Amb mans de foc, ara truque
la porta del teu cos famolenc
i et deixe besar-me.
Pels llavis em naixen finestrals
I llums que són una veu definitiva,
un prec silenciós, l’escuma dolça
de la mar de l’esperança.
Fa temps que les hores
llisquen pels dies sense nom
Ara, al silenci, la luxúria té un gust vermell,
és un goig tan intens com una ferida
que trenca el temps circular,
la voluntat, les flors obertes
on el destí ets tu,
camí carnal sense sortida.
Ara, les aurores em sorprenen
tot cridant el teu nom...
