empordaaccio |
diumenge, 7 de febrer de 2010 | 23:54h
Avui diumenge, a la nit,
el Manifest
SUMA INDEPENDÈNCIA ja compta amb
2735 signatures d'adhesió i amb
3124 feisboquistes admiradors.
TOTAL SUPORTS: 5859.
El feisbuc és bo però les signatures són un grau més de compromís. Com més suport sumem més força tindrem, però hem de tenir ben clar que sense el compromís del lideratge la força s'escapa de les mans com l'aigua.
Si encara no has signat, vés a http://sumaindependencia.cat/ i fes-ho!
------------------------------------------
Fem una ferma coalició per a precipitar la nostra Independència!
"Contra el desagrupament" (Article de Salvador Cardús a l'Avui, 7 de febrer)
Des de fora, és molt difícil d’entendre
la sotragada viscuda a Reagrupament el cap de setmana passat. I pel que
sé, des de dins de l’associació independentista, tampoc no s’entén
gens. No sé quina era la gravetat del problema ni quina evidència se’n
tenia per arribar a fer un gest, i més que un gest, una gesticulació
tan autoritària com la que va fer la seva junta directiva. Però com que
el gest que havia de resoldre el problema tampoc no ha estat explicat
de manera satisfactòria, la confusió és total i el desconcert arriba
als mateixos afectats, a banda i banda. Quan no hi ha explicacions
polítiques clares, d’altra banda, és fàcil que s’entri en l’imperi de
les interpretacions en clau personalista, a les quals es pretén reduir
tot el conflicte. I aquest és un camí de mala sortida.
El cas de Reagrupament, que he estat seguint amb interès, és digne de consideració. En la mesura que ha estat vist com una amenaça electoral, principalment pels que li són més propers a les seves tesis i electorat, és explicable que se n’hagi parlat poc i malament. Tampoc Reagrupament no ha fet gran cosa fins ara per fer-se entendre i desmentir les interpretacions esbiaixades. Ara bé, el perfil dels associats a Reagrupament és veritablement sorprenent perquè, per primera vegada, l’independentisme creix en uns sectors generalment refractari als radicalismes. I això indica que no és que ara aquesta gent s’hagi tornat arrauxada, sinó que l’independentisme s’ha anat tornant madur, serè, assenyat, racional. De manera que feia falta que algú recollís aquest nou esperit, fora dels partits parlamentaris. Els alts perfils professionals dels associats i la diversitat d’edats, o el fet que en el seu gruix no es tracti d’antics militants ressentits amb els seus antics partits, fan dels reagrupats un fenomen realment inèdit, per no dir admirable. Just quan més es lamenta la desafecció política, resulta que una associació política, en pocs mesos, és capaç de mobilitzar més de 3.500 membres que paguen quota i que han estat fonamentals en l’organització de les consultes independentistes.
Reagrupament, però, no és un projecte d’organització fàcil. Una cosa és una associació, d’estil horitzontal i assembleari, que permet la gran diversitat de perfils ideològics aplegats per l’horitzó comú de la independència, i una altra cosa és una estructura organitzativa capaç de traduir aquesta voluntat en una opció electoral d’èxit. En aquest segon cas, l’horitzontalitat impedeix l’eficàcia i la coherència necessàries. I aquí és on, des del meu punt de vista, es produeix la fiblada que ha donat lloc a la rara contorsió del passat cap de setmana. Una de les virtuts de Reagrupament ha estat que, com a associació, només permet la incorporació a títol individual. Algunes plataformes independentistes se n’han queixat, perquè pretenien entrar-hi com a tals, però això n’hauria alterat el sentit i la coherència. Ara bé, el cert és que no tot l’independentisme sense partit està reagrupat. Hi ha vida independentista fora de Reagrupament. I, el que sembla raonable és que, si bé és perfectament lògic que existeixin fórmules d’associació diverses en funció del tipus d’acció que duen a terme, en canvi, a l’hora d’organitzar una oferta electoral, la major part de tot aquest independentisme sigui capaç de sumar energies.
