La biografía “optimista” de Jordi Solé Tura es, más quizás que cualquier otra cosa, una metáfora de la historia comunista de al menos tres décadas. Aunque finalmente todo aparece detrás del rótulo “padre de la Constitución”, lo cierto es que en la vida de este hombre que acaba de morir se distinguen distintos tiempos, y diferentes compromisos (…)
PD. En la fotografia veiem Jordi Solé Tura, llavors portaveu del Grup Parlamentari Comunista PCE-PSUC, al congrés dels diputats, i al seu costat Santiago Carrillo, secretari general del Partit Comunista d'Espanya.
Jordi Sole Tura i Adolfo Suàrez van ser utilitzats per llavar-li la cara a la 'democràcia' espanyola hereva de l'antic régim.
Però la coincidència ha fet que els compromisos que els dos van proposar a canvi, per un consens ampli a la transició, s'esvaeixen en el temps i la desmemòria interessada i l'atzheilmer.
I Jordi Solé Tura va veure com s'esvaïen els compromisos que van fer possible la transició d'un marc federal real, mentre esperava assegut fins la desmemòria.
Els dos van ser utilitzats per a ser ússats i tirats.
peremerono |
dissabte, 6 de febrer de 2010 | 11:03h
Estreta, miop, de bons i dolents, de manipuladors i manipuladors. La realitat és prou més complexa.
I de marc federal, res de res, amic. Estat de les autonomies des del principi -jo si que entinc de memòria-. I la cúpula militar al telèfon, seguint la negociació constitucional i fent propostes d'afegits i d'eliminacions.
L'altre dia vaig veure el fim sobre en Mandela. En un moment determinat, al dirigent sud-africà li demanen com és que vol integrar, també, els blancs, en les noves polítiques. Resposta: perquè controlen l'exèrcit, la policía, i l'economia, i sense ells no ens ens sortirem.
Això de les traicions, i de les renúncies, són mots fàcils, aplicats al cas espanyol, mots que redueixen la complexitat a un joc infantil de blanc i negre.
Però la coincidència ha fet que els compromisos que els dos van proposar a canvi, per un consens ampli a la transició, s'esvaeixen en el temps i la desmemòria interessada i l'atzheilmer.
I Jordi Solé Tura va veure com s'esvaïen els compromisos que van fer possible la transició d'un marc federal real, mentre esperava assegut fins la desmemòria.
Els dos van ser utilitzats per a ser ússats i tirats.
I de marc federal, res de res, amic. Estat de les autonomies des del principi -jo si que entinc de memòria-. I la cúpula militar al telèfon, seguint la negociació constitucional i fent propostes d'afegits i d'eliminacions.
L'altre dia vaig veure el fim sobre en Mandela. En un moment determinat, al dirigent sud-africà li demanen com és que vol integrar, també, els blancs, en les noves polítiques. Resposta: perquè controlen l'exèrcit, la policía, i l'economia, i sense ells no ens ens sortirem.
Això de les traicions, i de les renúncies, són mots fàcils, aplicats al cas espanyol, mots que redueixen la complexitat a un joc infantil de blanc i negre.
En fi.
Pere