Sense precedents. La manifestació de diumenge passat als carrers d’El Cabanyal va ser una de les mobilitzacions més multitudinàries que es recorden dins de l’àmbit de la reivindicació patrimonial i cultural del País Valencià. Més de 30.000 persones ocuparen literalment el barri, demostrant que el Marítim s’ha convertit en un símbol per a molts ciutadans i ciutadanes, que volien expressar el seu enèrgic rebuig a les polítiques destructives i especulatives de l’Ajuntament de València i, al mateix temps, oferir-los als veïns la seua solidaritat.
El to eminentment festiu (xarangues, batucades, tabals i dolçaines amenitzaren l’acte) va atorgar-li a la marxa unes connotacions claríssimes de celebració, d’enaltiment de l’esperança, d’exaltació de la resistència. Perquè els veïns i la Plataforma Salvem El Cabanyal-Canyamelar saben perfectament que a l’endemà de la manifestació, al dia següent del bany de masses, hauran de tornar a la tasca quotidiana de recuperació i dignificació del barri. Són ells i només ells els que viuen diàriament en uns carrers degradats amb el beneplàcit del consistori municipal. Són ells i només ells els que veuen en perill les cases on han viscut tota la vida. Són ells i només ells els que porten més d’una dècada treballant assembleàriament, plantejant alternatives a l’enderroc.
L’enemic és el de sempre i els seus mètodes els coneixem de sobres: Rita Barberà posarà de nou en pràctica el seu populisme, el seu maniqueisme exacerbat, que apel·la directament a les entranyes de la caverna conservadora (¡que vienen los rojos!); l’executiu de Camps s’enrocarà una vegada més en el victimisme més patètic i tornaran a dir que el govern central, en mans dels socialistes, maltracta sistemàticament el País Valencià, amagant amb una densa cortina de fum la vertadera qüestió de fons (els interessos especulatius que fonamenten el projecte de demolició); els mitjans de comunicació afins seran la veu del seu amo i els jutges del TSJCV no es mullaran més del compte, per si de cas.
Però
potser l’embriaguesa de poder els ha
ennuvolat la ment: hi ha certs límits que no es poden
sobrepassar, existeixen fronteres de no retorn. Arriba un moment que
els ciutadans i ciutadanes perden la paciència definitivament
i decideixen prendre partit. Ixen al carrer, s’indignen, protesten.
Voten sense fe i participen d’una democràcia d’aparador en
la que no creuen només per castigar la prepotència
d’uns governants que han perdut el respecte de massa gent. Arriba
un moment que el desencant, senzillament, es transforma en rebel·lia.
Article publicat al diari digital L'Informatiu (5 de febrer de 2010)