Probablement –des de fora és fàcil de dir–, Reagrupament ha tardat massa a definir com articularia aquesta relació entre l’associació i la plataforma electoral, que difícilment podia estar formada exclusivament pels reagrupats. Per exemple, com ha suggerit algun dels seus membres, hauria estat molt raonable establir una clara incompatibilitat entre les responsabilitats de direcció a l’associació i l’assumpció de càrrecs polítics, a l’estil del Partit Nacionalista Basc. Reagrupament, una associació acabada de crear però amb les eleccions a la cantonada, hauria d’haver pensat que no era l’instrument adequat per elaborar programes electorals per a una candidatura que finalment hauria de respondre a uns criteris ideològicament més diversos i organitzativament més tècnics i més professionalitzats. I el cas és que ni amb una elecció per demarcacions electorals ni amb una de general, no es pot resoldre aquest encaix entre associació i llistes. Màxim, Reagrupament podia escollir en unes primàries possibles candidats per optar, en un segon moment, a incorporar-se a unes llistes electorals amb altres possibles candidats. I Reagrupament podia exigir participar en la redacció del futur programa electoral, una vegada coneguda la candidatura i la seva fesomia final. Però un salt de l’associació a les eleccions en solitari, que l’enfrontés a dues o tres ofertes electorals més de significació semblant, seria una decisió que obstaculitzaria els seus propis objectius.
No voldria entrar més del compte a la vida interna de Reagrupament. Però crec que la simple dimissió-expulsió de quatre membres de la junta directiva i el retorn dels dimissionaris autorehabilitats no és suficient per tancar bé el conflicte. No puc parlar per tots, però hi ha un parell de dimitits que puc assegurar que són Reagrupament pur i dur, i que no mereixen l’exclusió. I hi ha dimissionaris reincorporats que encara no entenen el gest de Carretero i que estan aclaparats per la responsabilitat adquirida i a la qual volen respondre amb dignitat. S’imposa, en la mesura del possible, aplicar-se la medecina pròpia d’una organització que s’autoanomena reagrupament. I s’imposa donar explicacions raonables i, si cal, fer autocrítica. Tot per, immediatament, definir i aprovar tan aviat com es pugui una estratègia electoral i una articulació transparent entre l’associació i les exigències de l’oferta electoral final, per tal d’evitar noves tensions.
Amb tot, i faci el que faci Reagrupament, l’independentisme a Catalunya és una realitat àmplia que ja no farà marxa enrere. En part, no ho oblidem, ja té representació al Parlament a través dels partits actuals.
La meva sospita és que de diputats independentistes “en potència” ja n’hi ha molts, si no són majoria i tot.
La part d’independentistes que
1 - no se sent còmode amb la representació partidista actual,
2 - la que no se sent compromesa amb l’actual Estatut
3 - i la part que demana una ruptura democràtica que no sembla que els partits actuals estiguin disposats a assumir,
seria bo que també tingués veu parlamentària.
Però també cal dir que la història de l’emancipació nacional dels catalans no s’acabarà a les properes eleccions. Reagrupament, fins ara, ha sabut expressar prou bé aquesta aspiració.
Els seus dirigents tenen l’enorme responsabilitat de no decebre-la.
La generositat ha de ser la gran divisa de l’independentisme que necessitem.
El cas de Reagrupament, que he estat seguint amb interès, és digne de consideració. En la mesura que ha estat vist com una amenaça electoral, principalment pels que li són més propers a les seves tesis i electorat, és explicable que se n’hagi parlat poc i malament. Tampoc Reagrupament no ha fet gran cosa fins ara per fer-se entendre i desmentir les interpretacions esbiaixades. Ara bé, el perfil dels associats a Reagrupament és veritablement sorprenent perquè, per primera vegada, l’independentisme creix en uns sectors generalment refractari als radicalismes. I això indica que no és que ara aquesta gent s’hagi tornat arrauxada, sinó que l’independentisme s’ha anat tornant madur, serè, assenyat, racional. De manera que feia falta que algú recollís aquest nou esperit, fora dels partits parlamentaris. Els alts perfils professionals dels associats i la diversitat d’edats, o el fet que en el seu gruix no es tracti d’antics militants ressentits amb els seus antics partits, fan dels reagrupats un fenomen realment inèdit, per no dir admirable. Just quan més es lamenta la desafecció política, resulta que una associació política, en pocs mesos, és capaç de mobilitzar més de 3.500 membres que paguen quota i que han estat fonamentals en l’organització de les consultes independentistes.
