Fa uns anys hi havia la percepció que el moviment ciutadà que havia esclatat a la mort de Franco s'havia anat esllanguint. Hi havia desencís. Hi havia acomodament. Hi havia inèrcia i desinterès en la política. Va semblar que el moviment de la Crida trencava força aquella dinàmica, però la realitat tossuda d'un govern pujolista de peix al cove feia difícil foragitar aquella percepció. Ara vivim el procés d'independència molt de prop, molt dia a dia, i potser ens cal un exercici de mirar enrere a veure què sentim. La mirada al passat recent és important per tenir la visió exacta del punt on som. No només en termes polítics, sinó també en termes emotius. Estem parlant d'un poble en moviment. El mateix poble (ja migpartit pel Tractat dels Pirineus el 1659) que va perdre una guerra entre el 1707 i el 1715. No hem deixat de resistir. No hem deixat de caminar. I ara que ens acostem al primer d'una sèrie de cims va bé mirar enrere i carregar les piles amb reportatges com aquest que us encasto. Mireu-lo fins al final, sisplau, i digueu-me en quin moment exacte se us posa la pell de gallina. Diu en Gutiérrez-Rubí que en la comunicació política la connexió emotiva és fonamental. Quin dia deixarem de fer campanyes per tenir anodins presidents de comunitat autònoma i començarem a fer-ne per impulsar aquest moviment fins al primer cim?
Com deia aquest ex-entrenador del Barça sou "sempre negatiu, mai positiu". Ni sé perque responc el vostre comentari, en el fons vos (CiU) i la "famosa" Matilde (ERC) que a vegades també ronda per aquí, sou diferents cares de la mateixa moneda: "regionalismo español bien entendido"...
smartinez |
diumenge, 7 de febrer de 2010 | 01:15h
a banda del previ, quan vaig tenir notícia dels vídeos perquè "La mirada al passat recent és important per tenir la visió exacta del punt on som." I tant. Estava ara escrivint a l'entorn de la pregunta: és que no tenim memòria mínima? Al vídeo 2: 4:58, 5:30, 6:07.
Jack Monterey |
diumenge, 7 de febrer de 2010 | 00:38h
Els moments "gallina de piel" (amb permís del Johann): el final del primer vídeo amb el Viatge a Itaca del Llach. I al segon vídeo, el crescendo del Somiem (també del Llach). Que se'm nota que m'agrada el Lluís Llach?
He penjat els dos vídeos a Facebook. Gràcies per compartir-los, Xavier.
M'ha semblat veure el Maiol Sanaüja entre el públic al segon vídeo, en el discurs del Víctor Alejandre i després del Miquel Calçada.
Pep de Badalona |
dissabte, 6 de febrer de 2010 | 17:05h
A mi ja em fa mandra, la veritat. Sempre estem amb el mateix: tot està per fer i tot és possible. I per què sempre està tot per fer? Doncs perquè vivim en la pura fantasia, ens pensem que tothom pensa com nosaltres. I no. Catalunya no és independentista, només ho som una minoria. La majoria de gent a Catalunya és sociata d'aquesta que no li interessa la política. I no fem res per canviar això, quan és l'abecé. Les cases es comencen pels fonaments.
xaviermir |
dissabte, 6 de febrer de 2010 | 20:38h
Pots argumentar d'alguna manera això que afirmes que "la majoria de gent a Catalunya és sociata"? En quines dades et bases? Perquè a mi no em consta que ara mateix hi hagi una majoria clara en cap sentit i n'hi ha diverses en moviment i en formació: unes que avancen i d'altres que retrocedeixen. No es tracta de ser optimista ni pessimista. Jo també rebutjo les fantasies, però la primera, la teva -mentre no em repliquis amb dades.
Pep de Badalona |
diumenge, 7 de febrer de 2010 | 01:06h
Hi ha dades, Xavier. A les eleccions que voten més catalans són les espanyoles. I en aquestes escombra sempre el PSC-PSOE. A les catalanes guanya el nacionalisme perquè molts sociates deixen d'anar a votar, però això no vol dir que desapareguin del país. A les últimes eleccions espanyoles els sociates van treure a Catalunya 1.689.911 vots i CiU+ERC poc més d'un milió. A les catalanes els sociates sempre punxen, però perquè no van a votar; no perquè estiguin disposats a votar res que no sigui PSC-PSOE. Jo el que dic és si així, amb aquesta gran massa proespanyola, es pot fer un procés independentista real que no es quedi sempre en el "tot està per fer i tot és possible". No hi ha cap precedent. Primer cal treballar en la nacionalització de la societat, en fer sobiranistes a la gran massa proespanyola.
xaviermir |
diumenge, 7 de febrer de 2010 | 01:12h
Fas trampes. Les dades que em dónes són de comportament electoral en unes eleccions al Congrés de Diputats. Això no té res a veure amb la independència. Es pot fer un procés d'independència amb una gran, immensa massa espanyola. Només faltaria! Perquè la independència no depèn només de la identitat. La qüestió és aconseguir que els contraris a la independència no siguin més del 45 %. La gent vota diferent segons quina sigui la pregunta. La independència encara no l'hem votada mai, no? Pilotes fora, doncs. Tens més dades per tornar-ho a provar?
