorablement lluny. Molt lluny de mi. La memòria dels temps passats em resulta més necessària que el pa i la veig tan enfora que no la puc tocar ni amb aquestes paraules malgirbades que intenten convocar-la. La dissociació entre com sent el temps i el pas del temps real es transforma en una ferida que sagna cada cop que intent alentir un instant, cada cop que m’imagín a mi mateixa contenint braços en creu les busques del rellotge del comodí de mumare. Veig les èpoques passades a través d’uns vidres plens de pols, i les imatges que no podré tocar mai són borroses i confuses, reflexos geomètrics com els de les aigües d’un torrent quan el sol les encén de remolins d’ombra que es repeteixen en seqüències semblants i que només em diuen la certesa de la seva mobilitat. No puc fixar res d’aquesta relació antiga entre tu i jo que voldria poder contemplar des de defora, encara que només fossin aquells instants que s’esvaneixen i en els quals segellàrem el nostre secret sense nom.

Els jocs d’aquelles dues nines, d’aquelles criatures que formaven una simbiosi que la mare sabia i adobava, no foren cartografiats en cap mapa que ara em permetria l’aproximació a un coneixement de mi mateixa que necessit com l’aire, com el sol, com l’aigua, com el vent. Com puc entrar en aquell territori mental que em diria tantes de coses dels nostres contactes primers, quan cada dia ens banyàvem plegades, i, dins aquelles saboneres fumejants, descobria, amb violències i dolçors, un cos germà del meu, tu, Aina, que s’arrapava i em completava a la perfecció com si fóssim dues siameses separades per la maledicció d’una bruixa? Com puc descobrir les fonts d’aquella terra promesa on va néixer la necessitat de dormir en el teu llit perquè els malsons m’atacaven sempre seguit i només dins el teu territori carnal trobava aixopluc i seguretat per allunyar les pors que no tenien aturall? Com puc sentir el ritme dels batecs que s’acceleraven a les totes quan no t’havia vist feia molta d’estona, t’esperava amb paciència, i apareixies en sec somrient amb un xafardeig, un acudit o la descripció d’una de les teves idees especials que em deixava embadalida escoltant-te en una suspensió de tot que desitjava que no s’acabàs mai?

Em ve al cap el vers homèric que compara els humans amb les fulles amb la mateixa precisió que te'l vaig dir quan teníem dotze anys i ens dugueren a la casa de l’oncle Bernat, perquè havia mort el pare i necessitàvem distreure'ns. Entre la claror negrosa d’aquell alzinar feréstec on ens havíem fet una morada et parlava de la vida tardoral com una segona primavera, i sentia una profunda i entendridora nostàlgia d’un futur abocat a l’oblit que em feia plorar llàgrimes com punys que tu, Aina, em torcaves amb un mocadoret on brillaven en un pèlag singular les nostres inicials confegides. Ja començ a entendre que només la densitat de l’esforç que faig per retenir espires petitones en un tot, aquests múltiples detalls que es fonen com els flocs de neu, mitjançant la construcció pautada d’una música que sigui capaç de despertar-me per dedins, per aquests llocs en què has deixat la teva empremta a l’argila blana d’unes hores perdudes, pot ser un respirador, un entreforc per on intentar escapar-me.

Per saber el meu lloc en el cosmos em bastaria tocar-te d’enfora un instant quan em despert a la mala hora, sentir entremig del meu desvetllament la teva respiració compassada, ensumar com si no res aquella olor d’espígol que et posaves amb l’exageració que hi havia en tots els teus actes i, amb els ulls ben clucs, rememorar l’alegria i la gràcia que impregnaven els teus dies. Esdevé l’amador la cosa amada? No calia, perquè ja érem iguals. Sé que estàvem enamorades de ser diferents i de ser germanes. Sé que estàvem enamorades. M’aferr a això com una seguretat última. La irradiació del teu cos em resumia les dades vertaderes del món com la calor que desprèn un animal estimat. Tu eres molt animalera. Per això crec que el principi d’aquest procés d’esbucament va coincidir amb la malaltia de Saraband, la nostra cussa velleta que va perdre la vista i va començar a topar per les parets. Tu et convertires en una altra cussa guiadora d’un cec, i oblidares per complet el càncer de la mare, que avançava a tota, i del qual jo vaig ser l’única infermera sol·lícita. Enterràrem Saraband a casa de l’oncle Bernat, al peu del nostre lledoner gegantí on dormen les tórtores, i tu quedares sumida dins una tristesa que no hi havia manera de consolar. No em volies ni veure, i ca nostra es va convertir en una clínica amb tres dones que habitaven dins una estranya treva, dins una terenyina de suro, en l’absència de tot el que excedeix els límits, en un temps només per a nosaltres.