Reagrupament, però, no és un projecte d’organització fàcil. Una cosa és una associació, d’estil horitzontal i assembleari, que permet la gran diversitat de perfils ideològics aplegats per l’horitzó comú de la independència, i una altra cosa és una estructura organitzativa capaç de traduir aquesta voluntat en una opció electoral d’èxit. En aquest segon cas, l’horitzontalitat impedeix l’eficàcia i la coherència necessàries. I aquí és on, des del meu punt de vista, es produeix la fiblada que ha donat lloc a la rara contorsió del passat cap de setmana. Una de les virtuts de Reagrupament ha estat que, com a associació, només permet la incorporació a títol individual. Algunes plataformes independentistes se n’han queixat, perquè pretenien entrar-hi com a tals, però això n’hauria alterat el sentit i la coherència. Ara bé, el cert és que no tot l’independentisme sense partit està reagrupat. Hi ha vida independentista fora de Reagrupament. I, el que sembla raonable és que, si bé és perfectament lògic que existeixin fórmules d’associació diverses en funció del tipus d’acció que duen a terme, en canvi, a l’hora d’organitzar una oferta electoral, la major part de tot aquest independentisme sigui capaç de sumar energies.
Probablement –des de fora és fàcil de dir–, Reagrupament ha tardat massa a definir com articularia aquesta relació entre l’associació i la plataforma electoral, que difícilment podia estar formada exclusivament pels reagrupats. Per exemple, com ha suggerit algun dels seus membres, hauria estat molt raonable establir una clara incompatibilitat entre les responsabilitats de direcció a l’associació i l’assumpció de càrrecs polítics, a l’estil del Partit Nacionalista Basc. Reagrupament, una associació acabada de crear però amb les eleccions a la cantonada, hauria d’haver pensat que no era l’instrument adequat per elaborar programes electorals per a una candidatura que finalment hauria de respondre a uns criteris ideològicament més diversos i organitzativament més tècnics i més professionalitzats. I el cas és que ni amb una elecció per demarcacions electorals ni amb una de general, no es pot resoldre aquest encaix entre associació i llistes. Màxim, Reagrupament podia escollir en unes primàries possibles candidats per optar, en un segon moment, a incorporar-se a unes llistes electorals amb altres possibles candidats. I Reagrupament podia exigir participar en la redacció del futur programa electoral, una vegada coneguda la candidatura i la seva fesomia final. Però un salt de l’associació a les eleccions en solitari, que l’enfrontés a dues o tres ofertes electorals més de significació semblant, seria una decisió que obstaculitzaria els seus propis objectius.
No voldria entrar més del compte a la vida interna de Reagrupament. Però crec que la simple dimissió-expulsió de quatre membres de la junta directiva i el retorn dels dimissionaris autorehabilitats no és suficient per tancar bé el conflicte. No puc parlar per tots, però hi ha un parell de dimitits que puc assegurar que són Reagrupament pur i dur, i que no mereixen l’exclusió. I hi ha dimissionaris reincorporats que encara no entenen el gest de Carretero i que estan aclaparats per la responsabilitat adquirida i a la qual volen respondre amb dignitat. S’imposa, en la mesura del possible, aplicar-se la medecina pròpia d’una organització que s’autoanomena reagrupament. I s’imposa donar explicacions raonables i, si cal, fer autocrítica. Tot per, immediatament, definir i aprovar tan aviat com es pugui una estratègia electoral i una articulació transparent entre l’associació i les exigències de l’oferta electoral final, per tal d’evitar noves tensions.
Amb tot, i faci el que faci Reagrupament, l’independentisme a Catalunya és una realitat àmplia que ja no farà marxa enrere. En part, no ho oblidem, ja té representació al Parlament a través dels partits actuals.
La meva sospita és que de diputats independentistes “en potència” ja n’hi ha molts, si no són majoria i tot.
La part d’independentistes que
1 - no se sent còmode amb la representació partidista actual,
2 - la que no se sent compromesa amb l’actual Estatut
3 - i la part que demana una ruptura democràtica que no sembla que els partits actuals estiguin disposats a assumir,
seria bo que també tingués veu parlamentària.
Però també cal dir que la història de l’emancipació nacional dels catalans no s’acabarà a les properes eleccions. Reagrupament, fins ara, ha sabut expressar prou bé aquesta aspiració.
Els seus dirigents tenen l’enorme responsabilitat de no decebre-la.
La generositat ha de ser la gran divisa de l’independentisme que necessitem.
Opinió del lector
Entrar. Si ja esteu registrats, abans d'enviar un comentari us heu d'identificar.
Registrar-se. Per opinar sobre aquesta notícia cal estar registrat.
