jmateuimarti |
dilluns, 8 de febrer de 2010 | 14:01h
El cap fa temps que li balla milongues encara que
el seu posat no ho denoti. Era gairebé un marrec, quan se li cruixí el cervell.
Fins aleshores era un sol de nin, a parer de les veïnes; ben espavilat i llest.
Un matí gelat, però, a l’escola, resolent un problema a la pissarra –per als
nombres no tenia rival- caigué fulminat, mostrant feridorament el blanc dels
ulls, gargallejantcom una fera acorada
i sacsejant-se en terra com si hagués estat signat per un llamp. A partir d’aquell
instant es desengafetà de la sensatesa i viu aïllat en una bombolla transparent
i càndida. No parla i només fa coneixedor que entén les elementalitats. Tot i
que és de compedir, no desperta l’aflicció perquè és de natura tranquil·la. Ell
mira sense incomodar i sembla que escolti amb un somrís que pinta magnòlies.
Els matins, sa germana amb qui viu el davalla a la plaça on hi té reservat des
de fa molt de temps la part dreta del banc de sota el ficus. Ben arreglat i
clenxinat, s’ho mira tot des del seu tron aombrat. Ha de fer els setanta tot i
que n’aparenti la meitat. Qui el coneix el saluda i ell respon aixecant
lleugerament el cap i mostrant les dents, totes sanes. Camina com si arrossegàs
una mola i això que no fa molt d’embalum. També els seus moviments són
peresosos, la qual cosa li impedeix poder fer de mainader, com voldrien les
mares amb criatures bellugadisses. S’aixeca poc, del seu lloc exclusiu, i no es
fa gaire lluny perquè ningú no li prengui. Passeja amb les passes comptades i
en haver-les dades, es torna asseure. En veure una criatura que li riu el seny
trencat, li tira un bes. I amb el so que surt dels seus llavis convertits en
boca de conill, compareixen fins allà on és un grapat de teuladers sortits
ningú sap d’on. Es posen a les seves espatlles i ell ofereix el dit mestre de
la mà esquerra a qualsevol d’ells que, com si estigués ensinistrat, s’hi posa
confiadament. I de l’espatlla a la cara de l’infant. I quan la criatura és a
punt de tocar el gorrió, tots s’aixequen a la una i ell dibuixa una admiració a
sa cara. No es té constància que cap menut saludat pels seus gorrions hagi
plorat mai, per la fugida. Un fotògraf, en topar-se amb aquell prodigi, li
demanà si li importava que el fotografiés. I ell només li dibuixà una magnòlia
de les seves amb el seu somrís. No es torbà a aparèixer un altre nin petit i a
repetir-se la davallada dels teuladers. Al fotògraf li faltà temps per retenir
tot el que li interessava. Del fotimer d’instants n’escollí setze, que exposà
amb força ressò. A Nova York l’hi premiaren i tornà a la plaça per explicar-li
que volia compartir amb ell el premi. Esperà que apareguessin ell i sa germana.
Es presentà i els explicà el recorregut exitós de les setze fotografies que ell
protagonitzava, una còpia de les quals els oferia. A sa germana, en veure-les,
se li encengueren els ulls d’emoció. Ell, en repassar la de la fugida airosa
dels gorrions, obrí balconades a la mirada i l’hi tirà un bes, a la fotografia.
Al punt en comparegueren un grapat, de teuladers, que li ompliren les
espatlles. S’aixecà lentament per donar les gràcies al fotògraf i els aucells
se n’anaren quan veieren que el retratista en volia tocar un, com els menuts.
No pogué impedir plorar, l’artista de la llum, davant aquell prodigi, i el
corcadet de seny, en veure ses llàgrimes, li somrigué omplint-li les galtes de
magnòlies.
Es veuen les fotografies en la imaginació.
Salutacions