Arctic Monkeys, sala Sant Jordi Club (Barcelona), 6 de febrer de 2010
Si féssim cas als fòrums d’opinió dels seguidors d’Arctic Monkeys sobre el seu tercer disc “Humbug”, el Sant Jordi Club hauria d’haver quedat desèrtic ahir la nit. Però l’amor de fan pot molt més que un disc moderadament arisc i que no entra a la primera amb tanta facilitat com els seus dos primers i efervescents discs.
Les colònies que es van marcar els micos de l’àrtic al desert de Mojave a cal Josh Home (Queens of the Stone Age) han fet crèixer la banda. Alex Turner ja no porta la guitarra a l’alçada de les aixelles i no dona la sensació de no creure’s tot el que està passant al seu voltant mentre l’acné i els grans li solquen la cara. Ara s’ha fet gran, surt a l’escenari amb ulleres fosques, grenyes que li tapen la cara i fins i tot fan versions de Nick Cave & The Bad Seeds (“Red right hand”). Això si, ja tinguin un, dos o tres discos, els seus concerts duren exactament el mateix: una hora pelada més bisos.
Amb un muntatge de so (millorable) i de llums encegadores (*) dignes d’estadi, els Arctic volen entrar a una lliga superior. Per això ja utilitzen els que sembla ser ja imprescindibles canons de confetti, tenen fans esperant des de les set i mitja del matí per entrar al concert, i ells en canvi, han perdut la innocència i han endurit el seu so. Més que escurçar les distàncies amb Franz Ferdinand, sembla que vulguin recollir el relleu que van deixar els Strokes tirat al mig del camp. Abans semblaven ser un grup que llençava les notes a l’atzar i miraculosament s’ensamblaven amb un resultat amb més èxit que el sidral. Ara fan cara de nens dolents que han conegut el costat dolent del rock and roll i somien en ser els protagonistes d’una peli de Guy Ritchie.
(*) Com diu el company Luís Lecumberry al seu Fotolog: “Què difícil es poden fer de vegades les coses fàcils”. A més de signar un contracte i limitar el número de fotògrafs a mitja dotzena, ens vam haver d’enfrontar amb una il·luminació hipersaturada de colors càlids i contrallums animals a les que se li havia d’afegir la maledicció del fum sintètic. Sort que tenim suficients recursos per sortir del pas, però amb aquests condicionants no es treballa gaire de gust.
Si féssim cas als fòrums d’opinió dels seguidors d’Arctic Monkeys sobre el seu tercer disc “Humbug”, el Sant Jordi Club hauria d’haver quedat desèrtic ahir la nit. Però l’amor de fan pot molt més que un disc moderadament arisc i que no entra a la primera amb tanta facilitat com els seus dos primers i efervescents discs.
Les colònies que es van marcar els micos de l’àrtic al desert de Mojave a cal Josh Home (Queens of the Stone Age) han fet crèixer la banda. Alex Turner ja no porta la guitarra a l’alçada de les aixelles i no dona la sensació de no creure’s tot el que està passant al seu voltant mentre l’acné i els grans li solquen la cara. Ara s’ha fet gran, surt a l’escenari amb ulleres fosques, grenyes que li tapen la cara i fins i tot fan versions de Nick Cave & The Bad Seeds (“Red right hand”). Això si, ja tinguin un, dos o tres discos, els seus concerts duren exactament el mateix: una hora pelada més bisos.
Amb un muntatge de so (millorable) i de llums encegadores (*) dignes d’estadi, els Arctic volen entrar a una lliga superior. Per això ja utilitzen els que sembla ser ja imprescindibles canons de confetti, tenen fans esperant des de les set i mitja del matí per entrar al concert, i ells en canvi, han perdut la innocència i han endurit el seu so. Més que escurçar les distàncies amb Franz Ferdinand, sembla que vulguin recollir el relleu que van deixar els Strokes tirat al mig del camp. Abans semblaven ser un grup que llençava les notes a l’atzar i miraculosament s’ensamblaven amb un resultat amb més èxit que el sidral. Ara fan cara de nens dolents que han conegut el costat dolent del rock and roll i somien en ser els protagonistes d’una peli de Guy Ritchie.
(*) Com diu el company Luís Lecumberry al seu Fotolog: “Què difícil es poden fer de vegades les coses fàcils”. A més de signar un contracte i limitar el número de fotògrafs a mitja dotzena, ens vam haver d’enfrontar amb una il·luminació hipersaturada de colors càlids i contrallums animals a les que se li havia d’afegir la maledicció del fum sintètic. Sort que tenim suficients recursos per sortir del pas, però amb aquests condicionants no es treballa gaire de gust.