Nota: l'AVUI.cat adverteix que no es responsabilitza dels comentaris fets pels usuaris ni els comparteix perquè enten que són responsabilitat exclusiva de llurs autors. Per això, cada comentari es publicarà sempre amb el nom i els cognoms de l'autor i amb la població de residència.
Per afegir comentaris a qualsevol informació és necessari que us doneu d'alta en el registre de l'AVUI.cat. No s'admetran insults ni comentaris que vulnerin els drets i l'honorabilitat de les persones. L'AVUI.cat es reverva el dret de no publicar els que vulnerin aquesta norma.
21 opinions
21.
Pel comentari 17: El teu optimisme desmesurat et pot dur a fotre´t
grans decepcions. A Reagrupament, de moment, només som 3500 associats i
no ha estat possible fusionar-se amb gaires personalitats o grups
independentistes. CiU mai serà independentista (les gallines no es
converteixen en galls), ICV no sap que és el catalanisme, i ERC... bé,
si a ERC no manés en Puigcercós encara seria possible fer quelcom. AH
!! m´oblidava !! per si no ho sabies el PSOE(psc) i el PP són
espanyolistes, això vol dir que tenen un fort component xenòfob
anticatalà.
David Rios i Fulcarà (Girona)
07.02.10, 23:48
puntua'l
20.
Benvolgut Padrí:
Trobo molt encertada la seva opinió sobre la criatura nascuda el passat
3 d'Octubre anomenada REAGRUPAMENT. Segurament la febrada del
proppassat cap de setmana és deguda a una crisi de creixement. Espero
que el noi no ens surti rebel, ja que les males formes li poden fer
perdre la raó. I ja saps que tota la família tenim moltes esperances
posades, volem que REAGRUPAMENT es faci gran i creixi fort, assolint
maduressa adulta i combini el seny amb la rauxa.
Necessitem molt padrins com Vosté que treballi pel bon govern de
REAGRUPAMENT i sobretot, pel bon govern de CATALUNYA!
Sergi de la Fuente Elvira (Igualada)
07.02.10, 23:13
puntua'l
19.
Pere Lleal Giralt (Tiana) 07.02.10, 19:18 Mai es poden extrapolar
exactament els resultats electorals a les catalanes en front de les
generals, gent que no vota a unes i ho fa a les altres i al contrari.
Però la pregunta es quanta gent vota per aproximació i possibilisme.
Voten la solució menys dolenta i mes propera als seus sentiments però
amb possibilitats de governar. Això no vol dir que siguin
espanyolistes, potser es que fins ara no hi havia una proposta seriosa
i "possible", (tenint en conta la llei D'Hont) des d'el catalanisme i
des de l'independentisme a les generals. Aquesta es la gran feina a fer
generar un moviment "possible" i pròxim d'independència o de sobirania
( l'una porta a l'altre)a qui pugui votar tothom
enric arca nou (Vilassar de mar)
07.02.10, 22:45
puntua'l
18.
Sí senyor!
La generositat ha de ser la gran divisa de l'independentisme.
L'objectiu és massa important!
Montserrat Tudela i Penya (Barcelona)
07.02.10, 22:15
puntua'l
17.
La independencia es pot aconseguir enguany. Dependra del suport que
rebi la candidatura que proposi Reagrupament. Si els resultats son
bons, diguem ser tercer partit, els diputats independentistes que hi ha
als partits tradicionals donaran suport a la declaracio d'independencia
ja. Jo diria que CiU, Esquerra i ICV es passaran al bandol
independentista com a tals partits i que aixo, alhora, arrossegara als
directius catalans del PSC i el PP a tambe trencar amb Espanya per a no
quedar fora de joc en una Catalunya independent.
Joan Sala i Ferrer (Barcelona)
07.02.10, 21:08
puntua'l
16.
Hi estic molt d'acord amb el darrer paràgraf. Hi ha una part de
l'electorat català que és independentista per sobre d'eixos
esquerra-dreta narcotitzants. Serà Reagrupament o altra formació però
els fets parlen d'independentisme políticament viu que no ha trobat veu
parlamentària que el representi. ERC ha decebut molta gent.
Òscar Puigdomènech i Sentis (Barcelona)
07.02.10, 20:42
puntua'l
15.
Malgrat les imperfeccions de RCat, el seu missatge és clar i nítid.
L'unic que s'ha escoltat fins ara. Tots els altres independentismes es
mouen en la imprecisió, l'equilibri i el tactisme. És hora de parlar
clar i català. Jo i el meu entorn, seguim fidels a la idea de
Independència i Regeneració del metge de Puigcerdà.