Pep de Badalona |
diumenge, 7 de febrer de 2010 | 12:54h
Mai cap país ha aconseguit la independència si no ha estat abans cohesionat nacionalment. I a Catalunya ens falla la cohesió nacional, no fem gaire perquè la meitat de la població deixi de ser espanyola. I sense això la independència és lluny, no vull enganyar més la gent.
xaviermir |
diumenge, 7 de febrer de 2010 | 13:02h
Suposo que la teva intenció no és enganyar la gent, però si que acabes confonent força. Una cosa és la identitat, una altra la cohesió i una altra la independència. Un cop més, és fals que cap país hagi aconseguit la independència si no ha estat abans cohesionat. I justament l'exemple és recent: Montenegro. Es vota i si surten els números, s'és independent. Punt final. A partir d'aquell moment, les eines per cohesionar la societat passen a ser unes altres, passen a ser eines sobiranes, que no depenen de plans d'altri. Sol passar que fins i tot els qui havien votat contra la independència acaben satisfets amb la nova situació I això va en benefici, naturalment, de la identitat col·lectiva. El teu plantejament coincideix amb el de CiU, però jo el considero erroni i erràtic perquè cohesionar és una feina de llarg termini que 23 anys de pujolisme no van aconseguir fer. Ara, amb un estat espanyol a la contra, encara serà més difícil. No ens hem deposar com a objectiu la cohesió, sinó la independència. Els contraris no són més del 45 %. Per tant, podem ser majoria. Alguna cosa més?
Jack Monterey |
dissabte, 6 de febrer de 2010 | 23:52h
Sovint trobo, Pep de Badalona, que la geny a qui li fa mandra tot això (i reconec que és una actitud comprensible) solen ser desinformats, no estan a l'última en quines són les xifres de suport a la independència, que depenen en part de com es fa la pregunta. El Xavier ja fa temps que intenta posar de manifest (amb la seva campanya de "vaga de bloc, per exemple") que des de les institucions s'està ignorant que des de fa uns quants anys les enquestes (les oficials del CEO i les acadèmiques de la UOC) detecten que hi ha una majoria o una quasi-majoria de gent que vol la independència directament i que vol un Estat (sigui federat amb la resta d'Espanya o directament amb els altres Estats membres de la Unió Europea).
Ja ho sé, a vegades fa mandra, però les xifres objectives no són precisament per estar desanimats ni mandrosos. Almenys sapiguem de quina realitat partim, que no és per llençar coets, però "no estamos tan mal", com va dir el Laporta, ans al contrari. (I vull recordar que després de dir això el Barça va guanyar 6 títols en un any.)
Xirinacs. Tot el reportatge l'hem viscut molt de prop.... M'agrada aquesta idea de fer la retrospectiva. No solament hem de saber qui som. També on som.
Noi...l'has clavat.
Ara!...no pretenguis que ho entenguin, prefereixen que tot estigui per fer i que tot sigui possible.
Al vídeo 2: 4:58, 5:30, 6:07.
He penjat els dos vídeos a Facebook. Gràcies per compartir-los, Xavier.
M'ha semblat veure el Maiol Sanaüja entre el públic al segon vídeo, en el discurs del Víctor Alejandre i després del Miquel Calçada.
Jo el que dic és si així, amb aquesta gran massa proespanyola, es pot fer un procés independentista real que no es quedi sempre en el "tot està per fer i tot és possible". No hi ha cap precedent. Primer cal treballar en la nacionalització de la societat, en fer sobiranistes a la gran massa proespanyola.
Pilotes fora, doncs. Tens més dades per tornar-ho a provar?
Un cop més, és fals que cap país hagi aconseguit la independència si no ha estat abans cohesionat. I justament l'exemple és recent: Montenegro. Es vota i si surten els números, s'és independent. Punt final.
A partir d'aquell moment, les eines per cohesionar la societat passen a ser unes altres, passen a ser eines sobiranes, que no depenen de plans d'altri. Sol passar que fins i tot els qui havien votat contra la independència acaben satisfets amb la nova situació
I això va en benefici, naturalment, de la identitat col·lectiva.
El teu plantejament coincideix amb el de CiU, però jo el considero erroni i erràtic perquè cohesionar és una feina de llarg termini que 23 anys de pujolisme no van aconseguir fer. Ara, amb un estat espanyol a la contra, encara serà més difícil.
No ens hem deposar com a objectiu la cohesió, sinó la independència. Els contraris no són més del 45 %. Per tant, podem ser majoria.
Alguna cosa més?
Ja ho sé, a vegades fa mandra, però les xifres objectives no són precisament per estar desanimats ni mandrosos. Almenys sapiguem de quina realitat partim, que no és per llençar coets, però "no estamos tan mal", com va dir el Laporta, ans al contrari. (I vull recordar que després de dir això el Barça va guanyar 6 títols en un any.)
"la gent [no geny] a qui li fa mandra"
"a l'última sobre [no en ]"
"gent que vol la independència directament o [no i] que vol un Estat"
[Per cert, trobo que els "codis de comprovació" de Vilaweb cada dia són més complicats!]
Tot el reportatge l'hem viscut molt de prop....
M'agrada aquesta idea de fer la retrospectiva.
No solament hem de saber qui som. També on som.