L'any 1982, en una promoció amb motiu del centenari del seu naixement, vaig comprar a la llibreria VYP de Tarragona (un establiment ja desaparegut) la sèrie completa dels dotze volums (la majoria provenien de l'edició original feta a Perpinyà als anys cinquanta per Edicions Proa) de l'obra de Joan Puig i Ferreter (La Selva del Camp, 5 de febrer del 1882 - París, 2 de febrer del 1956), "El pelegrí apassionat".
Des d'aleshores, l'obra de l'escriptor selvatà m'ha acompanyat en els diversos canvis de residència que he viscut. No he acabat mai de llegir l'obra completa, però esporàdicament en llegeixo fragments durant uns quants dies i deixo reposar les evocacions de les paraules llegides. Anoto algunes referències en fulls que deixo entre les pàgines escollides i torno el volum al seu lloc fins a nova ocasió. Sovint, tombant per la Selva del Camp em vé a la memòria el record d'aquest homenot geniüt i indomable, un dels exemplars més genuï dels que fan honor a aquella antiga dita: "gent del Camp, gent del llamp". N'he conegut uns quants d'homes d'aqueta mena, a tots ells -amb vicis i virtuts- els tinc per referents vitals en moments de necessitat.
Reobrint per la pàgina onzena, el primer llibre de la sèrie, "Janet vol ser un heroi", he trobar que anys enrere havia seleccionat aquest fragment que s'escau perfectament a les meves reflexions al voltant dels fets viscuts en el terreny polític durant aquesta setmana: "Però el que més em colpí d'aquell home, a mesura que el vaig anar tractant -i estimant-, fou la remarcable originalitat del seu pensament, l'oposició que hi havia entre les seves idees (bé caldrà que ho digui així) i les de la majoria dels seus compatriotes, - i les meves, és clar. Sobretot en el terreny polític, però també en molts d'altres. No podia parlar d'allò que ell anomenava "l'encantament col·lectiu dels catalans", sense ironia, o sense dolor. Si el contrariàveu seriosament i li oposàveu les vostres idees (les més corrents entre la gent de la nostra terra), s'irritava molt aviat. Més d'una vegada, per culpa d'això, el vaig veure furiós".
Tens raó, Mila, ja també n'estic fart d'escriure espesses entrades polítiques, però ho continuaré fent. Em plauen molt més les que dedico a la llibertat de pensament, de creació, de vida, de gent digna i valenta, però la misèria, l'odi, la impostura formen part de la realitat (i a voltes de nosaltres mateixos). Una abraçada, selvatana garrida !!.
Pot ser per això els valencians prefereixen eixir i no confiar res a la sort i ni la sort pretesa que ens volen dur els de dalt.
Gràcies Toni, un cop més, per la teva comprensió i amistat. Tu sí que ets un patriota i un home digne !!.