L’any 88, diria, vaig formar part, una mica de rebot, del Secretariat Nacional de l’MDT (sector IPC). Era el membre més jove del que volia ser la direcció de l’MCAN i a les reunions no obria boca. Com que tot-hom havia de tenir una funció o altra, a mi m’encarregaren la reorganització de l’arxiu, a la seu del carrer Fontanella, tasca a la que vaig dedicar-me amb una certa intensitat aprofitant que estudiava a Barcelona. Malauradament, quan l’arxiu, amb material interessantíssim dels anys 60s i 70s, començava a prendre forma, un estrany grup que es feia dir Milícia catalana va posar una bomba al local i tota la feina s’en va anar en orris.
En aquella època a les manifestacions independentistes (el terme incloïa, pensàvem, l’orientació esquerrana) la mitjana d’edat era una mica la meva, i també a l’assemblea del Bages gairebé tots fregàvem, per sota, la vintena. Ja aleshores l’excessiu pes de la gent jove al sí del moviment ens preocupava i ens feien productiva enveja aquelles manifestacions al País basc en que tres generacions compartien el mateix compromís polític. Si hi havia una cosa que ens feia ràbia eren els comentaris de ja canviareu, jo a la vostra edat també era molt radical. Nosaltres no canviaríem, no ens vendríem per un plat de llenties ni rebaixaríem els nostres objectius; no acabaríem a Convergència, ni a Esquerra o Iniciativa i molt menys, per descomptat, als Mossos d’Esquadra. Potser sí que faltava gent gran, però això ho solucionaria el temps, pensavem: la nostra generació no abandonaria i, així, el moviment creixeria amb nosaltres, engruixint-se sempre des de la base.
El cert és que de la gent que érem a l’MDT, tant a Manresa com en el conjunt del país, no són tants els que han acabat a d’altres partits, però tampoc n’hi ha gaires políticament actius. La majoria han tirat la tovallola empesos per l’absorbent dinàmica quotidiana: la feina, les parelles, els nens, el barça i les vacances a Menorca. Tot i que la CUP és, crec, el primer projecte nascut de l’Esquerra Independentista en que la mitjana d’edat supera tranquil.lament la trentena, al seu Secretariat nacional el membre més vell té 41 anys i soc jo mateix, a les manifestacions de l’11 e setembre, rera les pancartes d’Independència i Socialisme , el püblic no dista gaire del de les mobilitzacions estudiantils i el pes de les organitzacions juvenils al si de l’EI segueix sent, penso, excessiu.
Una vegada a en Miquel Porter i Moix, membre de la primera resistència al franquisme, li demanaren si el seu grup s’havia acabat diluïnt a causa de les dificultats de la lluita clandestina i la terrible repressió. No -va dir ell- érem joves i inconscients i res no ens feia por. El grup -va afegir- es va anar desfent a mesura que els seus membres començaren a festejar, a treballar 10 hores i a casar-se.
Que hi hagi molta gent jove és bo, el problema no el tenen ells, sinó els 'grans' que han estat incapaços de retenir els seus.
Una de les coses bones que té l'EI, i que la diferencia quantitativament i qualitativa d'altres fenomens polítcs d'aquest país és una incansable capacitat de regeneració juvenil, no és debilitant aquest flanc que arreglarem l'altre!
Sovint aquesta tendència a culpar als joves de les pròpies mancances i incapacitats fa que algunes instàncies, sense aconseguir tenir un cert gruix de gent de major edat, es distanciin dels joves, i aleshores, noi, res de res, ni una cosa ni altra.
També cal tenir en compte que militància adulta activa en general els partits en tenen poca avui en dia, som els grans els que hem de trobar maneres de fer moure el cul de la cadira, que ja cansa tanta gent que està'esperant el moment' de no se sap què, excusant-se en que no els agrada qui sap què dels que sí que fan perquè són joves, i que al final mai acaba de fer res.
Bé, molts de nosaltres seguim treballant dins l'EI, jo a la CUP, i amb nosaltres el moviment també madura i és capaç, cada vegada més, a crear sinèrgies de forma molt més àmplia i plural amb la societat on vivim. Ah! i tenim parella, fills, feina, i tot el què calgui...
La gent gran hi ha de ser, potser no en una primera linia però no podem anar reproduint constantment els errors que ja abans havien tastat els més veterans. Cal escoltar als vells. Així de clar. I cal no creure'ns que l'MCAN neix a cada nova generació. Som hereus d'un moviment polític que ve de dècades enrera i això ho estem desaprofitant constantment.
I comparteixo també el pes que ha de tenir la gent jove en la presa de decisions del moviment. Hi han de ser, és clar, però amb un pes ponderat però no preponderat. Ni és lògic ni la imatge que es dóna és la desitjable, de moviment juvenil, arrauxat i immadur.
Per sort la CUP ja fa dies que està trencant aquests esquemes, i aquí en part, rau el seu relatiu éxit. I que duri. Amunt els puretes!
La vida és dinàmica, i el que a una edat sembla d'una manera, a una altra sembla d'una altra. Hi ha polítics de per vida, n'hi ha que ho són de joves i després es retiren, i n'hi ha que s'incorporen al quefer públic ja de grans. I jo diria que aquesta tipologia diversa és força independent de la ideologia. Una força política equilibrada és intergeneracional, com l'exemple que addueixes del País Basc.
Només us falten 10 anys més, i ja em dono per ben pagat si en aquest període no esdeveniu, per entendre'ns, una nova Euzkadiko Ezkerra. Perdona'm, però cada vegada que veig associats els mots 'indepenència' i 'socialisme', em poso a tremolar: molt socialisme (de via estreta) i molt poca independència.
No som pas els que defensem el socialisme lligat al nostre l'independentisme els que hem abandonat el projecte independentista per als Països Catalans.
Més aviat al contrari, els que han acabat a Ciu i Erc són els que primer van abraçar la fe liberal i van renunciar a tota transformació social.
l'EI té una mancança històrica en aquest sentit, i passen els anys i en
certa manera la tendència no s'acava d'invertir.
La culpa no és
de la gent jove ( els que ara tenen 20-30 anys), ni molt menys, però és
evident que el moviment té un problema històric i endèmic. Els
vertaders moviments ( Sud-africa, Irlanda del Nord, ïndia, Vietnam,
Cuba...) són sempre intergeneracionals i tenen la capacitat
d'arrossegar múltiples generacions i sectors socials. Més enllà de
l'utopisme clàssic del jovent ( això ha passat en totes les
generacions: 36, 68, 70's...) un moviment hauria de ser capaç de
sacsejar consciències més enllà de la quarentena.
I fins avui
a l'EI tenim aquest problema, en certa manera no és un problema endògen
de l'EI sinó exògen, la conjuntura global política determina en bona
mesura quin tipus de moviment podem tenir a l'EI. Sense dubte que
l'encert de potenciar la CUP ha contribuït a començar a trencar la
dinàmica, avui ja és habitual veure gent de 40 anys en el moviment ( poquets, tot s'ha de dir) , tot
i que la generació següent està totalment absent. I no diguem ja les
generacions que ratllen la seixantena i la setentena.
No es tracta de buscar culpables sinó de trobar solucions.
Per
cert, molta raó té l'Adam, militar a partir dels 40 no és fàcil, i si
hi ha mainada pel mig, relacions de parella amb gent que no és del rotllo, càrregues laborals i estretors econòmiques,
afegit a múltiples factors, la cosa es complica. Però cal treballar per
mantenir-se ferm, evolucionar i seguir fidel a la causa.