Joan Maria Tusell Puigbert (Sant feliu de Buixalleu)
07.02.10, 19:55
puntua'l
14.
Salvador, si et plau; recorda on van anar a parar tots els experiments
de personatges escindits d'ERC; els uns per trobar-la massa radical,
els altres per trobar-la massa moderada. I QUE CONSTI QUE JA
M'AGRADARIA UNA MAJORIA INDEPENDENTISTA AL PARLAMENT!
Josep Catà Tur (Barcelona)
07.02.10, 19:45
puntua'l
13.
L’error de totes les campanyes que s’estan fent a favor de la
Independència es que van adreçades als que ja son independentistes que
no els cal que ningú faci cap feina per que els convenci de que
Catalunya ha d’esser independent d’Espanya. Els varen ensenyar des de
petits a estimar el nostre país i ho tenen gravat al seu pensament i es
un sentiment tant profund que no hi poden renunciar ni volent-ho.
A on hi ha un munt de feina per fer preparant informació tècnica ,
econòmica, i social amb suficient claredat i pes acadèmic i polític es
per convèncer als que políticament son espanyolistes.
S’ha de tenir molt clar que el problema resideix en que per arribar a
la Independència cal tenir en compte que hi ha una part importantíssima
dels ciutadans de Catalunya , especialment al cinturo de Barcelona ,
que tenen dret a vot i no son independentistes, mes aviat son
espanyolistes i això es veu a les eleccions generals en que entre
PSOE(psc) 45,33 % dels vots i PP 16,39% dels vots , el que vol dir que
entre els dos partits espanyolistes que estan contra la Independència
de Catalunya tenen el 61,72% dels vots. En moltes eleccions aquest
percentatge es manté, si puja el PP baixa el PSOE , si puja el PSOE
baixa el PP ,vol dir que son uns ciutadans de Catalunya que miren la
política en clau espanyola.
Si no som capaços de demostrar blanc sobre negre que amb la
Independència les seves condicions econòmiques , socials i familiars
millorant, això esta perdut.
He anat a molts mítings politics de molts partits, i sempre se sent la
mateixa cançó. Els nostres politics parlen sempre per acontentar a la
seva clientela. Es a dir son uns mals gestors i uns pèssims venedors
dels seu producte. Si el que es vol es guanyar nous mercats en
qualsevol empresa competitiva comportarà fer les mes fortes despeses
tant en innovació de producte com en les campanyes publicitàries. En
aquest país tothom vol ser mes purista , mes catalanista o mes
d’esquerres o de dretes que el seu veí. Com que no hi ha definit un
full de ruta tothom vol agafar un camí diferent i ens perdem en
discussions que no porten en lloc. Ben cordialment
Pere Lleal Giralt (Tiana)
07.02.10, 19:18
puntua'l
12.
[ufsecció] GRÀCIES PERÒ NO [uftítol] Independentistes "en potència"?
[uftext] Un independentista "en potència" què és? Això de
l'independentisme "en potència" ha perdut tot el sentit --si mai n'ha
tingut cap-- després del fracàs estrepitós de l'intent de reformar
l'Estatut. Si les Corts espanyoles, i els mateixos partits catalans, no
han estat capaços de respectar i fer respectar l'Estatut que va aprovar
el Parlament de Catalunya, la via autonomista ha quedat esgotada i
l'únic catalanisme possible avui és l'independentisme. [ufapart] No
entenem que hi pugui haver independentistes "en potència" aquest any
2010. El que sembla segur és que no són pas autèntics independentistes.
Només hi ha un partit amb representació parlamentària que tingui la
independència com a objectiu en els seus estatuts. I que aquesta
formació participi avui en el govern no vol dir pas que deixi de ser
minoritària (deu ser per això que no som independents). [ufapart] Si
resulta que al Parlament 'de diputats independentistes "en potència" ja
n'hi ha molts, si no són majoria i tot', aleshores com s'explica que
pugui passar tot el que ha passat i passa (Estatut, finançament,
aeroport). I si a la cambra catalana hi ha aquesta majoria d'escons
independentistes --encara que siguin "en potència"--, aleshores quin
sentit té Reagrupament i amb quin objectiu es vol presentar a les
pròximes eleccions?
Jaume Tria i Escull (Solsona)
07.02.10, 17:48
puntua'l
