“La naturalesa, si vol desprendre per un costat, es veu obligada a estalviar per un altre” (W. Von Goethe)
Gotes de rosada em llisquen per la cara i em renten de cos sencer.
M’agrada llevar-me un xic abans que els meus companys adormits. M’agrada veure com va canviant la llum i s’il·luminen les muntanyes. Els prats recuperen la seva verdor perlada dels acolorits tons de les flors de muntanya. I jo, envoltat de companys, em miro l’entorn amb curiositat renovada. Què hi deu haver darrera aquesta carena que s’aixeca al meu davant? Què hi ha al fons de la vall d’on pugen homes i dones i tendre quitxalla?
Ells, els clavells que m’envolten, sempre s’enriuen quan els faig la pregunta. Ells, pagats del seu lloc al món, em volen convèncer que em tregui del cap la dèria de la curiositat i del viatge.
A vegades, quan el sol és a punt de gitar-se, sóc feliç. Ho sóc, tot deixant-me gronxar per ràfegues d’aire. Ho sóc quan noto el dolç pessigolleig de les potes de les papallones que em visiten i recullen el dolç fruit que desprenc del fons de les meves entranyes.
Jo, de tant en tant, els pregunto que hi ha més enllà d’aquesta vall, i els tinc un xic d’enveja per aquest bonic bé de Déu que són les ales que els permeten fer viatge. Elles, que em saben clavat al terra i se’n planyen, m’expliquen com es viu en d’altres mates, com viuen altres flors, com són els immensos arbrers i que bell que es veure néixer el dia des del cim net i clar del cim d’aquella muntanya. Llavors, jo somio. Somio en el viatge, somio i els demano si em poden portar a collibè o ben agafa a les seves potes. Però no tenen prou forces per a fer-me volar i sempre em deixen en aquest llogarret, perdut en les muntanyes.
Vet aquí, però, que una xiqueta, dolça i boniqueta, s’apropa a la mata corrents. Ens mira a tots amb ulls de plat i, sense adonar-me’n, m’arrenca de la tija i entre els llavis em fa rodar, mentre corre a ensenyar-me als seus pares.
- Laia, que fas amb aquesta flor als llavis? - Mama, és que és molt bonica. Veus quins fils que té? - Si, Maria, sí. La nena té tota la raó. És un clavell de pastor, la flor més bella d’aquestes contrades. Encara recordo l’Unclu Anton, vora el ramat, amb el gaiato a la mà i portant aquesta flor, a flor de llavi. - ¿L’Unclu Anton en duia una, papa? - Si, Laieta, si. I més o menys a la teva edat jo vaig posar-me el primer clavell de pastor al trau de la camisa... Veus, així. - Papaaaaaa, que la vull dur jooooo!!!! - Bé, Laieta, no somiquis. Té. Te la poso agafada als cabells... Veus... Aaaaaixí.
Quina felicitat, veure el món des del cim del caparró d’una nena tant rebonica. Des d’aquí dalt, saludo les papallones. i les altres flors. i els arbres. i les pedres del camí que, mira que en són d’esquerpes, diuen que, fora del meu erol de flors, em marciré i moriré d’horrible manera.
Però que m’importa la mort, si puc veure el món des de les alçades?
El 29 de setembre del 2012, en Pere compliria 100 anys. De fet, si ens endinsem en la seva obra, segur que els compleix en alguna dimensió que se'ns escapa. Valgui doncs aquesta categoria per espigolar-ne el record.
Relació dels fets succeïts a una parella a la ciutat del Caire i a les terres altes de l'Àfrica Oriental. Unes terres que, avui per avui, s'agrupen sota la bandera d'Uganda. - Estiu de 2011-
