cbort |
diumenge, 7 de febrer de 2010 | 11:25h
Un dels fenòmens contemporanis més estesos són
les separacions i els divorcis. Fa 35, 40 o 50 anys era un fenomen
aïllat (deixant de banda que a l'Estat Espanyol no existia el divorci)
que quan es produïa anava associat a una pressió social (sobretot en
cas de ser dona) asfixiant i estigmatitzadora. Actualment tots tenim
amics i amigues, familars... separats o divorciats i el mateix ens ha
passat potser a nosaltres.Es parla sovint de l'agreujament de la salut mental col·lectiva- i probablement és cert que avui dia proliferen més que fa anys els transtorns psicològics- i crec fora de dubte que el transtorn que provoca la fi d'una relació de parella és un dels més importants que pot patir una persona, i ,essent actualment un fet tan sovintejat, és una de les causes de l'empitjorament de la salut mental de molta gent que tenim a prop: a la feina, a la família, en el cercle d'amistats...
El divorci i les dificultats actuals en les relacions de parella són un dels problemes personals contemporanis, juntament amb l'augment de la pressió laboral; l'allargament dels horaris de feina; el preu inhumà de l'habitatge i els terminis llarguíssims de les hipoteques (que t'hipotequen tota una vida!); la velocitat del nostre mode de vida... entre altres factors més intangibles però no ménys importants com la dissolució d'un sistema de valors gairebé únic que regulava la vida íntima i social. En definitiva un conjunt de condicions noves que dificulten l'equilibri personal. El divorci es dóna en el marc d'una manera de viure, d'unes condicions, que no ajuden gens a trobar la calma necessària per digerir-lo.
Afegim-hi un fenomen col·lateral: el retorn a la casa familiar per causa que no sigui possible en la nova situació econòmica refer la vida de forma independent. És un fenomen encara poc estudiat però de magnitud notable perquè l'ona sísmica d'un divorci entra de cop i sense trucar a la porta en una llar que no està preparada per assimilar-ho.
(SEGUEIX)
Molts més homes que dones retornen a la casa paterna i materna. Homes sobretot perquè la retrògada justícia espanyola encara continua donant quasi de forma automàtica la custòdia i l'habitatge familiar a les dones, però també dones maltractades, o dones que no tenen prou capacitat econòmica per mantenir la casa comuna... Es produeix llavors el que la psicologia anomena transtorn adaptatiu, que es doble, és a dir,per a les dues bandes: per a qui arriba de nou a una casa que ja no és després de 18, 20 o més anys, la que era, i per a qui rep un fill o filla que ja no és qui era i que du una motxilla carregada amb una vida anterior. Si, a més, hi vénen nens és talment com una invasió sobtada.
Pot ser que l'habitació del jove que se'n va anar amb 25 o 30 anys hagi esdevingut un saló, o que ja no hi sigui per causa d'unes obres que els progenitors havien albirat llargament i quasi en silenci per quan els fills marxessin... Pot ser que no hi hagi espai ni armaris suficients si hi vénen nens... Agreguem-hi que a la casa matriu hi viuen segurament dos jubilats que duien una vida rutinària amb unes pautes fixes, i havien convertit la llar en "una altra cosa" de la que havia estat. Tot plegat és com si un terratrèmol obligués a la reconstrucció.
La nova vida del fill o de la filla serà mirada inevitablement pels progenitors, atordits pel canvi, i és molt probable que retornin judicis al comportament d'algú que ara ja és adult o adulta, preguntes, i converses de l'estil "nosaltres no entenem aquest món", és a dir, el món que els ha donat a conèixer el nouvingut que ara se'ls apareix quasi com un foraster.
Tot plegat, un terrabastall considerable sobre el qual encara no hi ha estudis d'impacte però que ja és un fenomen social visible.
Personalment vaig viure aquesta situació durant un any. I un any va ser temps suficient per patir tots els efectes que s'han descrit, per constatar que el retorn no és mai un retorn sinó un viatge a un lloc que mai no havies visitat.
Els estudis afirmen que la quimica de l'amor que existeix en tots nosaltres dura QUATRE ANYS! tan sols quatre anys,.... i la resta de la vida junts? com es podra suportar, quan ja no et/el trobis atractiu, quan comencis a estar fart de les seves febleses?
Potser el ser huma haura de prendre decisions mes arriscades si vol ser mes felic mes temps, viure en grups de parelles i compartir l'amor i les responsabilitats, viure en comunes, pensar que tot es possible i es molt dificil que hi hagi un amor infinit, contemplar la possibilitat de compartir la teva parella amb d'altres que tambe li puguin agradar i a l'inversa.
La parella es un invent mes controlar la societat i compartimentar la, objecte i producte de consum, ....Nosaltres som humans, vulnerables en el nostre procedir i arrelats a les tradicions i l'us social ....Seran les futures generacions qui marcaran el pas de l'amor?
Ja hi ha alguns sistemes nous d'emparellament, *living apart together* per exemple. Considerem pero que la vida es canviant i tot fet que decidim portar a terme comporta un risc. Si o si?
Salutacions a tots els enamorats de la vida, de la gent, de la natura,...
P.S Aquest teclat ho te tot girat, no surten els accents....
Planteges moltes coses, i algunes molt agosarades com el canvi de paradigma en les relacions de parella: compartir, comunes... Pot ser que siguin nous camins, però l'ésser humà també du incorporada la gelosia, l'enveja... . No és fàcil cap dels models, perquè no ho són les relacions humanes en general. En tot cas, si en alguna cosa hem avançat és en el fet que ara ja no considerem immutable cap relació, però si alguna cosa queda encara és desacralitzar més el model clàssic de dos que conviuen en un mateix sostre i ho han de fer per molts anys. En tot cas hem d'aprendre a fer-nos sense por una pregunta: Vull continuar compartint la vida amb X? Una pregunta que s'ha de fer nua, és a dir, sense prejudicis de cap mena ni diexant-se portar per inèrcies socials, des de dins nostre. Ser fidels a nosaltres mateixos, a les nostres necessitats: aquesta és la fidelitat més important.
Per reflexionar una mica més sobre les teves propostes, apunto algunes qüestions en relació al que comentes de la possibilitat de compartir la "teva" parella amb d'altres i a l'inrevés. Si fos el cas la cosa podria estar bés sempre i quan tots dos ho fessin alhora i amb una dedicació similar, però imagina't que un sí i l'altre no o que un li dediqui molt més temps que l'altre; vull dir que si es produeix alguna asimetria els problemes podrien aparèixer i un dels dos podria sentir-se menystingut. És només un exemple per demostrar que les relacions entre les persones són sempre complexes i que cap fórmula ens allibera d'aquesta complexitat. A partir d'aquesta base, del reconeixement de la complexitat, cadascú pot prendre el camí que vulgui. I tant!